martes, 26 de noviembre de 2013

L'Octavio i l'adéu tan fàcil

Sabeu què em passa? Doncs que es veu que he arribat a una edat en què la mort se'm va fent quotidiana i la família se'm queda més curta cada dia que passa. No vull ni pensar com serà quan comencem a morir-nos els que ara estem enterrant els nostres vells amb aquell punt de resignació que la freqüència ens ha escampat sobre la pell de les parpelles com una pàtina invisible, travessada només per alguna llàgrima fugissera que mirem de contenir amb el pensament de “no passa res, ja era gran, havia viscut molt”.
Ara em pense, però, que mai no vivim molt, que la vida és sempre massa curta, fa igual que la deixes als 50 o que la deixes als 80. Sempre és massa poc, sempre deixes coses pendents.
L'oncle Octavio va morir la setmana passada, i entre les coses que va deixar pendents hi havia una partida de cartes amb el meu fill Joan qualsevol diumenge d'aquests a la terrasseta de la casa d'El Llosar. Els vaig sentir que s'hi desafiaven a la porta de l'església no fa moltes setmanes, el dia que enterràvem l'oncle Toni. Ja us dic que últimament la mort se m'ha fet molt quotidiana (en menys d'un any n'hem enterrat quatre). Veieu? Ja no sabrem qui hauria guanyat aquella partida (l'ha guanyada la mort, en tot cas) i no sabem tampoc, si Joan, que ara només té 13 anys, recordarà durant molt temps encara l'oncle Octavio. Quant li durarà el record de la seua pulcritud en la forma de vestir i en la manera d'arreglar-se el bigot? Quan començarà a esvair-se-li de la memòria la seua cara rosadeta i la seua expressió sempre riallera?
Quan li déiem adéu al crematori, abocats al cristall, com si ell ens pogués veure o sentir, algú va dir “Ja no és ell”, com si així l'adéu fóra més fàcil. Llavors vaig abraçar la tia Carmen, la seua dona, que rebregava un mocadoret de paper tota tremolosa i vaig tindre la sensació que la mort de l'oncle l'havia fet encara més petita i que li havia enfosquit les galtes i l'aspecte.“Li escriuràs alguna cosa d'eixes que tu fas?” em va preguntar en un sospir. Em va sorprendre la petició, perquè em va fer veure que, tot i que sempre he volgut escriure cartes d'amor, el que faig ben sovint és escriure cartes de mort, com si la lletra ens allargara un poc més la presència dels que estimem. Es veu que li tinc agafat el to, a l'escriptura de la mort. No sé si deu ser això el que m'ha anat tenyint de gris aquests últims anys...
Se'n van, però, els nostres morts, inevitablement, i l'únic que allarga la meua lletra, si de cas, són els records i la ràbia de les coses pendents enganxades entre aquestes línies com una feble teranyina que ens cobrirà la memòria encara uns pocs dies més.
Darrera actualització ( Dimarts, 19 de novembre del 

martes, 19 de noviembre de 2013

Per què els aladrocs no tenen espines?

Us n'havíeu adonat, que hi ha alguns peixos que no tenen espines? A mi m'ho va fer veure el meu fill Carletes fa uns dies al mercat central de Sant Vicent. Ens hi agrada anar perquè ens fa goig mirar el peix i perquè és un moment nostre, només d'ell i meu, en el qual l'olor del peix fresc acabat d'arribar de la llotja se'ns barreja amb el perfum del complexe d'Èdip que, potser, arribarà un dia que ja no flairarem mai més.
En la parada de sempre, després d'estar una estona contemplant meravellats com els llamàntols suren frenèticament en la peixera quan t'hi acostes, ell va voler comprar-se un cartutxet d'aladrocs. Un altre xiquet potser hauria demanat una bosseta de pipes, però Carletes és així: li agrada més el peix. “Mama, i per què els aladrocs no tenen espines?”- em va preguntar de sobte abraçat al seu paquetet perfumat de mar. “Sí que en tenen, Carles, si són animals vertebrats...” “Doncs quan me'ls poses al plat jo no en note cap ni una.” Ah!
Quan jo era xicoteta també menjava peix sense espines: el lluç. Quan vivíem a Ibi, a la casa del carrer Major, ma mare posava un perolet amb aigua a bullir i sobre un plat transparent de duralex hi posava el peix i el tapava amb la tapadora marró i blava del perol i quan eixia a taula el lluç tampoc no tenia espines. Recorde també que quan vivíem a Cebreros —perquè si ens haguérem quedat a Ibi amb el sou del papa no ens haguérem pogut permetre el lluç aquell— anàvem les dues a comprar peix els dissabtes de matí a ca l'Eduardo, que deien que portava el millor peix de Madrid. Quines coses! Es veu que els madrilenys ho tenen tot bo, fins i tot el peix encara que no tinguen mar... “Póngame unos gallitos para la nena”, li demanava ma mare a la pescatera. “¿Que canten o que no canten?” Preguntava la velleta invariablement. Quina dèria la de ma mare de comprar aquell peix barat i esvarós com una llengua! I quina murga de la de la vella del davantal verd a ratlles negres, que si cantaven o no els “gallitos” de la punyeta. Ara veig que segurament em comprava allò perquè no ens devia arribar per a lluç ni per a llenguado del bo, pel molt de Madrid que vinguera. Però ma mare no ho deia, que no ens arribava per al llenguado. Ma mare, no sé com s'ho feia però sempre arribava a final de mes, a força de comprar “gallitos” dels barats, dels que no cantaven; a força de no comprar-se res per a ella, que tot s'ho veia fet, que mai no necessitava res.
I ha hagut de fer-me veure el meu fill que aladrocs no tenen espines perquè les mares ens les llevem; perquè la vida, que és un gran peix que d'un moment a un altre se't pot engolir d'un mos, ja en té bastants, d'espines, i no val la pena que ens les traguem com a estaques quan tenim 10 anys.
Ho pensava avui, a trenta d'octubre, mentre passejàvem ma mare i jo agafades del braç pel cementeri del meu poble amb les mans plenes de crisantems i clavellines i ella m'anava traient espines de l'ànima, quaranta anys desprès de traure-me-les del peix!

miércoles, 30 de octubre de 2013

D'amor i ploma, de lluites continues

(Columna publicada el 22 d'octubre al diari El punt/Avui el 22 d'octubre)

Ara fa uns dies, algú a qui tinc en gran estima em preguntava: “és que estàs deprimida?” La qüestió m'agafava de sorpresa i la pressuposició molt més. Com que si estic deprimida? “Sí, clar —em deia— com que fa temps que no escrius una columna i no ens fas riure… Ai, caram! No sé com prendre'm la cosa… Quan escric us faig riure?
Resulta també que el meu amic J.T, company d'epístoles des de fa anys, que sap que els últims temps s'han convertit per a mi en un pesadíssim pelegrinatge de metges, analítiques i proves diverses, m'escriu: “si jo fóra el teu metge et prescriuria almenys una hora d'escriptura diària”. Sabeu? Jo abans escrivia cada dia. Omplia caixons i caixons de quaderns gargotejats de paraules. Ho feia quasi de manera compulsiva. Escrivia perquè pensava que quan escrius és com quan t'enamores: les alegries se't multipliquen per dos i les penes es fan més lleugeres. Em feia la sensació que vivia les coses dues vegades, les vivia en temps real i en diferit. No cal dir que en ocasions feia trampa: intencionadament m'oblidava d'escriure algunes cares, determinats noms o maldestres carícies, com si així poguera esborrar-me-les del temps i del cor. M'agradava també inventar-me històries, escriure vides que podien ser la meua, aconseguir que els personatges feren el que jo mai no hauria gosat fer perquè en el fons (o no tan en el fons) segurament sóc una covarda.
Tanmateix, amb els anys em vaig adonar que ja no tenia ganes de viure les coses dues vegades, ni tan sols viure vides inventades. No sé si és que en això de la literatura passa també com amb les coses de l'amor: que un dia assolixes un punt de desencís i ja vas fent d'esma... Així doncs, vaig deixar d'escriure novel·les, per desencís i per desamor, i vaig voler començar a posar paraules a les penes i a les lluites dels meus. Les lluites antigues i les lluites d'ara. Les lluites contínues. I em vaig adonar que ací no podia fer trampa, perquè la ignorància, la misèria i la injustícia perduren encara que jo no les escriga. Emmudeix la meua ploma, però no calla la vida i el silenci impossible em fa por; por que les coses no canvien mai, por que la colla de cínics que ens governen la vida i la butxaca ens facen anar a pitjor. Potser és perquè he nascut en un temps en què els drets els teníem, no havíem de lluitar per aconseguir-los, com van fer els nostres pares, que no tenien res i van saber tenir-ho quasi tot.
Ara, sota el somriure cínic d'homes amb corbata i dones amb pentinats “retro” i mantellina cutre que ens diuen que tot ho fan pel nostre bé (com qualsevol maltractador), pel bé de tots i amb el vistiplau d'un grapat d'ignorants que se'ls creuen i els voten, anem perdent drets laborals, drets lingüístics, drets assistencials, drets humans bàsics... i anem acostumant-nos a viure sota el jou d'una discreta por d'anar a pitjor i de la sibil·lina violència política (suposadament legitimada per les urnes) que, somriure a somriure, corbata a corbata, decret a decret ens va despullant de dignitat i menystenint la raó i els moviments i les protestes socials. Què ens queda doncs per apaivagar la por i la indignitat? A mi: el desencís i la ràbia i una ploma peresosa per posar quatre paraules a una lluita discontínua

martes, 1 de octubre de 2013

Guerres normals

(Columna publicada el 29 de setembre al diari El Punt-Avui)

Fa uns dies us comentava que jo, quan era xicoteta, volia ser escriptora per posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara m'adone, de sobte, fins a quin punt paraules com “lluita” o “guerra” formen part de la meua vida, del meu dia a dia. Em pensava jo que la culpa de tan terrible presència lèxica la tenien els tres homes (l'home i els dos homenets) de ma casa, que passen hores i hores apegats a la pantalla d'un ordinador destruint tancs i avions en virtuals i lúdiques batalles. De fet, no fa molt, em vaig enfadar ben seriosament perquè vaig descobrir l'Eulàlia G., la meua princesa preciosa, en braços del seu germà gran conduint un tanc embarcada en la frenètica persecució d'un objectiu enemic. No eduque jo els meus tres fills en la igualtat? Ací la tinc jo la igualtat en forma de tanc i de batalla.
Tanmateix, anit mateix, el meu fill Carletes amb aquella sort de clarividència infantil que el caracteritza, em va fer veure que no havia de preocupar-me per l'assumpte perquè “les nostres, mama, són guerres normals, ningú pren mal, no passa res, no com en les altres.” Ai, caram! I quines són les guerres “anormals”, on les trobem? Siria, Afganistan, la Franja de Gaza... Quants conflictes bèl·lics us vénen al cap? En veiem tants cada dia que hem convertit la anormalitat de matar-nos els uns als altres en la cosa més habitual i casolana del món.
Amb tot, les guerres obertes no són l'única forma que tenim de destruir-nos els uns als altres; en tenim d'altres que de tan subtils que són ens passen pràcticament desapercebudes. En aquest sentit no cal anar molt lluny. Mireu el principal titular dels periòdics del dia que comence a filar aquesta columna (reproduïsc el del diari El País: “Modificación clave: el español serà vehicular en toda España”. És que hi ha llocs d'Espanya en què l'espanyol no és vehicular? La manipulació és evident. Modificació clau per a què? La resposta, ja la sabeu, és molt simple: clau per arraconar les llengües minoritàries i atemptar a colp de decret contra els drets lingüístics i educatius de les comunitats autònomes. No sé si és casualitat, a més, que el titular en qüestió vinga atzarosament acompanyat d'una fotografia del príncep Felip que, tot i que il·lustra la notícia de l'operació del rei, fixa inevitablement en la retina del lector la idea d'unitat que representa la monàrquica figura. Vaja, no vull ser suspicaç, però ja sabeu allò que diu que una imatge val més que mil paraules...
No cal dir que lluitar contra aquests despropòsits és ben difícil perquè es tracta de mesures populistes preses a consciència i imposades amb una vehemència i una insistència de tal calibre, que el calat de la idea d'unitat d'España a través de la llengua en els cervells dels ciutadans es implacable. D'aquesta manera, aprofitant la ignorància i el desconeixement de la gent reviscolen amb mala fe l'enfrontament entre els ciutadans i fan que aquesta lluita per la supervivència lingüística esdevinga per a nosaltres una guerra totalment anormal, després de tots els avanços que havíem fet en els darrers trenta anys. Una més. Una de tantes.

martes, 24 de septiembre de 2013

El posador de carrers i la teranyina de la memòria

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 21 de setembre)

No sé si a vosaltres us passa, però a mi, hi ha determinades imatges, objectes diversos i algunes persones que se m'enganxen a la teranyina de la memòria i, tot i que físicament van desapareixent, a mi, em papallonegen sovint entre els fils del record i se'm fan presents cada dia . M'ocorre, per exemple, amb el vestit de ratlles verdes que duia ma mare el meu primer dia d'escola, i amb la imatge de l'àvia Roser en la seua cadira de rodes fent ganxet en la terrassa de la casa del poble, i també em passa amb les galtes enceses de l'àvia Assumpció mentre vigilava el foc de la tomaca en conserva, que bullia dins del bidó del bancal.
Alguns dies em recorde especialment de Flor, la dona de don Alipio, el metge d'Hoyo de Pinares, amb qui passava moltes vesprades quan ens en vam anar a viure allà. Els peus arrecerats de la gelor abulense en el braseret de cal metge. Els cabells de Flor ben endreçats amb un cardat esponjós, com un núvol blanc lleugerament tenyit de rosa pel “plis” de la perruqueria, que es movien lleugerament, com un cotó ensucrat, mentre em llegia un conte. La rajola de xocolate negre per a berenar. La magdalena. La llet acabada de munyir, que no m'agrada perquè fa escuma i fortor de vaca i de corral; però així i tot me la bec, només perquè me l'ha escalfada Flor, que se sap tots els contes del món i un grapat de poesies i me les recita mentre, amb uns ulls blavíssims, observa com mulle la magdalena en la llet i me l'empasse amb un mos de xocolate. Encara me'n sé una que es veu que em deia sovint: “La oración del Payaso” que resa més o menys així: “señor, mi vida como una flauta, está llena de agujeros…” A casa no ens crèiem molt les “coses del Senyor”, tanmateix els forats de la vida del pallasso, sempre m'han fet el pes, perquè em recorden a Flor i perquè, si pense en la meua vida, no puc evitar veure els forats que les circumstàncies, les decisions pròpies i alienes i els silencis meus i dels altres li han anat fent. “Que tu música pase a través de mí y llegue hasta mis hermanos los hombres, que sea para ellos ritmo y melodía que acompañe su caminar, alegría sencilla de sus pasos cansados.” Flor va morir pocs anys després de tornar nosaltres a Ibi. No li vaig poder dir adéu, ni explicar-li que jo volia ser com aquell pallasso, per poder posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara, però, no hi vull pensar.
Deixeu-me que enxampe al vol un record més: la imatge de l'home de l'ajuntament que cada nit se n'emportava els carrers. Cert com la vida mateixa! M'ho deia mon pare amb tanta convicció i insistència que jo mirava per la finestra i no veia les voreres. Aquest sinistre personatge m'ha acompanyat cada nit durant 40 anys. I em pense que m'he entestat a conservar tan fosc record perquè, en el fons, porta lligada la imatge del pare: els dos amagats darrere les cortines, no fos que ens veiera el miserable que ens privava de llibertat i del privilegi de córrer carrer avall. Recorde la meua respiració agitada entre els plecs de ras blau, la lleugera olor de desinfectant i medicament dels mans del pare, i la por i l'angoixa de no poder eixir mai més. Em pensava que aquest record era només meu i del pare, que l'home de l'ajuntament només existia en el meu imaginari; però ara fa uns mesos vaig saber casualment (coses de les xarxes socials) que hi ha un posador de carrers: a trenc d'alba, l'escriptor Francesc Mompó s'encarrega de posar les llambordes cada dia, i pedra a pedra, vers a vers, ens refà els camins cap al sol. No us sembla magnífic que algú s'encarregue de tan àrdua tasca mentre altres enfilem l'agulla per embastar records amb paraules?

lunes, 23 de septiembre de 2013

Educar en l'odi o la síndrome d'Estocolm

(Columna publicada en el diari El Punt-Avui el 14 de setembre)

I dic jo: els catalans no teniu sensació de paranoia o de mania persecutòria? Vaja, us ho pregunte innocentment, des del sud del país, des del País Valencià, on gran part de la població vota llepaculs de Madrid perquè ens desgovernen i ens mangonegen els diners i l'Estatut, i els que no optem pels llepaculs, podem triar entre una ampla gama de partits més o menys progressistes amb una gravíssima síndrome d'Estocolm respecte d'Espanya que afecta de manera perversa una fracció notable de la societat valenciana.
La síndrome d'Estocolm, com us dic, fa que estiguem acostumats a patir despropòsits lingüístics, culturals, identitaris i polítics magnífics sense que se'ns despentine un pèl del cap i sense que se'ns altere l'expressió. De totes formes, si ho pensem fredament, com que els valencians es veu que ens sentim la mar de còmodes entre el setge i el segrest, no resultem molestos per a Espanya i els que manen tenen clar que se'ns pot anar aniquilant tranquil·lament amb l'insòlit Decret del plurilingüisme o revifant, quan convé, l'inflamat i inflamable discurs secessionista (El que no saben, però, és que encara hi ha valencians, potser cada vegada més, que no ens creiem la martingala del plurilingüisme i a molts, el discurs secessionista ens la bufa…). Però ja sabeu que els valencians, potser, estem fets d'una altra fusta (o no?).
Tanmateix em fa l'efecte que els catalans deuen estar posant-se malalts a cop de persecucions més o menys subtils. En aquest sentit em crida l'atenció, per exemple, que el dia que comence a filar aquesta columna, millor o pitjor assumits la fenomenal derrota i el ridícul dels Jocs Olímpics, les portades dels principals diaris espanyols (ABC, El País, El Mundo, La Razón…) van plenes de titulars relacionats amb Catalunya, que si el doble discurs de Mas, que si la legitimitat de la consulta popular, que si la prohibició de la cadena per la independència… És que ja no hi ha guerra a Síria? És que no ha passat res al món?
Menys subtils són les declaracions d'alguns personatges que ja haurien d'haver presentat la dimissió per falta de professionalitat (i moltes altres coses), com Francisco Pérez de los Cobos, president del Tribunal Constitucional: “el problema es que hay dos generaciones de catalanes educados en el odio”. La implicatura és clara: educar en una llengua minoritària i minoritzada és educar en l'odi.
En això de l'educació en l'odi els valencians tenim segles d'experiència, veieu? Tenim generacions i generacions educades(en espanyol!) en l'autoodi, grapats d'analfabets incapaços d'escriure en la seua llengua, cabassos de submisos que porten a l'ADN la culpa i la vergonya de ser valencianoparlants, cretins que encara mantenen que la llengua que s'estudia a l'escola és una llengua “de laboratori” (m'encanta l'expressió!) i que per això els néts no s'entenen amb els avis. Educar en l'odi… “cree el ladrón que todos son de su condición”. Ai! Que potser la mania persecutòria la tinc jo?

martes, 10 de septiembre de 2013

L'exili lingüístic

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 7 de setembre)

Que diu una senyora en un periòdic que se n'ha d'anar de Catalunya a causa de la “dictadura de l'idioma”. “Soy una exiliada porque lo que han creado aquí es una dictadura: la dictadura de l'idioma”, explica la bona senyora. Què me'n dieu, els que enteneu de dictadures i d'exilis? Què us ve al cap als que heu hagut de “parlar furtiu” durant anys i panys, condemnats a l'analfabetisme en la vostra llengua i els que us heu trobat colps de regle a les puntetes dels dits o bufetades quan se us escapava una paraula en valencià a l'escola? Què sentiu els que heu patit empellons i colps de culata si el valencià se us escapava davant de senyors uniformats de gris?
Jo podria explicar-vos el que sentim els pares que tenim greus dificultats per escolaritzar els nostres fills en valencià (enguany són més de 13.000 famílies les que no ho podran fer). Podria contar-vos què em passa pel cap quan una mare em diu: “claro, como les obligan a dar Conocimiento del medio en valenciano, el nene suspende por culpa de la lengua”. “Por culpa de…” La paraula culpa em trau de polleguera. A vosaltres no? Jo estic farta que es passen la vida fent-nos sentir culpables. S'hi han entestat durant tants anys i hi han posat tantes energies que sembla que alguns valencianoparlants porten la culpa en l'ADN, la qual cosa fa que es rebel·len contra ells mateixos i contra allò que els identifica i els defineix: la llengua pròpia.
En aquest sentit també podria explicar-vos què se sent quan escoltes un plenari de l'ajuntament del teu poble (ja sabeu que m'agrada recordar que sóc d'Ibi, malgrat tot…) i veus que abans d'entrar-hi, pràcticament tots els regidors parlen entre ells en valencià i, en el moment que ocupen els seus llocs al saló “del poder”, canvien automàticament al castellà. Únicament se salva el grup municipal d'Esquerra Unida, que en els últims anys, amb més o menys seguretat i efectivitat, ha fet seua i ha fet visible la nostra llengua (com marquen els estatuts del partit). El fet que l'equip de govern (PP i CDL) no tinga cap respecte per la nostra llengua, no conega el registre estàndard ni es digne a usar encara que siga el col·loquial, no m'estranya en absolut: ja sabem de quin peu coixeja cadascú. Tanmateix, el que no puc entendre és com la resta de l'oposició (PSOE i ADII) no hi pose més voluntat de normalització i de compromís lingüístic.
No diuen res al respecte les bases dels seus partits? No em referisc només a l'ús de la llengua en els plenaris; em referisc al fet de reclamar drets lingüístics que els ciutadans ja tenim perquè precisament el PSPV, en els anys 80, ens va dir que ja havia arribat l'hora i que podíem tenir-los. Qui s'ocupa (i com i amb quines propostes concretes) en el meu poble de fer visible, necessària i respectable la nostra llengua. Ni tan sols els actes oficials de les Festes de moros i Cristians, que estan al caure, són en valencià. Vinga, home! Que fins i tot en els moments més rancis i més “cutres” de la nostra història el valencià ha tingut un lloc ben remarcable en un espai tan important per als pobles com són les festes. Estem permetent que un grupuscle d'ineptes plens de prejudicis lingüístics desvirtuen les nostres senyes d'identitat i convertisquen les nostres tradicions en un espectacle descafeïnat.
I algú pretén a parlar-nos a nosaltres, catalanoparlants, d'exili lingüístic i frivolitzar la paraula dictadura? Que es pose la nostra pell i carregue amb la nostra història! Bon vent i barca nova!

miércoles, 22 de mayo de 2013

La mudesa de la lletra hac

(Columna publicada en el diari "El Punt/Avui" el 22 de maig)


Heu tingut mai la sensació que malgrat que parleu una llengua sou completament muts perquè quan parleu no us entenen, no us senten o no us escolten? Deixeu-me que us conte. Avui he portat l'Eulàlia G., la meua filla xicoteta a fer la revisió dels cinc anys i mig. Ja sabeu com van aquestes coses: una infermera, amabilíssima amb mi i molt atenta i afectuosa amb la meua filla, me l'ha feta despullar per pesar-la, vacunar-la, etc. L'últim “etc” era la revisió de la vista. Així doncs tenim l'Eulàlia palplantada sobre un suapel, despullada, amb la pell moradeta de tant temps que duia exposada a l'ambient fresquet de la consulta, les manetes plegadetes sobre les bragues de la Barbie (que ha estrenat avui expressament per a l'ocasió), una mica tremolosa, per la frescor i per la vulnerabilitat d'estar sense roba davant d'unes desconegudes. “¿Qué letra es?” li pregunta amablement la senyoreta assenyalant una H com un cigró amb el dit. “És una hac” contesta l'Eulàlia. La dona em mira amb els ulls esbarrallats i amb expressió de pensar “La nena es tonta o está miope perdía”… Torna a assenyalar la immensa H. “Mira bien —li diu—¿Qué letrita ves?”. L'Eulàlia s'hi concentra: “veig una hac”. “¿Cómo que una A?!” Exclama la infermera, incrèdula. “No, no, no ha dicho A —em sent a mi mateixa com si estiguera posseïda per una veu, per una llengua, que no és la meua— Ha dicho haccccc”. Li insistesc en la “c” final amb una elevació del to de veu que no m'és habitual, com si la infermera, que continua mirant-me incrèdula, fóra sorda. “Eso es hache en valenciano”, li aclarisc (no sé si més avergonyida per la seua ignorància o per haver de traduir la meua filla i que l'Eulàlia pense que, malgrat tot el que li explique, la llengua que parlem es veu que no és apta per a segons què) i sembla que la dona respira alleujada.
Quan torne a casa, esclava del Facebook com sóc, se m'ocorre explicar l'anècdota. I què em trobe? El típic comentari del qui em demana sentit comú i em diu que si “todos habláramos español según en qué situaciones nos evitaríamos malos entendidos y situaciones incómodas.” Amén! M'explica que ja en l'educació ens entestem a separa els xiquets entre “castellanos y valencianos” i que provoquem debats perillosos i penosos. No us sembla flipant? Jo és que es veu que sóc una ingènua, però per molt que li pegue voltes no veig on està el debat. No em canse de dir-ho: no hi ha debat possible. Al País Valencià (País… quin mal els fa a l'orella a alguns la parauleta) hi ha dues llengües cooficials. Cooficial no vol dir “segona llengua”. Vol dir que les dues són iguals. Vol dir que jo tinc el dret constitucional i'obligació moral i històrica de parlar valencià i els altres tenen l'obligació ètica i constitucional d'entendre'm (parlar, ja parlaran com els vinga de gust o com els permeta la seua capacitat lingüística). A més a més, mai he tingut la sensació que en el sistema educatiu valencià els xiquets estigueren separats per procedència lingüística, sinó per voluntat d'aprendre les dues llengües amb més o menys efectivitat, per exemple. On és la polèmica i la perillositat del debat?
Si ho pensem fredament determinades situacions lingüístiques són incòmodes (com bé diu el senyor que m'ha fet l'inflamat i inflamable comentari) però no ho són per als valencianoparlants, ho són per als que no els dóna la gana sentir-nos parlar valencià, per als que voldrien que fórem com la lletra “hac”: muts. A mi el que m'incomoda no és parlar la meua llengua, sinó que la intolerància, la prepotència i la ineptitud lingüística dels ignorants pretenga que en parle una altra.

viernes, 10 de mayo de 2013

La ineptitud lingüística: una altra forma (més) de violència contra els valencianoparlants

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 8 de maig)

Quan comence a filar aquesta teranyina columnística, corre per les xarxes socials una notícia de Vilaweb que té per títol “Vuit països superen Espanya en nombre d'estudiants universitaris en català”. Unes hores abans, corria una altra notícia relacionada amb la llengua: “El català i l'aragonés deixaran de ser reconeguts a l'Aragó aquesta setmana”. I què esperàvem? Què ens ha fet pensar que els nacionalistes espanyols i els polítics espanyolistes han tingut en algun moment cap respecte per la nostra llengua i pels que la parlem? Siguem realistes: no ens respecten. Com a molt, ens toleren perquè encara no han trobat una manera discreta, legal (temps al temps…) i poc sanguinolenta per desfer-se de nosaltres; però fa segles que ens tracten amb una violència flagrant, per molt que ja no ho facen amb canonades o amb colps de culata. Ara usen armes més subtils, com la manipulació social i política i el rentat dels cervells dels més ignorants.
Penseu-ho bé: fa trenta anys molts dels pares dels que ara en tenim de 40 en amunt hagueren de fer un esforç psicològic titànic —i ben honest i valent— en admetre que per molt formats acadèmicament que estigueren, per molt títol universitari o no que tingueren, eren uns autèntics analfabets en la seua llengua. És o no? Els 50 anys de dictadura franquista els havia negat la possibilitat d'actualitzar correctament per escrit els seus sentiments, els seus pensaments, i en definitiva, la seua realitat.
De fet, als nostres pares d'alguna manera els van mutilar la realitat no solament negant-los la possibilitat de saber escriure la seua llengua, sinó, amagant-los tot el que l'aprenentatge de la llengua comportava: la literatura, la història…Com deia Raimon “ens han robat la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells”; i ara amb la LOMQE anem per un camí semblant, que Wert ja va dir que no podem seguir formant xiquets com si haguérem de competir amb “los de l'aldea de al lado” (Això som les cultures minoritàries per a ells: simples “aldeas”, molestes i impossibles d'encaixar en el monstre de la globalització, que es veu que tant li convé econòmicament a la seua Espanya).
Els nostres pares, però, mal que bé, miraren d'evitar l'analfabetisme dels seus fills i molts feren els possibles per educar-nos en la nostra llengua i ensenyar-nos a estimar-la i a respectar-la; a estimar-nos i a respectar-nos, en definitiva. Fa trenta anys que nosaltres, els hereus d'aquells analfabets, fem també un treball psicològic important per mantenir i protegir la nostra autoestima lingüística cada dia en un ambient que no sempre ens és favorable i propici. Us explique tot això, perquè ahir mateix, després de llegir les notícies que us he esmentat, casualment em vaig trobar la mare d'una companya de classe del meu fill (matriculat, com sabeu, en un programa d'ensenyament en valencià) i em va amollar allò de “es que a mi, eso de que hableis en valenciano cuando otro os habla en castellano me parece como de mala educación”. Torna-li la trompa al xic! Encara estem així? La meua edat, més o menys, té la senyora que fa aprendre la seua filla en una llengua de maleducats. La meua edat, la dels hereus dels maltractats per la violència lingüística del franquisme.
Em fa la punyeta que a hores d'ara encara hi haja gent que no haja fet l'esforç mínim d'entendre'ns i que no tinguen la valentia que van tindre els nostres pares en assumir la seua mancança lingüística. No hi ha arguments que valguen per a dissimular la ignorància i la ineptitud lingüística. I això són els que ens diuen maleducats: uns ineptes lingüístics. I són la seua comoditat, la seua desídia i el seu menyspreu els que fan cada vegada més necessari el terme “independència”, perquè quan un inepte lingüístic ens maltracta l'autoestima, no és que ens vinguen ganes d'apartar-nos d'ells, és que directament volem que se'n vagen a la merda (ara sí que passe de la meua educació exquisida), que ja hi ha prou d'acotar el cap davant els maltractaments. No sé si m'explique.

lunes, 22 de abril de 2013

Maternitat i sotanes: l'avortament de la irresponsabilitat

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 21 d'abril)

Mai no m'ho hauria pensat: mossen Rouco Varela i jo estem d'acord. Ja us veig les cares: no us ho creieu o què? Què passa? Aquesta que us escriu vol declarar públicament que, com Mossen Rouco, “estic molt descontenta amb el govern”. És més, trobe que les solucions a la llei de l'avortament que aporta el govern no és que siguen insuficients, és que són directament una insensatesa i una pèrdua de temps.
La gent està quedant-se sense casa, els pares i les mares de família estan perdent els treballs amb què pagaven la hipoteca i mantenien els seus fills, la tisorada del govern en educació està convertint el sistema d'ensenyament públic en tristos parracs, les llengües minoritàries tornen a ser perseguides fins i tot pel TSJC. De veres creuen que a les dones ens importa l'opinió que un home amb sotana, que —no sé si és un detall important— ha renunciat a concebre cap fill, tinga sobre si nosaltres podem decidir o no sobre el nostre cos i la responsabilitat i el compromís que comporta la maternitat?
Teníem la llei d'avortament més consensuada de la història de la democràcia. Ara va i, com en tants altres aspectes de la nostra vida política (la nostra vida en definitiva) tornem enrere amb arguments que freguen la irresponsabilitat, com el supòsit que les malformacions del fetus ja no siguen motiu d'avortament, o amb raonaments al límit de la imbecilitat com aquell que “resa” que el perill per a la mare ja no serà una excusa (vull remarcar la paraula “excusa”) per a avortar. Anem a veure, “Monseñor”: que no és una excusa, que és una necessitat; perquè —vosté i jo tornem a estar d'acord amb una altra cosa— per damunt de tot hi ha el dret a la vida. A una vida digna. Les dones també el tenim aquest dret, o no? Ens ha costat anys i panys assolir uns drets que els homes tenien des del naixement només pel fet de ser-ho; no necessitem ara que un home amb faldons vinga a dir-nos què hem de fer amb el nostre cos i amb la nostra vida ni a prohibir-nos res, que a hores d'ara no cal ser molt intel·ligent per a veure que la solució als casos d'avortament que a l'església els resulten més incòmodes pel que tenen de pecaminosos: els embarassos no desitjats, no és la prohibició de l'avortament, és l'educació sexual responsable.
No noteu un tuf de naftalina i d'antigor que tomba de cul? Ja sabeu que a mi, en l'àmbit familiar i amistós, m'agrada l'olor de patxolí, però en “la cosa política” aquesta olor de camfora i de reclosit em fa venir basques i tremolors. I una altra pregunta: No teniu la sensació que Rouco Varela fa més rodes de premsa que el “presidente” Rajoy? Potser és que simplement les fa en viu i no plasmat (o pasmat, és qüestió d'una lletra només) en una pantalla. En tot cas, si a mossèn Rouco li agrada ser una estrella de la pantalla, no serè jo qui m'opose, naturalment. Tanmateix, el que em sembla d'una imbecilitat magnífica és que després isca l'il·lustre Ruiz Gallardon, com un bon xiquet, encaixant la clatellada (el calbot a la meua comarca, ja ho sabeu...) del mediàtic savi de l'església i ens regale un “no nos hemos olvidado, nos estamos ocupando.” Doncs ocupeu-vos de millorar la societat des de la política! On s'ha vist que en un país laic el govern deixe l'església immiscuir-se en el poder legislatiu?

lunes, 15 de abril de 2013

Perversions setmanals

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 14 d'abril)

Ja que fa uns dies us vaig confessar que de vegades veig Canal 9, deixeu-me que us òbriga la meua ànima perversa una mica més i us diga que —entre vosaltres i jo—: tots els diumenges em compre El País Semanal. De fet, per a mi el diumenge no és diumenge si no faig el ritual de passejar el Siset (el meu gos), comprar una barra de pa i fer-me amb un exemplar del setmanari d'El País.
La veritat és que les opinions dels principals columnistes d'aquest diari em resulten bastant properes, sobretot les de Javier Marías i les de Maruja Torres. També em feien el pes les de Rosa Montero abans que li entrara la dèria de construir columnes bastant fluixetes a partir de les pàgines web d'emprenedors i lluitadors diversos. Ara bé, hi ha un punt que jo porte molt malament. O millor dit, que gran part d'aquests columnistes han portat molt malament en els últims mesos: el català. Recorde que quan començava a parlar-se seriosament del referèndum sobre la independència de Catalunya, l'anticatalanisme de Javier Cercas fregava la paranoia. Tots els diumenges, erra que erra, entestat a demostrar-nos que són uns pocs els catalans que estan per la independència i vinga a pegar-li voltes a la troca de la majoria, de les lleis i de la Democràcia.
De sobte, un diumenge, la paranoia anticatalanista es va apoderar també del teclat de Santiago Rocangliolo, escriptor peruà establert a Barcelona des de fa anys, i ens regalà també la seua opinió sobre la independència de Catalunya. El seu raonament en contra de la independència, per a ell, era de caixó: vol que els seus fills (que, segons afirmava, ara mateix estudien en català) sàpien parlar espanyol. Tan simple com això. Immens! Però saben parlar espanyol ara mateix o no? Jo m'imagine que sí, perquè segons es dedueix de l'article, l'espanyol és la llengua vehicular familiar i perquè, no sé vosaltres, però jo no conec cap espanyol que no en sàpia parlar. Per tant, que el senyor Rocangliolo pretenga fer pressuposar al lector que la independència anirà lligada a un misteriós oblit lingüístic em sembla una sobirana estupidesa i un intent de manipulació (tot i que això és el que se suposa que han de fer els escriptors) d'allò més maldestre. O és que “se cree el ladrón que todos són de su condición”?
Un altre tema que, de vegades també porte malament és el dels personatges que entrevisten. En el número d'aquesta setmana tenim una entrevista breu a Natàlia Sanmartín, periodista econòmica en Cinco Dias, que ara publica la seua primera novel·la, “El despertar de la señorita Pim”, que eixirà a la venda en 70 països i sis idiomes. La primera novel·la! 70 països! Sis llengües! Digueu-me envejosa... Caram! Crec que estic molt mal relacionada: no us imagineu el peregrinatge per premis que van haver de fer les quatre míseres novel·les que m'han deixat publicar. Igual no són les meues magres relacions, igual és que el català em limita, vés a saber!
Immensa és també l'entrevista que li fan a un dels famosos preferits d'El País: Manzanares. Aquesta és la segona vegada que l'entrevisten en un any. La primera era més breu i només li demanaven que parlara sobre quina era la persona que més l'havia influït en la vida (un dels seus professors del col·legi Aitana d'Alacant...). En l'últim número li dediquen la portada: Manzanares al natural. Hi apareix de perfil, amb un repentinat que deixa veure els caminets de la pinta, tors despullat, rosari al coll i capot brodat de clavellines al muscle. Natural, natural. Qui no es posa el rosari i el capot dels diumenges per anar a comprar el pa i el periòdic?
No us sembla pervers que a un home que mata animals amb les sangs fredes li diguen “Maestro”, un periòdic el definisca com a “icona global” i una tarada com jo es llitja l'entrevista i us la reporte? Crec que comence a necessitar ajuda professional.

lunes, 8 de abril de 2013

Tradicions i qüestions de fe

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 5 d'abril)


Ara que ja pareix que em comença a passar un poc la ressaca de tradicions, santedat i qüestions de fe, deixeu-me que us conte què he fet aquestes vacances: he vist les notícies a Canal 9. Que sí, que sí, com us ho dic! Ja sabeu que una és rareta de mena i només de pensar a eixir a menjar-me la mona en qualsevol dels paratges bellíssims que tenim al Sud (encara que parega que només som un secarral) i veure'l atapeït de gent que es munta el “xiringuito” davall del primer arbre que veu, aparca l'àvia en la ganduleta, trau la barbacoa i deixa eixir la xicalla del cotxe corrent darrere una pilota com bous embolats, ja em venien basques. Així doncs vaig decidir quedar-me a casa i fer una cosa especial, una cosa que no faig mai: veure la tele.
Impactant, l'experiència! Mira que tenim una televisió autonòmica “canyí” i pplural (ai! Se m'ha enganxat la p!). Divendres Sant, al Notícies 9, no van oferir ni una notícia econòmica ni política. Jo, en principi, com que veia la redifusió, vaig pensar que no havia arribat a temps i que agafava el programa a la meitat: no podia ser que només posaren notícies de les diferents tradicions sobre la representació de la Passió de Crist i ja directament els esports. Em vaig esperar amb atenció i paciència i vaig vore “la cosa” per segona vegada. Com ho llegiu: dues vegades! I res, només tradicions religioses i futbol. On estaven les notícies? És que no havia passat res al món o és que com que han despatxat als seus professionals més seriosos i solvents ara no tenen qui faça la faena? És simplement que algú té molt clars amb quins valors vol manipular la idiotesa d'alguna gent (vull pensar que són els menys…).
Ja em perdonareu la irreverència els creients i els amants de les tradicions, però és que a mi algunes de les celebracions que es fan en nom de la tradició em pareixen “flipants” . Tanta capa i capirot, tant vellut i tanta porpra, els guants blancs, les saetes i els tambors què tindran a veure amb el tal Jesús de Natzaret, suposant que efectivament fóra qui deia ser?
Una de les tradicions reportades pel Notícies 9 és una crucifixió real que es fa en alguns llocs de Filipines. Real! La gent s'estaca els claus a les mans i als peus i es deixa penjar d'una creu en senyal de fe. Això sí, el locutor avisava que “l'Església Catòlica desaconsella aquestes pràctiques.” Com que l'Església Catòlica? Això ho desaconsella el sentit comú! És o no?
Una altra de les tradicions de les qual va fer ressò la “nostra” televisió autonòmica va ser un dels actes que es veu que té lloc cada divendres sant al Vaticà: el papa pregant estés al terra mentre un grapat d'homes amb faldons més o menys acolorits es limitaven a mirar (De veres que no els vénen ganes d'esclatar a riure amb tanta pompa i sumptuositat? Jo no sé si em podria contindre). El reporter informava que aquest prec es fa en penombra en senyal de penitència. Gitat sobre una catifa persa i un coixí de vellut roig? Això és penitència? Ai! Si el papa Francesc vinguera a orar una nit estés sobre el meu llit cinquantenari, record del casament dels meus pares, sí que sabria el que és penar!
Ja us dic: perdoneu-me els creients i els amants de les tradicions; però jo em quede amb la tercera accepció de “tradició” del DIEC: “costum que ha prevalgut de generació en generació”. I què voleu que us diga? Hi ha actes i rituals que per molt que els repetim una vegada i una altra, per molt que els transmetem de pares a fills, no acaben de tindre un sentit i una explicació raonables i no me'ls puc prendre seriosament, per molt que ho intente. Ja voldria jo tindre la capacitat i el do de fer actes de fe, fins i tot amb les notícies de Canal 9, que per això el financem entre tots: perquè en lloc de notícies ens oferisca qüestions de fe

jueves, 28 de marzo de 2013

Alumnes "avecrem"

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 28 de març de 2013)

Ho havíeu escoltat alguna vegada? L'expressió no és meua. A mi, no sé si és perquè sóc pre-hipertensa, el concepte en qüestió em fa venir palpitacions i mal de panxa només pensar-hi. La vaig escoltar l'altre dia en el marc de les X Jornades de Portes Obertes de la Universitat d'Alacant, que consisteixen en una sèrie de conferències en les quals un parell de professors de cada departament i diferents professionals formats en aquesta universitat cantem les excel·lències de les nostres carreres davant d'alumnes de l'últim any de batxiller per orientar-los les seues vocacions.
Als de Filologia Catalana al llarg d'aquests deu anys sempre ens ha tocat compartir taula amb les del Grado en español: lengua y literaturas. Són un parell de xiques agradoses i entusiastes amb una gran capacitat per comunicar amb grandíssima il·lusió una vocació que se'ls veu sincera. En el programa, a les de Filologia Catalana, no sé per què, sempre ens fan parlar en primer lloc i a les meues companyes de filologia els agrada remarcar la importància que té el fet de conèixer la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat per a protegir un patrimoni cultural que és de tots i per a fer correctament i digna l'aportació que ens correspon a aquest món de la inevitable globalització (o mundialització, que és com sembla que s'ha de dir) i fer-nos visibles i respectables en aquest món de llops (Això no ho diuen elles exactament així, ho pensa aquesta que us escriu). Totes dues comuniquen aquesta idea amb un cert entusiasme, que als xavals se'ls ha d'encomanar la il·lusió i el gust per l'estudi. Jo, he de reconèixer que no n'hi pose tant, d'entusiasme, no sé si perquè tinc menys vocació o perquè tinc menys fe i veig que el llop de la mundialització se'ns ha d'engolir de manera inevitable. Per això, la veritat és que sempre procure ser molt sintètica, per una banda perquè preferisc que els aspirants a filòlegs o escriptors facen preguntes i per una altra perquè m'agrada molt escoltar les companyes del Grado en español. És estrany el curs que no isc d'aquelles jornades amb una reflexió que enriquisca (deu ser per allò de l'avecrem) el meu bagatge filològic.
L'any passat vaig traure rèdit i teranyina columnística de la principal eixida dels estudis filològics: fer les maletes i escampar el poll. Enguany em quede amb el concepte de “alumno avecrem” que segons van explicar “no es el que cuece, sino el que enriquece”. Això anava en la línia de fer visibles determinades cultures en un món global. Fins aquí estem d'acord: totes les cultures —representades per una llengua determinada— tenim coses a aportar al món. Tanmateix el que més en va sorprendre va ser l'argumentació sobre el que ha d'aportar la “nostra” cultura segons les de la remodelada i “remodernaritzada” filologia hispànica. Us la transcric en espanyol perquè crec que ve al cas i perquè, en fi, veieu que aquesta que us escriu també sap idiomes (que, com molt bé expliquen les meues companyes de taula, “hoy conociendo sólo tu lengua no puedes ni salir de casa): “Alicante —vull remarcar el nom de la ciutat i/o “provincia” i la seua localització geogràfica— ya no es sólo un lugar de campo y playa. Alicante es un lugar donde la gente viene a conocer nuestra lengua y nuestra cultura.” Nuestra? Com que “nuestra”? La de qui? Eeeeooo, que ens veieu? Que estem ací, compartint taula, universitat i ciutat i se suposa que també cultura, o no?
Veieu com, voluntàriament o no, i segurament sense cap mala intenció, alguns porten l'unitarisme a la sang? No els va caldre dir “la gente viene a España”, Alacant és Espanya, tothom ho té clar, no hi caben matisos; i no els va passar pel cap incloure'ns en el turisme cultural amb un “nuestras lenguas y nuestras culturas”, perquè malgrat que busquen alumnes avecrem, no acaben d'assumir la riquesa que aportem les cultures minoritàries al panorama social, polític, històric i lingüístic que ens fan engolir (dissimulat amb additius o no) des de fa segles, ens agrade o no. Tenim (o tenen) tan assumida la unitat inquebrantable d'aquest estat, que molts no s'han plantejat mai la possibilitat d'una convivència equitativa i realment enriquidora. En fi, ja us deia que segurament no em convé l'avecrem, que en puja massa la pressió arterial.

lunes, 25 de marzo de 2013

La llengua entre fogons, davantals i pots de crema

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el dia 23 de març)

Sabeu? No recorde que ni ma mare ni les àvies em cantaren moltes cançons de bressol ni em contaren massa històries fantàstiques. Crec que és per això que no m'agrada cantar ni em fan el pes les llegendes i, per contra, m'agrada escriure històries reals i realistes. Si faig un esforç de memòria em ve al cap una cançoneta que, de tant en tant, cantussejava ma mare, que és una dona amb un gran sentit de l'humor: “la muller de don Jeroni porta postisses les dents, la peluca i les pestanyes i un ull de cristall d'augment. Pobre don Jeroni la primera nit, ell que veu la dona i es gita en el llit…” Potser això ha propiciat el fet que les misèries humanes desperten en mi una gran tendresa, una forta solidaritat i un gran compromís, a part del bon humor amb què intente relativitzar-les.
A l'àvia Assumpció, la veritat és que no la vaig sentir cantar mai. Era una dona que duia el silenci i la resignació lligats a les vetes del davantal que li estrenyia la cintura i l'ànima. Si havia de fer conserva de tomaca, s'estacava entre els fogons presa d'un mutisme absolut; si tocava entrecavar el favar, s'aferrava callada a l'aixada i remenava ràbia entre els cavallons i els terrossos; si es ficava a la cuina a fer el pa o els dolços, pastava la resignació amb la farina i les ametles mòltes i després cremava la frustració d'una vida plena de creus i càrregues dins del forn de llenya, enganxada a la lliureta i les coques. Sempre, sempre en silenci.
L'àvia Roser, admetem-ho, era més senyora i més feliç. No duia davantal, ni sabia fer conserva de tomaca, ni coques d'ametla. Vestia de dol rigorós i cada dia es posava crema “Bella Aurora” en les galtes i en les mans. Recorde que tenia una mans d'ungles polides i de pell blanca i finíssima solcada del blau de les venes. Solia seure prop de la llar a fer ganxet mentre em contava històries de la guerra. Històries verídiques, històries dels anys en què l'avi va estar a la presó com molts altres republicans. Mai una rondalla, mai una llegenda. Mai una cançó. Ni tan sols sé si se'n devia saber alguna… Potser no.
Al contrari del que els passa a molts, no puc dir, per tant, que l'afecte i el profundíssim respecte que tinc per la nostra identitat, la nostra història i la nostra cultura em vinga a partir de la literatura de transmissió oral. Tanmateix, en el meu cas, com en el de molts altres, l'interés lingüístic sí que parteix indubtablement de les dones de la meua família. Amb elles vaig aprendre a parlar a la cuina i a la vora del foc, uns dies entre sucre, farina i pasta de moniato, ametles mòltes, pa acabat de fer i remenant l'allioli del giraboix; uns altres dies, entre cabdells de fil de marca “el Egipcio”, agulles de fer ganxet i pots de Bella Aurora que suavitzaven les misèries carceràries de l'avi i la fam de la postguerra. L'escola, la facultat i els bons mestres van fer la resta i em van portar fins aquesta teranyina que m'agrada teixir cada setmana per a no oblidar qui sóc, d'on vinc i on vull anar.

viernes, 15 de marzo de 2013

Llenya i patxolí

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 15 de març de 2013)

De llenya i de patxolí. De tèmperes i de pintures acríliques. D'això fa olor l'amistat per a mi. Ja us comentava fa unes setmanes que jo sóc una persona de pocs amics. Acostume a quedar ben poc amb l'escassa gent que no m'avorreix i confesse que moltes vegades, quan s'acosta l'hora de la cita comence a pensar en mil excuses viables per a cancel·lar-la, perquè sóc d'aquella mena de persones que en eixir de la rutina se'ls capgira el món; i reconec que després d'haver quedat amb algun amic (o amiga) em quede una mica alterada i em costa concentrar-me.
Només hi ha una persona amb qui no em passa això. Ho pensava un dia que retiràvem una exposició seua i embolicàvem els quadres amb molta cura amb paper de bombolletes i unes mantes que ho perfumaven tot d'olor de fum i naftalina, d'aroma llunyana de mar i de vaixell.
M'agrada l'olor de fum, perquè em recorda a la casa del poble, als llarguíssims capvespres d'hivern torrant castanyes a la vora de la llar amb l'àvia Assumpció i contant històries d'abans de la guerra amb l'àvia Roser. I m'agrada el patxolí, encara que ma mare, que es va criar a Alcoi, sempre diu que el patxolí li recorda aquelles alcoianes “dotores” que només treien l'abric per aparentar quan anaven al cine. Ja ens perdonareu les alcoianes, però és que nosaltres som d'Ibi i ja sabeu com van aquestes coses...
I m'agrada l'olor de pintures acríliques, perquè em porten al nas i a l'ànima les classes de plàstica (llavors crec que es deien “trabajos manuales”) de donya Ovidia, la monja que ens ensenyava a llegir, a escriure i a pintar en el Colegio Nacional Mixto Moreno Espinosa de Cebreros (Ja sabeu que, encara que semble mentida, jo em vaig criar a Castella. Quin desgavell de família viatgera!). L'estufa de llenya en un racó de l'aula, repintada de platejat. L'aiguaneu serpentejant finestra avall. L'olor de fred. Tot això ara se'm barreja a la memòria olfactiva amb l'olor de la Margaritina, la meua companya de pupitre, que sempre berenava un entrepà de cansalada, i amb l'aroma penetrant de la pintura daurada i el vernís del crucifix aquell que férem de regal per al Dia de la Mare quan anàvem a tercer i que semblava perfecte per a un taüt. Recorde ara que el deixàvem secar al voltant del ram de roses marcides que donya Ovidia havia posat sota el quadre de la “Virgen de Valsordo”. “Shissss! No conteis nada en casa, es una sorpresa para vuestra mamá”. Ja podeu comptar la il·lusió que li degué fer la creu mortuòria aquella a ma mare...
La Margaritina era una xiqueta molt solitària, per això era la meua millor amiga, perquè era com jo: transparent. Ningú no la veia quan la miraven. Algunes vesprades anàvem a sa casa a fer els deures, i sa mare, habillada amb un davantalet planxadíssim, perfumat de naftalina, ens parava taula per berenar a la vora de la llar; i el jersei de llana que m'havia teixit l'àvia Assumpció se'm tenyia de fum mentre rosegàvem el pa amb cansalada amb calma, al ritme de l'espetec de les flames.
D'una airada, la manta amb què emboliquem la pintura del meu amic, que deu haver estat a prop d'algun foc, em rebolica els records de les àvies, el de la mare i el de la Margaritina. Els records que em fan ser com i qui sóc. M'agrada molt aquest quadre, li dic mentre acabe d'embolicar-lo amb molta cura amb la manta perfumada de temps i salnitre. El vaig pintar quan navegava, em contesta trencant un mutisme calmós i fraternal, que —potser ni ens n'hem adonat perquè així, junts i en silenci, estem bé—, ens ha amarat durant més de mig matí. Alça el quadre a pes i, sense voler, em frega el nas amb el braç: la pell li fa olor de temps, de llenya i de naftalina, de calma, d'un món que no té preu: el nostre, ple de silencis compartits

miércoles, 13 de marzo de 2013

Contra la misogínia acadèmica i literària

(Columna publicada al Punt-Avui el 10 de març de 2013).


Comence a teixir aquesta teranyina columnística al voltant del Dia de la Dona Treballadora. Els que em coneixeu sabeu que no m’interessen gaire els “dies de”, perquè em considere una persona compromesa els 365 dies de l’any amb les causes que crec justes i necessàries. Tanmateix, ara fa uns dies em telefonaven de La Cívica-Escola Valenciana per proposar-me celebrar el 8 de març participant en la taula redona “La dona com a treballadora de la literatura” i quan m’orientaven sobre què volien que explicara, em suggeriren que comentara si em sent discriminada pels meus companys. Això em sembla que ja m’ho van preguntar fa uns anys en una entrevista que em van fer quan vaig guanyar el premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx i, si no vaig errada, crec que ben ingènuament vaig contestar que no em sentia especialment marginada. En realitat no es tracta de marginació,  potser és només una qüestió de quantitat. Tanmateix, potser caldria preguntar-nos perquè en la nostra literatura actual hi ha més escriptors que escriptores. És que els homes escriuen millor? Deixarem la resposta per a una altra columna.
 La proposta de La Cívica-EV m’arribava pocs dies després que una persona a qui sempre he tingut en gran estima i admiració ( no sé si és rellevant dir que es tracta d’un home) em preguntara per què m’he allunyat de la investigació literària. “Supose –em va dir qui em plantejava la qüestió- que ara t’interessa més dedicar-te al teu home, a les teues criatures i a ta casa.” Vaja per endavant que no pressupose mala fe ni mala intenció a qui em va fer el “l’anotació”. Tot i això, si ens parem a pensar un moment, és fàcil deduir que el comentari pot ratllar la crueltat, sobretot si tenim en compte que, per una banda,  cada dia arribe puntualment al meu treball a la Delegació d’Alacant de l’IEC, on intente fer les meues tasques de manera eficient perquè per a mi és un honor treballar en aquesta institució  (on sovint em demostren que valoren la meua faena i tenen ben considerada la meua persona), a la qual vaig accedir per un currículum acadèmic i professional raonablement digne.  Per una altra banda, als 33 anys havia publicat quatre novel·les (totes elles guardonades)  i ara que en tinc 40, des de fa 3 anys, només en aquest diari he publicat més de 100 columnes, a banda de col·laboracions que he fet per a altres publicacions periòdiques. A part de tot això, efectivament, com moltes altres dones que treballen, tinc per portar endavant  una casa que he pagat amb el fruit del meu esforç laboral, i una família que he creat amb molta estima i amb un gran compromís personal,  però ni la meua família ni ma casa tenen res a veure amb el fet que jo m’interesse més o menys per estudiar l’obra dels altres escriptors.
            No sé si hi ha molta gent que es faça la mateixa pregunta: Per què vaig deixar d’investigar? Segurament la contestació no té la més mínima importància, com tampoc no la tenia la meua aportació als estudis de la nostra literatura. En tot cas, per si a algú li interessa la resposta, he de dir-vos que com a escriptora sovint estic abocada a passar per l’esgotador i frustrant sedàs dels premis literaris i que m´he vist en més d’una ocasió en l’obligació absurda de demostrar la meua suficiència o la meua capacitat literària, davant de jurats formats majoritàriament per homes (i això és estadísticament comprovable). Escriure és com investigar:  per a fer-ho cal una gran inversió de temps, d’esforç i d’energia i implica haver de fer renúncies importants. Per tant, permeteu-me la immodèstia, ara que pense que comence a tenir una obra pròpia, vull completar-la i millorar-la. No tinc ganes de dedicar el meu temps, el meu esforç i la meua energia a les obres dels altres. Vull triar bé les renúncies que faig. Ja us deia que la resposta no tindria la més mínima importància...

jueves, 7 de marzo de 2013

Acostem-nos al "valencià correcte"

(Columna publicada al diari El Punt-Avui l'1 de març de 2013. Pregue als que m'heu escrit perquè heu vist fantasmes "blaus" en els meus escrits que feu el favor de buscar al DIEC el verb "acostar", quan l'hi vegeu, segurament us calmareu una mica. Per als que m'heu preguntat en quin vaixell navegue. He de dir-vos que jo sóc de terra endins: no m'agrada navegar... Menys encara en vaixells de nom"Intolerància" capitanyejats per persones que no permeten que res es pose en qüestió...) Parlar de vaixells a hores d'ara em sembla de riure!


No sé si heu sentit parlar de les Sessions de conversa que la Delegació d'Alacant de l'IEC organitza cada dimecres a la Seu Universitària d'Alacant des de fa un parell d'anys dirigides i coordinades per aquesta que us escriu. De vegades us n'he fet referència, però per a aquells que no ens coneixeu, les nostres sessions de conversa són un fòrum obert per al debat i la participació pública sobre temàtica diversa. S'hi duen a terme lectures i debats sobre diversos textos procedents tant de la premsa diària com del fons bibliogràfic de l'Institut d'Estudis Catalans i del fons bibliogràfic i documental d'Enric Valor, ubicat a la Biblioteca Enric Valor-IEC de la Seu Ciutat d'Alacant; i està adreçat a totes aquelles persones interessades a practicar la conversa i la reflexió en valencià.
Sovint ens telefona gent interessada a assistir-hi i molts ens pregunten: “Però allà parleu valencià correcte?” Valencià correcte? Valencià correcte —els conteste sempre— és qualsevol valencià que es parle, perquè el problema dels valencians no és que la nostra llengua s'use de manera més o menys correcta. El nostre problema és directament que la llengua es deixe d'usar en el registre que siga. He de reconèixer, però, que potser jo, personalment, abuse una mica de la llengua estàndard. Ho vaig començar a pensar quan vaig llegir la ja famosa “cardada” (en el sentit alcoià del terme) que en va pegar el meu company Eugeni Reig en una de les columnes de la seua secció “Clar i en valencià”.
Sempre he pensat que l'estàndard dignifica la llengua, sobretot perquè en facilita l'ensenyament. Ara bé, confesse que durant els anys que vaig tenir l'oportunitat de fer classe (ara ja no em deixen fer-ne, perquè els que ens governen s'entesten a retallar-nos la llengua amb l'absurda excusa de la crisi) vaig oferir als meus alumnes un depuradíssim model de llengua que els permetia superar amb una fluïdesa més que sobrada qualsevol examen de valencià que es proposaren fer, sense parar-me a pensar si realment estava creant nous parlants o, si voleu, consolant-me amb la idea que com a poc estava formant parlants passius... Tanmateix, ara no estic segura d'haver-los ensenyat un bon valencià. Pense que els vaig “apropar” a la gramàtica de la nostra llengua però no els vaig saber “acostar” a la nostra cultura i a la riquesa lingüística que ens caracteritza als catalanoparlants.
Precisament sobre l'arraconament del verb “acostar”(que és el que s'ha usat de maneja majoritària en el nostre àmbit lingüístic) han cridat l'atenció experts com Núria Puyuelo, Salvador Pardo, J. Leonardo Giménez o Abelard Saragossà, que ens adverteixen que l'hem substituït per “apropar”, un verb relativament nou (documentat segons alguns autors cap al 1889), que, com ja deia l'any 2011 el mateix Eugeni Reig, a qui esmentava fa un moment (vegeu el seu article “Ús idoni del lèxic”), “es tracta d'un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar.” He d'admetre que jo mateixa en alguna ocasió he fet aquest mateix raonament per explicar el verb a castellanoparlants; per una banda per temor que s'embolicaren amb el significat del verb castellà “acostar” (d'això els entesos crec que en diuen “falsos amics”) i per una altra banda, segurament perquè el trobe natural a força d'usar-lo i de veure'l escrit (com em passava amb el famós “cardar”).
Com diuen els que n'entenen, aquesta simplificació afecta altres verbs de significat semblant com “atansar, arrambar, arrimar”, etc de manera que, al meu parer, l'empobriment de la nostra llengua és cada vegada més palés, segurament a les aules més que a cap altre lloc, i és obligació sobretot dels que ensenyen i dels que escrivim protegir i donar a conèixer els nostres termes patrimonials (igual de correctes que els més estesos), que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles. Si no els fem visibles, estarem oferint als nostres alumnes i als nostres lectors una imatge esbiaixada de la nostra realitat, de la nostra cultura i de la nostra riquesa lingüística.

martes, 26 de febrero de 2013

Quin merder!

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 24 de febrer de 2013. He de dir que només publicar-la ja me n'havia penedit, per intrenscendent i poc refinada. Però, en fi!. Ara ja esta. A més vull donar les gràcies a tots els que m'heu escrit per aportar alternatives al ja famós "palomino").

No sé si recordeu que fa unes setmanes vaig publicar una columna que tenia per títol “Palomino”, en la qual deia, sense cap pretensió —diguem-ne— “academicista” que no és una paraula catalana. Bé doncs des d'aleshores ençà molta gent m'ha preguntat “i quina és la paraula catalana per a definir “taca en la roba interior”. Ai! Mare meua en quin jardí m'he ficat! O hauria de dir en quin merder?
Per favor no expliqueu als meus pares que em dedique a parlar d'aquestes coses, que sovint em boneguen perquè diuen que ells m'han donat una educació molt fina i jo tinc la llengua (i la ment) molt bruta. Ah! I tampoc ho expliqueu al meu mestre Joan Ponsoda, que ell em va ensenyar a manejar els diccionaris i les paraules i no voldria que descobrira que faig servir el que em va ensenyar amb tan escatològica finalitat.
Per cert, sabeu que ara el professor Ponsoda rebrà el premi d'Escola Valenciana a tota una vida dedicada a l'ensenyament en valencià? Aprofite per felicitar-lo ben de cor des de la meua particular teranyina columnística i demanar-li que es console, que segur que no tots els seus deixebles són com jo.
Com ell em va ensenyar, en primer lloc vaig buscar la paraula al DIEC i al DCVB i després vaig fer servir altres mitjans que ni tan sols existien quan jo assistia a les seues classes, i no vaig saber trobar la solució; però com que ja us dic que no pretenia fer un article lingüístic, ho vaig deixar córrer. Tanmateix, a partir de la curiositat que m'heu traslladat alguns, he demanat opinió a experts que entenen de llengua molt més que jo (ja sabeu que tinc formació filològica però que des de fa molts anys la meua professió és una altra).
Alguns m'han dit que no s'havien plantejat la qüestió perquè no havien sentit la necessitat d'usar el terme. No pot ser! És que els catalans no ens fem “palominos”? Els catalans pot ser no, perquè igual són una mica més fins que nosaltres, però —entre vosaltres i jo—, què seria dels valencians sense “El tractat del pet” de Francesc Mulet!
Se m'ocorre demanar consell al meu company de comarca i d'interessos columnístics, Eugeni Reig, per qui sent un grandíssim respecte i una profunda admiració (sobretot perquè no es talla a l'hora de pegar-me clatellades —crec que nosaltres en diem “calbots”— quan faig alguna cagada lingüística com la de cardar en valencià...). Ell em remet a un dels seus magnífics articles: “El lèxic de les festes d'Alcoi”, en el qual, encara que de passada, fa referència al terme que ens ocupa i explica que la paraula “palomino” és molt viva en el parlar de la nostra comarca, l'Alcoià (jo sóc d'Ibi), però que, en tot cas, és castellana. Llavors demane parer a un altre expert, el doctor Artur Quintana, qui m'atén ben amablement i amb molta paciència i em comenta que en alguns llocs de Girona es diu “llepet”, que sí que és un terme que recull el Coromines en el sentit de què parlem (em comenta més coses i em regala una bona lliçó, que he d'agrair-li, molt i molt, però que no puc comentar ara i ací). No sé a vosaltres, però he de dir-vos que, a mi, el mot “llepet” em resulta tremendament tendre. Em pregunte per què em desperta tendresa i se m'ocorre buscar-lo en el DIEC, on està definit com “taqueta produïda pel contacte d'una cosa que deixa”. Ja sé d'on em ve la tendresa! A casa usem una paraula semblant, però no en el concepte de “palomino”, sinó en un sentit molt aproximat al de la definició del DIEC. Usem la paraula “llepadeta”( no sé si deu venir de “llepet”...). La fem servir en relació amb les salses o els aliments que s'escampen sobre el pa: “posa'm una llepadeta d'allioli”.
En fi! Ja us dic: entre “palominos”, pets, llepets i llepadetes es veu que m'he ficat en un bon merder. Per favor, savis de les lletres, tireu-me una mà: no vull passar a la història com l'única que reivindica que els nostres diccionaris de referència incloguen un terme equivalent al “palomino”!

lunes, 18 de febrero de 2013

La mare del vestit de ratlles verd botella

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 15 de febrer)

Fa uns dies l'Eulàlia G., la meua filla petita, arrapada a la meua falda, em preguntava: “Mama, mama, qui és la teua millor amiga?” Reconec que vaig haver de pensar-m'ho una mica, i no precisament perquè tinga un llarguíssim llistat de candidates entre les quals triar. La veritat és que la meua vida social és molt pobra perquè tinc una tendència a buscar la soledat que de vegades frega límits malaltissos. No podia dir-li (com segurament s'esperava) que era ella la meua millor amiga, perquè pense que, almenys de moment, no puc ser amiga seua. L'he de protegir i l'he d'educar i guiar-la de la mà dels valors que més li convinguen fins que ella tinga capacitat d'escollir valors propis. Sóc sa mare; no puc ser, per tant, la seua amiga. Ara no.

Tanmateix, després de pensar uns instants li vaig contestar convençuda: “L'àvia Antònia (ma mare). Sí, ella és la meua millor amiga.”Tot i això, em pense que no sempre ha sigut així. Tinc alguns records que em fan pensar que quan jo tenia quatre o cinc anys, els mateixos que té ara la meua Eulàlia, més que voler-la, devia necessitar-la molt (llavors encara no podíem ser amigues). Per exemple, tinc estacada a l'ànima la imatge del meu primer dia d'escola. Setembre de 1977. Escoletes prefabricades en el Barri de Sant Miquel, d'Ibi. Centenars de xiquets ploraners i mocosos aborregats en un pati polsós, cadascun davant la prefabricada que se suposava que li havia tocat. Les mestres a la porta amb una bata de quadres rojos enormes i un llistat a la mà. Van dient noms. Els batecs del cor em colpegen els timpans: aviat doña Guillermina dirà el meu. Mama jo no vull anar a escola. Hi has d'anar, dona, has d'aprendre a llegir i a escriure. No vull mama, promet-me que et quedaràs a la reixa del pati i et podré veure quan isca a l'esbarjo. Vinga, intentaré fer-ho. Digues a la mestra que em vindràs a buscar si tinc moltes ganes de plorar. Sona el meu nom. M'arrape a les cuixes de ma mare, que a penes pot moure's. Doña Guillermina baixa les escaletes i m'arrossega pel pati polsós fins al meu lloc de la filera. Entre un núvol de llàgrimes veig que ma mare porta un vestit blanc de ratlles verd botella i grans butxaques a la falda. No se m'ha oblidat mai aquell vestit. Sempre que pense en ella la veig amb el vestit aquell, la pell se li va solcant d'arrugues en la imatge, els dits se li deformen una mica, els cabells se li emblanquinen, però sempre porta aquell vestit quan em ve al cap.

Després, sincerament, no sóc capaç de recordar si quan era adolescent m'estimava molt a ma mare. Segurament no molt. Lo justetet, si sóc sincera. No sé si això li passa a tot el món. A mi sí. Avui, però, em costa concebre la meua vida d'ara sense ella; com més major es fa més gran (persona) la veig. Em sembla a mi que ella és l'única persona que no m'ha decebut mai. I fixeu-vos que “mai” es una paraula que pareix molt curta, però realment és molt gran. Mai. Bé, potser el meu primer dia d'escola sí que em va decebre una mica, perquè la veritat és que no va vindre a veure'm a l'hora de l'esbarjo amb el seu vestit de ratlles verdes. Tampoc m'ho havia promés. De totes formes, he d'admetre que aquella petita decepció va ser el meu primer pas cap a l'autonomia i la independència i ella em va fer la primera empenta.

Amb més de 70 anys, és increïble la capacitat que té ma mare d'estirar-se com una goma elàstica en voluntat i alegria i en capacitat de treball. Sempre està disposada a tirar una mà portant els xiquets a escola o per anant-los a buscar; tothora està a punt per fer-nos una tasseta de til·la per a temperar els ànims i sovint es presta a sargir-nos uns pantalons del xiquet que encara tenen bon passar. Gran experta en aritmètica, és capaç d'administrar la seua magra pensió de manera que sempre li quede un sobre (no tan ple com els del PP, tot s'ha de dir) per si de cas a nosaltres la nòmina no ens arriba a fi de mes o per si el Joan vol anar al cine amb els amics o el Carles té una excursió d'escola o per si li pot comprar a l'Eulàlia un vestit d'aquells que la fan semblar una floricol, que a mi em pareixen un horror, però que a elles, a l'àvia i a la néta, els fa l'efecte que és pur glamur.

La veritat és que amigues n'he tingut moltes al llarg del temps i les he anat perdent a força de criar fills i d'anar fent maletes i llibres. Ma mare, però, ha estat al principi de cada un dels meus fills; quan ha calgut, m'ha ensenyat a fer la maleta amb les coses justes i a no mirar enrere, i sempre s'ha quedat fins al final dels llibres. Ma mare sempre, sempre (una paraula molt llarga…) ha sabut fer-me més amables els camins i menys dures les pedres.

jueves, 7 de febrero de 2013

Guanyar-se el pa

(Columna publicada en el diari El Punt Avui el 7 de febrer de 2013)

Deixeu-me que us conte més coses del meu barri (ja sabeu que jo sóc una dona, més que de poble, de barri): fa uns dies, en anar a pel pa em trobe la Maribel, la fornera, fora de sí, quasi a punt d'una crisi nerviosa. Què tens, dona? Fas mala cara. Que què tinc? —Em diu mentre es venta amb una blonda per a pastissets— Mira! I m'allarga un paper de publicitat d'una carnisseria d'un barri veí del nostre que et regala tres barres de pa si compres un quilo de cuixes de pollastre. Els carrers estan empaperats de publicitat de la carnisseria aquella. Les bústies en van plenes. “Pan gratis para todos!!!”, resa el fullet. I per a què vol la gent tant de pa? —És el primer pensament que em ve al cap— si amb un quilo de cuixes no hi ha prou pollastre per a mullar tantes barres!
Mire fixament la fornera, una dona baixeta, d'aspecte amable, ulls vius, somriure atent i tracte afectuós. Maribel es passa una mà per les galtes acalorades d'indignació mentre amb l'altra busca la barra que li he demanat i que em costarà 80 cèntims. Me l'embolica, com sempre, amb un paperet de color indefinit i si no tinc monedes soltes per a pagar-li-la avui, em dirà que ja li la pagaré quan puga. Em consta que ens fia el pa a més d'una veïna (i segurament més d'una vegada s'ha quedat esperant que li paguen…) Ja dic que Maribel és una dona amable i és, a més, la fornera del barri de tota la vida. La qüestió és que ara ser un comerciant de barri comença a ser un problema, sobretot si el que vens és pa.
Sant Vicent del Raspeig és un poble amb una gran tradició de forns i de pastisseries, però a moltes, com la del nostre barri, mantenir-se obertes els costa molt a causa de la competència deslleial que pateixen des de fa uns anys, sobretot per part de grans superfícies i gasolineres que obrin tots els dies i oferixen pa a totes hores mentre els forns de tota la vida, comerços normalment familiars, només obrin fins al diumenge a migdia i tanquen els dissabtes de vesprada (i amb gran esforços) i ara també pateixen l'assetjament per part d'altres comerços que pretenen fer negoci amb el pa dels altres.
Pan gratis para todos!!!” No us sembla una manera indignant de frivolitzar una de les coses més importants de la vida? Això no pot ser, el pa s'ha de pagar. En principi, una barra de pa pot parèixer un objecte insignificant, però en el fons és el símbol de la dignitat de les persones. Representa la resignació humana al castic bíblic del treball: “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir Déu a Adam i des d'aquell moment hi ha alguna cosa més humiliant per a una persona que no poder guanyar el pa per als seus fills?
Entenc jo que, en els temps que corren, cadascú s'ha de buscar la millor manera de guanyar-se el pa, però em sembla que anem malament si el que fem és convertir la nostra societat en un món de llops a canvi de vendre un quilo de cuixes de pollastre amunt o avall. Em fa l'efecte que frivolitats del tipus “pan gratis para todos”, a més de ser innecessàriament perjudicial per als forners del poble, trau la part més fosca, més depredadora i, en definitiva, més “cutre” del veïnat. Us imagineu alguns veïns comprant cuixes de pollastre a cabassos total per a acabar tenint tones de pa dur per a ratllar?
Crec que hi ha maneres molt més dignes i molt menys danyoses d'atraure i conservar la clientela. Al nostre barri, per exemple, també tenim carnisseria: la de l'Encarni, de cal Rosendo, un establiment senzill, discret i net, on normalment no regalen res, però en el qual pots tindre la seguretat que compraràs gènere de qualitat a un preu raonable (encara que no tan barat com el que regala pa), mentre la carnissera et pregunta què et sembla la reforma escolar o com està el teu home o si als teus fills els va bé a l'escola i t'explica que la seua filla s'aplica molt en aquesta o en aquella assignatura i, quan vages a pagar, si mires el preu de la bàscula i compares amb el que et cobren, veuràs que sempre et lleven els cèntims del “pico”. A més a més, si l'Encarni no pot fer funcionar el datàfon (ja us vaig contar que de vegades es fa un embolic) o no tens diners per a pagar, et dirà com la Maribel : ja em pagaràs quan pugues!

jueves, 31 de enero de 2013

Palomino

(Columna publicada el 31 de gener de 2013 al diari El Punt-Avui)

Que lletja, la paraula, no? La tornaré a repetir: palomino. Mira que és ordinària! No és catalana, ja ho sabeu. Una de les accepcions de palomino, segons el diccionari de la RAE, és la que de ben segur a més d'un li ha vingut al cap: “mancha de excremento en la ropa interior”. Pot haver una cosa més vulgar? No sé a vosaltres, però a mi, que sóc una xica de casa bona, em fa no sé què pronunciar-la. De fet ja ni recorde quan va ser l'última vegada que la vaig dir, si és que mai l'he dita, perquè ja us dic que jo sóc fina de mena.
El cas és que aquests dies m'ha vingut al cap perquè vaig tindre una reunió amb un dels professors d'un dels meus fills (miraré de ser discreta i no diré ni quin professor ni quin dels meus fills...), perquè resulta que la meua criatura té un problema d'oblits imperdonables en una de les assignatures —o això em pensava jo—: de vegades no porta el material per a treballar a classe. Així doncs, mare responsable com pretenc ser, demane consell i opinió al professor en qüestió, i què em diu: “El problema del teu fill és que està apalominat!” Ai, caram! —pense jo— la veritat és que és marró fosc tirant a negre (és el que té ser sud-americà), però sempre he pensat que el porte a escola raonablement net. Què faig? Li deixe caure que el color és bronzejat natural més que apalominat?
Més que confosa, estupefacta, demane al professor si es pot explicar una mica més: “Sí, dona, està apalominat: sempre va amb xiquetes, no es relaciona amb xics.” La meua estupefacció va en augment. És aleshores quan caic en l'altra accepció de la paraula palomino: “pollo de la paloma brava.” Colomí, vaja, o pitxó en alguns dialectes. Ai! El poder de les paraules...
Ja us ho deia la setmana passada: poder per a frivolitzar, poder per a humiliar, poder per a estigmatitzar. Aquest poder es magnifica en boca d'algú que se pressuposa savi: un professor. Em sent ridícula en aquella saleta de visites, abraçada a la meua bossa de mà per dissimular la tremolor d'indignació que em recorre l'espinada.
El professor somriu moltíssim tot el temps. No sé si és que pretén ser amable malgrat tot o és que realment li fa molt gràcia que el meu fill vaja només amb xiques i faça coses suposadament de xiques. Li comente que sóc conscient des de sempre de la seua relació amb el gènere femení i que, de fet, jo procure transmetre als meus fills que les persones ens hem de relacionar amb aquells que ens aporten satisfacció i sensacions amables independentment del sexe; i li dic també que no veig la relació entre la tendència que té el meu fill a buscar la companyia femenina i la qüestió que he vingut a tractar: que sovint no porta el material de treball a classe. És llavors que el mestre afluixa una mica el somriure i m'amolla: “el teu fill té un problema”.
Estic totalment d'acord: el meu colomí de bronzejat natural, d'ulls enormes, bigotet incipient, ment inquieta i ànima incauta té un problema dels grossos: que en ple segle XXI encara hi ha gent que té la ment plena de palominos.

miércoles, 23 de enero de 2013

El poder de les paraules

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 23 de gener de 2013)


No sé a vosaltres, però a mi, la veritat és que sempre m'ha fascinat el poder que tenen les paraules. Poder per a humiliar, per a frivolitzar, per a estigmatitzar. Poder per a manipular les persones i poder per a canviar el món. Jo personalment en tinc una recosida entre les costures de l'ànima que sovint em ve al cap: “torpe”. M'ho deia el meu professor d'Educació Física de primer de BUP. “Torpe”. M'ho deia quan era incapaç de tocar-me les puntes dels peus sense doblegar els genolls, o quan no aconseguia recórrer més d'una volta i mitja la pista d'atletisme sense vomitar a la segona revolta o quan em quedava cama ací cama allà damunt del poltre incapaç de fer un bot suficientment digne per superar l'altura d'aquell aparell de tortura. “Torpe”. I tota la classe esclatava a riure. Ell no. Ell no reia, només es passava la llengua pels queixos en un intent inútil d'engolir-se el menyspreu que li regalimava. Certament sóc una persona maldestra. Tanmateix ara pense que potser no he sigut sempre així. Potser vaig començar a ser-ho als 14 anys, a força d'escoltar aquell “torpe” com colps de martell dues vegades a la setmana.
Qui sap si aquella paraula que em defineix —“Torpe”— no me la vaig guanyar jo a pols? El cas és que hi ha altres paraules que a la gent li fan molta gràcia i que marquen també la vida d'algunes persones. Me'n vénen al cap dues: “hiperactiu” i “autista”. Dues paraules que no depenen ni de la destresa física ni de la voluntat de les persones que les han de portar com a etiqueta. Dues paraules que, sovint utilitzem amb una lleugeresa descomunal. Que el xiquet és molt nerviós i és incapaç de respectar les regles mínimes d'educació i convivència perquè no li dóna la gana parar quiet? És que resulta que és hiperactiu. No, perdoneu! Jo sóc mare d'un hiperactiu (TDH o TDHA, en diuen els psicòlegs) i un xiquet hiperactiu no és només un xiquet nervioset, no és un maleducat. El seu cap és com un arbre: una idea en porta a una altra, aquesta a una altra més i el pensament va ramificant-se de forma que de vegades concentrar-se és una pruïja quasi impossible. Sovint se'ls oblida què estaven fent i com han anat a parar al que tenen entre mans. Sobretot durant els primers anys els costa molt aprendre qualsevol cosa precisament perquè no aconseguixen mantidre l'atenció en res. Tenen el somni inquiet i, de vegades el dia a dia se'ls ompli d'obsessions i de tics nerviosos. Tenen dificultat per controlar els impulsos, la qual cosa els fa posar-se en perill sovint i els fa, sobretot, molt vulnerables. Així un grapat d'inconvenients més. Per això, quan s'usa amb lleugeresa la paraula “hiperactiu” em fa l'efecte que es frivolitzen els patiments i el calvari de metges i psicòlegs que hem hagut de passar el meu fill i jo fins aconseguir l'etiqueta del trastorn i el tractament adequat.
Si l'adjectiu hiperactiu s'utilitza amb una certa alegria, pitjor és l'ús que fem de la paraula “autista”. Penseu-ho. No és cert que de vegades l'utilitzem com a insult, per definir un individu que, sovint també per manca de respecte cap a les normes mínimes d'educació i convivència, es dedica a anar a la seua, a no escoltar els altres, a fer el que li rota i en definitiva a viure en un altre món? Habitualment pensem que els autistes són persones malaltes incapaces de comunicar sentiments, que viuen en un món propi i diferent del nostre. És així o no? Doncs a poc que llegim una mica, veurem que l'autisme no és una malaltia; és un trastorn que afecta el desenvolupament del cervell. És un problema neuronal. A poc que ens preocupem per informar-nos una mica, veurem que els autistes sí que expressen emocions —i per tant sí que tenen sentiments—, però no ho fan de la manera tradicional. Els autistes no viuen en un món diferent, perquè el món és el que és i és de tots, d'ells també.
El que ens passa és que som una societat de torpes lingüístics incapaços de posar-nos en la pell dels altres i d'utilitzar el llenguatge amb propietat. Usem les paraules per a humiliar, frivolitzar i estigmatitzar quan hauríem d'usar-les per canviar les coses i fer la vida una mica més amable per a tots. O no?

lunes, 14 de enero de 2013

Maria i l'última volta a sol

Columna publicada al diari El Punt/Avui el 12 de gener

Sabeu? Fa unes setmanes, el meu fill, Carles C., em deia una mica angoixat: “Mama, mama, alguns dels meus amics diuen que el món s'acabarà el 21 de desembre. Tu creus que és cert?” Home, doncs jo pense —li vaig contestar— que el món s'acaba tots els dies per a algú. El món s'acaba tots els dies, de colp o a poc a poc, segons t'ho mires.
De fet, us escric el mateix dia que s'ha acabat el món per a Maria. Ha completat la seua última volta al sol. Setanta-cinc voltes senceres i l'última l'ha enllestida agafada de la mà de la seua germana xicoteta (ma mare), que li cantava cançons de bressol mentre ella era del tot aliena a la mort, que ja començava a acotxar-la. Em pregunte quantes vegades devia haver sigut al revés, quantes cançons de bressol degué cantar Maria a les seues germanes xicotetes, filles totes d'uns pares llauradors més avesats a la terra i a la misèria que a les carícies i a les cançons.
Ben mirat, poc o molt, jo forme part d'aquell món arrelat a la terra, del mas del poble i els rastres de llonganisses assecant-se penjades d'una canya al pastador, del pou amb la porteta blava i el forn de llenya d'El Llosar, la finca dels avis, feta trossos després que morira l'àvia Assumpció. Poc o molt forme part d'un món forjat amb les absències de l'avi i els silencis de l'àvia. Sóc un trosset d'una família llarguíssima de les que passa molts anys sense veure's. Ara tinc la sensació que no ens veiem des que l'àvia va deixar de pastar-nos pastissets de moniato per Nadal. D'això ja fa quinze anys i vés a saber si no arribarà un moment en què ja només ens veurem en els enterraments. Vet aquí un símptoma d'un món en indefugible perill d'extinció.
Tanmateix, tot i que jo forme part d'aquest món arrelat a la terra, per diverses circumstàncies no he pogut o no he sabut estretir lligams amb els meus i tinc ben pocs records dels membres de la meua família. De fet, no sabria explicar molt bé com era físicament la Maria dels últims quinze anys, perquè confesse que feia moltíssim temps que no la visitava, i ara pense que no tinc més excusa que la deixadesa. Al tanatori, algú em va preguntar “Has vist com està la pobra?” I certament no l'havia vista perquè no l'havia volguda mirar dins d'un taüt. El poc que recorde d'ella és una dona bonica amb ulls brillants i somriure una mica trist. I recorde, sobretot, no sé per què, un dinar de Nadal de fa molts anys. Molts. Jo devia tindre uns cinc o sis anys i la tia havia cuinat sopa coberta (recepta de tradició familiar) i em va explicar que els trossos de carn que suraven pel brou eren de “morelleta”. Anys més tard vaig saber que allò era l'estómac de la gallina i ja no vaig tornar a menjar mai més sopa coberta; però sempre que he anat a la carnisseria i he vist les morelles m'he recordat de la sopa aquella i de la tia Maria, encara que fera molt temps que no la veia.
Ahir, mentre rebíem el condol com marca la tradició del meu poble: les dones de la família en el primer banc de l'esquerra de l'església i els homes a la porta, mirava el taüt i em feia la sensació que soterràvem el poc que queda del nostre món. Ja no ens queda pràcticament res: ni el pou de la porteta blava, ni les llonganisses del pastador, ni el forn de llenya, ni els pastissets de moniato de l'àvia Assumpció, ni tan sols la morelleta de la sopa de la tia Maria. Una de les poques coses que queda del món que estem condemnats a soterrar és precisament aquella separació de gènere: les dones a l'esquerra i els homes a la porta. Com si la mort no fóra igual per a tots. Com si no tinguérem tots la condemna de fer un dia la nostra última volta al sol. Com si el món no s'acabara de la mateixa manera per a tots: de manera indefugible.

lunes, 7 de enero de 2013

Cardar en valencià

(Columna publicada el 4 de gener de 2013 al diari El Punt/Avui)

Fa temps que no trac les agulles de filar, però és que, deixeu-me que us conte: va ser complir els 40 allà per mitjan de desembre i deixar de tindre ganes de fer res. No sé… el cas és que ara que encetem un any nou, a una, com a la resta de mortals, li vénen ganes de fer bons —i de vegades, impossibles— propòsits: escriure més, beure menys, menjar més sa, dir als meus pares cada dia que sense ells la vida seria ben gris, estar més temps amb els meus fills, cardar més… Que sí, que he dit “cardar”. Acabe de fer 40 anys, m'he fet hipocondríaca i pense en la mort —la meua— almenys tres vegades al dia, així que ara, com igual va i la mort em sorprèn aviat, pense dir i fer tot el que em vinga en gana i passar de la meua exquisida educació quan en vinga de gust.
El cas és que com que he pensat com a bon propòsit que enguany pense cardar molt, es veu que estic ben sensible a certs anuncis publicitaris i ahir mateix en vaig veure un que em va robar el cor: un gel de massatges d'una coneguda marca de preservatius que anuncia uns orgasmes inacabables amb la imatge d'una tia bona de manual (o de revista) i un tio encés que li passa les mans per tot arreu. “Això és el que necessite jo! —em dic: un tio encès!!!”. Així doncs prenc nota de la marca del gel miraculós i avui només alçar-me vaig a l'adrogueria del meu barri. Mire les prestatgeries per damunt i m'adone que l'oferta en gels que encenen els tios de la meua edat és molt “discreta”. No en tinc prou. Jo vull buscar el de l'anunci que m'ha obert els ulls (i qui sap si també les cames…). És per això que em dirigisc a una macroperfumeria d'aquelles que té de tot molt car i dependents vestits d'uniforme. Entre i mire amb cara de circumstàncies l'ama del local, que té les galtes preses com per una mena de màscara de carnestoltes i els llavis momificats de perfilador i glossduración 24 horas” (sempre estupendament maquillada…). La mòmia amb maquillatge superdurador no em fa gaire cas, però, perquè ella només cobra. Llavors em dirigesc al corredor dels condons i els “etc” i comence a mirar gels miraculosos d'aquells, a llegir-me etiquetes, a traure'ls de les caixes i a estudiar-me les instruccions. És en aquest moment quan se m'acosta el dependent uniformat de negre amb una samarreta tres talles més petita que li marquen unes pastilletes que riu-te tu del blíster de l'almax i em diu: “¿Señora, le puedo ayudar en algo?” (Ai! M'ha dit “senyora”, la paraula ja em pesa…). “Doncs no, sé —li conteste— si has provat aquestes coses igual sí que em pots aconsellar.” I què em respon l'individu engominat i esclavitzat per la samarreta negra i els pantalons marcapaquets? “No entiendo”. Com que no “entiendes”? “No entiendo el valenciano”. Ah! Caram! I com saps que et parle “valensiano”? M'ignora el comentari, em somriu d'orella a orella i em pregunta: “se lleva el gel?”. Doncs és que resulta que ací posa que és lubrificant i jo em pensava que només era per a massatges eròtics. Sí, si sí que lleva lubricante —em diu el xic— pero ya le digo que yo no entiendo valenciano.” Em sorprén el fet que un d'aquests porte roll-on per aplicar en les zones desitjades. “Sí, sí —em corrobora ell— para donde necesite.…” Veurà vosté, jo és que crec que zones desitjades en deu haver poques o moltes segons com t'ho mires, i en fi igual en l'orella no ens cap el roll-on. En fi, que no és el que m'esperava… No té coses d'aquestes però només de massatges eròtics, com a l'anunci del tio encès? “Bueno, ya le digo que yo no entinedo, que voy a avisar a la jefa y ya habla usted con ella.” Doncs, digues a la “jefa” que, si de cas, vaja posant-se lubrificant a les orelles, perquè jo pense seguir demanant el gel del tio encès en valencià, m'entineda o no: és el meu gran propòsit de 2013: que emprem el valencià per fer la nostra vida més normal, fins i tot per a cardar , ens entenga o no el perfumer!