(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 15 de març de 2013)
De llenya i de patxolí. De tèmperes i de pintures acríliques. D'això
fa olor l'amistat per a mi. Ja us comentava fa unes setmanes que jo sóc
una persona de pocs amics. Acostume a quedar ben poc amb l'escassa gent
que no m'avorreix i confesse que moltes vegades, quan s'acosta l'hora de
la cita comence a pensar en mil excuses viables per a cancel·lar-la,
perquè sóc d'aquella mena de persones que en eixir de la rutina se'ls
capgira el món; i reconec que després d'haver quedat amb algun amic (o
amiga) em quede una mica alterada i em costa concentrar-me.
Només
hi ha una persona amb qui no em passa això. Ho pensava un dia que
retiràvem una exposició seua i embolicàvem els quadres amb molta cura
amb paper de bombolletes i unes mantes que ho perfumaven tot d'olor de
fum i naftalina, d'aroma llunyana de mar i de vaixell.
M'agrada
l'olor de fum, perquè em recorda a la casa del poble, als llarguíssims
capvespres d'hivern torrant castanyes a la vora de la llar amb l'àvia
Assumpció i contant històries d'abans de la guerra amb l'àvia Roser. I
m'agrada el patxolí, encara que ma mare, que es va criar a Alcoi, sempre
diu que el patxolí li recorda aquelles alcoianes “dotores” que només
treien l'abric per aparentar quan anaven al cine. Ja ens perdonareu les
alcoianes, però és que nosaltres som d'Ibi i ja sabeu com van aquestes
coses...
I m'agrada l'olor de pintures acríliques, perquè em
porten al nas i a l'ànima les classes de plàstica (llavors crec que es
deien “trabajos manuales”) de donya Ovidia, la monja que ens ensenyava a llegir, a escriure i a pintar en el Colegio Nacional Mixto Moreno Espinosa de Cebreros
(Ja sabeu que, encara que semble mentida, jo em vaig criar a Castella.
Quin desgavell de família viatgera!). L'estufa de llenya en un racó de
l'aula, repintada de platejat. L'aiguaneu serpentejant finestra avall.
L'olor de fred. Tot això ara se'm barreja a la memòria olfactiva amb
l'olor de la Margaritina, la meua companya de pupitre, que sempre
berenava un entrepà de cansalada, i amb l'aroma penetrant de la pintura
daurada i el vernís del crucifix aquell que férem de regal per al Dia de
la Mare quan anàvem a tercer i que semblava perfecte per a un taüt.
Recorde ara que el deixàvem secar al voltant del ram de roses marcides
que donya Ovidia havia posat sota el quadre de la “Virgen de Valsordo”. “Shissss! No conteis nada en casa, es una sorpresa para vuestra mamá”. Ja podeu comptar la il·lusió que li degué fer la creu mortuòria aquella a ma mare...
La
Margaritina era una xiqueta molt solitària, per això era la meua millor
amiga, perquè era com jo: transparent. Ningú no la veia quan la
miraven. Algunes vesprades anàvem a sa casa a fer els deures, i sa mare,
habillada amb un davantalet planxadíssim, perfumat de naftalina, ens
parava taula per berenar a la vora de la llar; i el jersei de llana que
m'havia teixit l'àvia Assumpció se'm tenyia de fum mentre rosegàvem el
pa amb cansalada amb calma, al ritme de l'espetec de les flames.
D'una
airada, la manta amb què emboliquem la pintura del meu amic, que deu
haver estat a prop d'algun foc, em rebolica els records de les àvies, el
de la mare i el de la Margaritina. Els records que em fan ser com i qui
sóc. M'agrada molt aquest quadre, li dic mentre acabe d'embolicar-lo
amb molta cura amb la manta perfumada de temps i salnitre. El vaig
pintar quan navegava, em contesta trencant un mutisme calmós i
fraternal, que —potser ni ens n'hem adonat perquè així, junts i en
silenci, estem bé—, ens ha amarat durant més de mig matí. Alça el quadre
a pes i, sense voler, em frega el nas amb el braç: la pell li fa olor
de temps, de llenya i de naftalina, de calma, d'un món que no té preu:
el nostre, ple de silencis compartits
