jueves, 27 de octubre de 2011

TEMPESTA DE TEMPS

Fa uns dies, no gaires, enmig d’un passeig silenciós, el meu amic Javier T. em preguntava si m’agrada la tardor (ell acaba d’encetar la seua tardor particular: s’ha prejubilat com a professor d’universitat...). Jo li responia, entusiasmada, que a la tardor, quan les fulles dels arbres comencen a groguejar, alguns llocs de la meua comarca es veuen daurats i que, els pocs dies que plou, fa goig veure com la terra clivellada i resseca es torna molla. De sobte (esclavatges del món de les comunicacions!), el telèfon m’interromp la conversa i el sobtat entusiasme tardorenc: Vicent Santamaria, de Cocentaina, em proposa anar a la fira de Tots Sants a parlar de L’olor dels crisantems. Vull dir que no: ha passat tant de temps des que vaig escriure aquell llibre que jo ja ni en sent l’olor... Vull dir que no. L’olor dels crisantems i jo a Cocentaina... Dubte un instant. Millor no. Dic que sí, però.
Sabeu? Conec bé Cocentaina. Allà vaig passar els anys de joventut. Segurament uns anys com tots, ni millors ni pitjors: anys de joventut. Perquè encara que alguns no us ho pugueu creure, jo un dia vaig ser jove. Una jove una mica esbojarrada i molt contradictòria. M’agradaven els llibres i les classes d’història, i els xiclets i la cervesa i el whisky amb coca-cola i el pintallavis morat i les botes militars i els texans ajustats i les camisetes negres i m’agradaven les vesprades als bancs del passeig amb la Zulima, amb l’Òscar, la Mila i l’Àlex i l’Alícia. I m’agradava el Manolín. M’agradava la camisa rosa i el jersei verd, a conjunt amb els seus ulls, que es posava quan anàvem a ballar a l’Albades. M’agradaven els besos amb gust de xiclet de menta i whisky amb coca-cola. Tot allò, però, com la majoria de les coses, es va acabar un dia i la distància va anar afeblint la flaire del record.
Ara torne a Cocentaina, a frec del dia dels morts, quan el temps ja ha marcit molts dels meus particulars crisantems. L’oratge anuncia tempestes quan a mi m’arrossega la tempesta del temps. M’hi acompanya Ximo, el meu Mestre, que un dia em va llegir allò de “Dóna’m la mà / i anirem per la riba...” I agafats de la mà anem per la nostra riba. Del Mestre i meua només, perquè ningú sap del gris com en sabem nosaltres. Soledats i silencis. M’hi acompanya també mi Santi, que una nit va tocar a la meua porta amb un grapat de romer dels Polops d’Alcoi i unes sabatilles d’anar per casa sota el braç; i aquella nit, de sobte, tot el que era meu es va convertir en nostre i el meu gris fou més clar sense adonar-me’n. I ens emportem també l’Eulàlia G, crisantem tardà del nostre primer hivern junts.
Han passat vint-i-tres anys entre aquells passejos adolescents i els passejos literaris amb Javier. Més de dues dècades entre les classes d’història i la mà del Mestre. Una eternitat entre els besos amb gust de whisky amb coca-cola i el romer de mi Santi. I, tot plegat, entre 23 crisantems marcits, l’Eulàlia G. m’alegra aquesta tardor que, potser m’arriba a destemps.