miércoles, 30 de octubre de 2013

D'amor i ploma, de lluites continues

(Columna publicada el 22 d'octubre al diari El punt/Avui el 22 d'octubre)

Ara fa uns dies, algú a qui tinc en gran estima em preguntava: “és que estàs deprimida?” La qüestió m'agafava de sorpresa i la pressuposició molt més. Com que si estic deprimida? “Sí, clar —em deia— com que fa temps que no escrius una columna i no ens fas riure… Ai, caram! No sé com prendre'm la cosa… Quan escric us faig riure?
Resulta també que el meu amic J.T, company d'epístoles des de fa anys, que sap que els últims temps s'han convertit per a mi en un pesadíssim pelegrinatge de metges, analítiques i proves diverses, m'escriu: “si jo fóra el teu metge et prescriuria almenys una hora d'escriptura diària”. Sabeu? Jo abans escrivia cada dia. Omplia caixons i caixons de quaderns gargotejats de paraules. Ho feia quasi de manera compulsiva. Escrivia perquè pensava que quan escrius és com quan t'enamores: les alegries se't multipliquen per dos i les penes es fan més lleugeres. Em feia la sensació que vivia les coses dues vegades, les vivia en temps real i en diferit. No cal dir que en ocasions feia trampa: intencionadament m'oblidava d'escriure algunes cares, determinats noms o maldestres carícies, com si així poguera esborrar-me-les del temps i del cor. M'agradava també inventar-me històries, escriure vides que podien ser la meua, aconseguir que els personatges feren el que jo mai no hauria gosat fer perquè en el fons (o no tan en el fons) segurament sóc una covarda.
Tanmateix, amb els anys em vaig adonar que ja no tenia ganes de viure les coses dues vegades, ni tan sols viure vides inventades. No sé si és que en això de la literatura passa també com amb les coses de l'amor: que un dia assolixes un punt de desencís i ja vas fent d'esma... Així doncs, vaig deixar d'escriure novel·les, per desencís i per desamor, i vaig voler començar a posar paraules a les penes i a les lluites dels meus. Les lluites antigues i les lluites d'ara. Les lluites contínues. I em vaig adonar que ací no podia fer trampa, perquè la ignorància, la misèria i la injustícia perduren encara que jo no les escriga. Emmudeix la meua ploma, però no calla la vida i el silenci impossible em fa por; por que les coses no canvien mai, por que la colla de cínics que ens governen la vida i la butxaca ens facen anar a pitjor. Potser és perquè he nascut en un temps en què els drets els teníem, no havíem de lluitar per aconseguir-los, com van fer els nostres pares, que no tenien res i van saber tenir-ho quasi tot.
Ara, sota el somriure cínic d'homes amb corbata i dones amb pentinats “retro” i mantellina cutre que ens diuen que tot ho fan pel nostre bé (com qualsevol maltractador), pel bé de tots i amb el vistiplau d'un grapat d'ignorants que se'ls creuen i els voten, anem perdent drets laborals, drets lingüístics, drets assistencials, drets humans bàsics... i anem acostumant-nos a viure sota el jou d'una discreta por d'anar a pitjor i de la sibil·lina violència política (suposadament legitimada per les urnes) que, somriure a somriure, corbata a corbata, decret a decret ens va despullant de dignitat i menystenint la raó i els moviments i les protestes socials. Què ens queda doncs per apaivagar la por i la indignitat? A mi: el desencís i la ràbia i una ploma peresosa per posar quatre paraules a una lluita discontínua
Publicar un comentario