viernes, 7 de enero de 2011

L'ànima per una mica de calma

Fa uns anys, en la presentació de no recorde quin llibre, escoltava que Isabel-Clara Simó deia que ella esquinça molts papers perquè no pot evitar escriure cada dia. Fa unes setmanes, a la biblioteca estant, llegia en l'Autorretrat de Mercè Rodoreda una cosa així: "No entenc la gent que diu que escriu cada dia. Jo puc passar mesos sense escriure absolutament res, només mirant els núvols" (cite de memòria). Fa uns dies, el setmanari del diari "El País" publicava entrevistes a un grapat d'escriptors, alguns dels quals (confesse la meua ignorància) no sé ni qui són. La pregunta era única: "¿Por qué escribo?". Les respostes eren molt diverses. La que més em va cridar l'atenció, però, era la de Juan José Millás: "escribo por lo mismo que leo: porque no me encuentro bien."
Hi pense i crec que jo haguera contestat una cosa molt semblant: "Escric per la mateixa raó que llig: perquè no puc dormir..." Tanmateix, com ja deveu haver notat, fa setmanes que no agafe paper i boli ni per a fer la llista de la compra, i l'ordinador tampoc no l'he tocat més que per a mantenir mínimament al dia els assumptes del despatx mentre duraven les vacances. Sabeu què he estat fent? Doncs he plantat llentilles i cigrons amb el Carles C, el meu petit, per estrenar un joc de botànica que va aparéixer sota l'arbre el dia de Nadal. He jugat a les nines amb l'Eulàlia G., i he acompanyat el meu fill major, el Joan C., a passejar el nostre gos Narcís, recuperant així l'amable plaer de caminar sense un rumb determinat, sense cap lloc concret on anar. I, amb "mi Santi" he compartit breus converses sobre política, videojocs i coses de casa i llargs matins de lectura i silencis. Hem aprofitat també per fer plans, no fóra el cas que un dia, per alguna casualitat, aconseguim estalviar i ens poguem permetre aquella lluna de mel que no vam poder fer quan era el moment.
La quotidianitat, en fi, m'ha fet preguntar-me quants anys he passat buscant una mica de normalitat. Pot ser des que tinc ús de raó... Quants anys fa que no escric amb fèrria disciplina com feia abans? Crec que des que va nàixer l'Eulàlia G. i va començar a venir-me més de gust jugar a les nines...
Tinc la sensació que, potser arriba un moment en la vida d'alguns escriptors que ens venem el talent -com qui ven l'ànima al diable- a canvi d'una mica de calma. I, segurament, la nostra venda no té la més mínima importància.