miércoles, 26 de agosto de 2009

Àvids lectors

Columna publicada a "El Punt digital" el 23 d'agost de 2009

Fa cosa d’un mes us parlava d’un llibre: El diari lila de Carlota, de Gemma Lienas. Ara hi pense i m’adone que en aquests trenta dies, en què, a més a més, he estat treballant al despatx de la Seu i al de casa, preparant activitats i el programa per als cursos de llengua de l’any que ve, he llegit més de mitja dotzena de llibres. No us exagere. Acostume a llegir en qualsevol lloc: a l’autobús, mentre vaig a treballar, a la cuina, mentre m’agafa el punt el sofregit, al parc mentre els meus cadells s’esgolen tobogan avall, a la sala d’espera del centre de salut, mentre el meu metge acaba amb el pacient que tinc davant… Per a més inri, sóc una persona de mal dormir i els llibres em fan les nits una mica més curtes.
Tanmateix, acabe de descobrir que fa uns dies que no llig res; no en tinc ganes. Crec que me les ha llevades l’última novel·la d’Ángela Becerra: Ella, que todo lo tuvo. La vaig comprar perquè la protagonista era una escriptora de 37 anys que, de sobte no pot escriure –com jo!-. L’autora hi pega moltes voltes: pèrdues, culpes, penes, traumes… La meua conclusió, però, és que realment el que li passa, al personatge, és que no en té ni ganes ni talent. A aquest pensament hi vaig arribar més o menys quan ja duia llegides unes 150 pàgines; però fet l’esforç primer, no havia d’arribar a la 420? Hi vaig arribar, perquè supose que aquesta senyora deu ser “algú”, almenys si donem fe de les ressenyes i els premis, tot i que molts sabem que, de vegades, per a premis i bones ressenyes tens prou amb un bon nom i un bon grapat de contactes –“amics”- encertats. D’altra banda, he de dir, que durant els primers capítols, la novel·la enganyava. Certament l’autora té un bon domini del registre literari, un llenguatge ric i un estil àgil, però que només dura això: 150 pàgines. La resta narren una història forçada i inversemblant que, al meu entendre, no arriba a transmtre les emocions que pretén, potser perquè per a transmetre sentiments tan intensos com els que ens vol encomanar no necessita tanta lletra ni tanta pàgina. Què feia jo, doncs, àvida lectora d’històries intenses i dramàtiques arrossegant desgana per aquella novel·la? No ho sé, realment. No ho sé. I això em fa pensar, perquè avui veig que llig tants llibres, que els empalme un darrere l’altre amb tanta avidesa que fins i tot de vegades assolisc les meues obligacions amb una dignitat mínima i no sé si això deu ser perquè un lector àvid, obsessiu, com jo, llig per amagar-se, per no veure que, com diria Borges. “he comés el pecat més gran que un home pot cometre: no he sigut feliç.” Malgrat tot, malgrat la literatura.