martes, 17 de marzo de 2009

CRISI

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 15 de març)

No volia parlar-ne perquè ja sabeu que m’agrada més fugir d’estudi arrossegant per aquests papers íntimes frivolitats que em fan la vida una mica més lleugera. Tanmateix ja se’m fa inevitable perquè al meu voltant tot em fa present la paraula “crisi”, que em recorda, no sé per què, a títol de pel·lícula de terror. Allà on mire, hi veig un senyal del desastre, del món que se’ns ensorra. En els meus 8 quilòmetres de passeig diaris cada vegada trobe més gent demanant pels cantons. Quan ja no em queden diners solts per anar repartint en un pot i en altre, prove d’alçar la vista cap a les façanes de les cases per no veure la pobresa feta persona i tope amb tot de cartells penjats de balcons de pisos que es venen, perquè segurament els amos no poden afrontar-ne la hipoteca. No passa una setmana sense que algú que conec perda la faena, ni passa una nit en què no em preocupe si la perdrà també algú que m’estime. Òbric el periòdic i llig que la crisi econòmica portarà més atur a les dones que als homes. I em ve al cap una conversa que vaig tindre amb una persona, a qui malgrat tot tinc en gran estima, quan la paraula crisi a penes ens sonava: “Prepara’t, xica –em va dir- perquè en temps de crisi els primers a caure sou els que teniu un treball inútil com el teu.” Ai! Caram! Al pas que anem, veig que la inutilitat de la cultura, el món en què treballe, acabarà sent l’únic consol que apaivague una mica els estralls psicològics de la crisi i, serà també, l’únic sustent de la meua família.
Ens assetja tant la paraula crisi, que ompli també el món infantil com si fóra la cosa més natural del món. Avui el meu fill mitjà fa 6 anys i, quan li he dit que anirem junts a comprar-li un regalet, el major, el Joan C. l’ha avisat: “Sí, Carles, però no pots triar una cosa molt cara, que estem en crisi, eh?” Després, mentre l’Aitana G., la meua fillastra, i jo preparàvem el dinar una de cara a l’altra tancades la cuina per enfortir una mica el feble lligam que ens uneix (i que de vegades la crueltat infantil i la “despaciència” adulta fan perillar), m’ha dit: “Hi ha pares d’amigues meues que s’han quedat sense treball perquè es tanquen les fàbriques o perquè són obrers i com que ja no es fan cases... Tu creus que hi haurà diners per pagar l’atur de tots? Què ens passarà si la gent ja no vol llegir i tu has de deixar d’escriure? I si ja no volen aprendre valencià i no pots fer més classes? I si no volen escoltar les conferències que organitzes? Com viurem?” No ho sé, Aitana, sobreviurem en crisi, una mica més pobres (i més avorrits sense cultura), com tots, supose. I una altra vegada em buscaré un treball menys inútil!