Sovint ens telefona gent interessada a assistir-hi i molts ens pregunten: “Però allà parleu valencià correcte?” Valencià correcte? Valencià correcte —els conteste sempre— és qualsevol valencià que es parle, perquè el problema dels valencians no és que la nostra llengua s'use de manera més o menys correcta. El nostre problema és directament que la llengua es deixe d'usar en el registre que siga. He de reconèixer, però, que potser jo, personalment, abuse una mica de la llengua estàndard. Ho vaig començar a pensar quan vaig llegir la ja famosa “cardada” (en el sentit alcoià del terme) que en va pegar el meu company Eugeni Reig en una de les columnes de la seua secció “Clar i en valencià”.
Sempre he pensat que l'estàndard dignifica la llengua, sobretot perquè en facilita l'ensenyament. Ara bé, confesse que durant els anys que vaig tenir l'oportunitat de fer classe (ara ja no em deixen fer-ne, perquè els que ens governen s'entesten a retallar-nos la llengua amb l'absurda excusa de la crisi) vaig oferir als meus alumnes un depuradíssim model de llengua que els permetia superar amb una fluïdesa més que sobrada qualsevol examen de valencià que es proposaren fer, sense parar-me a pensar si realment estava creant nous parlants o, si voleu, consolant-me amb la idea que com a poc estava formant parlants passius... Tanmateix, ara no estic segura d'haver-los ensenyat un bon valencià. Pense que els vaig “apropar” a la gramàtica de la nostra llengua però no els vaig saber “acostar” a la nostra cultura i a la riquesa lingüística que ens caracteritza als catalanoparlants.
Precisament sobre l'arraconament del verb “acostar”(que és el que s'ha usat de maneja majoritària en el nostre àmbit lingüístic) han cridat l'atenció experts com Núria Puyuelo, Salvador Pardo, J. Leonardo Giménez o Abelard Saragossà, que ens adverteixen que l'hem substituït per “apropar”, un verb relativament nou (documentat segons alguns autors cap al 1889), que, com ja deia l'any 2011 el mateix Eugeni Reig, a qui esmentava fa un moment (vegeu el seu article “Ús idoni del lèxic”), “es tracta d'un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar.” He d'admetre que jo mateixa en alguna ocasió he fet aquest mateix raonament per explicar el verb a castellanoparlants; per una banda per temor que s'embolicaren amb el significat del verb castellà “acostar” (d'això els entesos crec que en diuen “falsos amics”) i per una altra banda, segurament perquè el trobe natural a força d'usar-lo i de veure'l escrit (com em passava amb el famós “cardar”).
Com diuen els que n'entenen, aquesta simplificació afecta altres verbs de significat semblant com “atansar, arrambar, arrimar”, etc de manera que, al meu parer, l'empobriment de la nostra llengua és cada vegada més palés, segurament a les aules més que a cap altre lloc, i és obligació sobretot dels que ensenyen i dels que escrivim protegir i donar a conèixer els nostres termes patrimonials (igual de correctes que els més estesos), que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles. Si no els fem visibles, estarem oferint als nostres alumnes i als nostres lectors una imatge esbiaixada de la nostra realitat, de la nostra cultura i de la nostra riquesa lingüística.
No hay comentarios:
Publicar un comentario