martes, 26 de noviembre de 2013

L'Octavio i l'adéu tan fàcil

Sabeu què em passa? Doncs que es veu que he arribat a una edat en què la mort se'm va fent quotidiana i la família se'm queda més curta cada dia que passa. No vull ni pensar com serà quan comencem a morir-nos els que ara estem enterrant els nostres vells amb aquell punt de resignació que la freqüència ens ha escampat sobre la pell de les parpelles com una pàtina invisible, travessada només per alguna llàgrima fugissera que mirem de contenir amb el pensament de “no passa res, ja era gran, havia viscut molt”.
Ara em pense, però, que mai no vivim molt, que la vida és sempre massa curta, fa igual que la deixes als 50 o que la deixes als 80. Sempre és massa poc, sempre deixes coses pendents.
L'oncle Octavio va morir la setmana passada, i entre les coses que va deixar pendents hi havia una partida de cartes amb el meu fill Joan qualsevol diumenge d'aquests a la terrasseta de la casa d'El Llosar. Els vaig sentir que s'hi desafiaven a la porta de l'església no fa moltes setmanes, el dia que enterràvem l'oncle Toni. Ja us dic que últimament la mort se m'ha fet molt quotidiana (en menys d'un any n'hem enterrat quatre). Veieu? Ja no sabrem qui hauria guanyat aquella partida (l'ha guanyada la mort, en tot cas) i no sabem tampoc, si Joan, que ara només té 13 anys, recordarà durant molt temps encara l'oncle Octavio. Quant li durarà el record de la seua pulcritud en la forma de vestir i en la manera d'arreglar-se el bigot? Quan començarà a esvair-se-li de la memòria la seua cara rosadeta i la seua expressió sempre riallera?
Quan li déiem adéu al crematori, abocats al cristall, com si ell ens pogués veure o sentir, algú va dir “Ja no és ell”, com si així l'adéu fóra més fàcil. Llavors vaig abraçar la tia Carmen, la seua dona, que rebregava un mocadoret de paper tota tremolosa i vaig tindre la sensació que la mort de l'oncle l'havia fet encara més petita i que li havia enfosquit les galtes i l'aspecte.“Li escriuràs alguna cosa d'eixes que tu fas?” em va preguntar en un sospir. Em va sorprendre la petició, perquè em va fer veure que, tot i que sempre he volgut escriure cartes d'amor, el que faig ben sovint és escriure cartes de mort, com si la lletra ens allargara un poc més la presència dels que estimem. Es veu que li tinc agafat el to, a l'escriptura de la mort. No sé si deu ser això el que m'ha anat tenyint de gris aquests últims anys...
Se'n van, però, els nostres morts, inevitablement, i l'únic que allarga la meua lletra, si de cas, són els records i la ràbia de les coses pendents enganxades entre aquestes línies com una feble teranyina que ens cobrirà la memòria encara uns pocs dies més.
Darrera actualització ( Dimarts, 19 de novembre del 

martes, 19 de noviembre de 2013

Per què els aladrocs no tenen espines?

Us n'havíeu adonat, que hi ha alguns peixos que no tenen espines? A mi m'ho va fer veure el meu fill Carletes fa uns dies al mercat central de Sant Vicent. Ens hi agrada anar perquè ens fa goig mirar el peix i perquè és un moment nostre, només d'ell i meu, en el qual l'olor del peix fresc acabat d'arribar de la llotja se'ns barreja amb el perfum del complexe d'Èdip que, potser, arribarà un dia que ja no flairarem mai més.
En la parada de sempre, després d'estar una estona contemplant meravellats com els llamàntols suren frenèticament en la peixera quan t'hi acostes, ell va voler comprar-se un cartutxet d'aladrocs. Un altre xiquet potser hauria demanat una bosseta de pipes, però Carletes és així: li agrada més el peix. “Mama, i per què els aladrocs no tenen espines?”- em va preguntar de sobte abraçat al seu paquetet perfumat de mar. “Sí que en tenen, Carles, si són animals vertebrats...” “Doncs quan me'ls poses al plat jo no en note cap ni una.” Ah!
Quan jo era xicoteta també menjava peix sense espines: el lluç. Quan vivíem a Ibi, a la casa del carrer Major, ma mare posava un perolet amb aigua a bullir i sobre un plat transparent de duralex hi posava el peix i el tapava amb la tapadora marró i blava del perol i quan eixia a taula el lluç tampoc no tenia espines. Recorde també que quan vivíem a Cebreros —perquè si ens haguérem quedat a Ibi amb el sou del papa no ens haguérem pogut permetre el lluç aquell— anàvem les dues a comprar peix els dissabtes de matí a ca l'Eduardo, que deien que portava el millor peix de Madrid. Quines coses! Es veu que els madrilenys ho tenen tot bo, fins i tot el peix encara que no tinguen mar... “Póngame unos gallitos para la nena”, li demanava ma mare a la pescatera. “¿Que canten o que no canten?” Preguntava la velleta invariablement. Quina dèria la de ma mare de comprar aquell peix barat i esvarós com una llengua! I quina murga de la de la vella del davantal verd a ratlles negres, que si cantaven o no els “gallitos” de la punyeta. Ara veig que segurament em comprava allò perquè no ens devia arribar per a lluç ni per a llenguado del bo, pel molt de Madrid que vinguera. Però ma mare no ho deia, que no ens arribava per al llenguado. Ma mare, no sé com s'ho feia però sempre arribava a final de mes, a força de comprar “gallitos” dels barats, dels que no cantaven; a força de no comprar-se res per a ella, que tot s'ho veia fet, que mai no necessitava res.
I ha hagut de fer-me veure el meu fill que aladrocs no tenen espines perquè les mares ens les llevem; perquè la vida, que és un gran peix que d'un moment a un altre se't pot engolir d'un mos, ja en té bastants, d'espines, i no val la pena que ens les traguem com a estaques quan tenim 10 anys.
Ho pensava avui, a trenta d'octubre, mentre passejàvem ma mare i jo agafades del braç pel cementeri del meu poble amb les mans plenes de crisantems i clavellines i ella m'anava traient espines de l'ànima, quaranta anys desprès de traure-me-les del peix!