martes, 19 de noviembre de 2013

Per què els aladrocs no tenen espines?

Us n'havíeu adonat, que hi ha alguns peixos que no tenen espines? A mi m'ho va fer veure el meu fill Carletes fa uns dies al mercat central de Sant Vicent. Ens hi agrada anar perquè ens fa goig mirar el peix i perquè és un moment nostre, només d'ell i meu, en el qual l'olor del peix fresc acabat d'arribar de la llotja se'ns barreja amb el perfum del complexe d'Èdip que, potser, arribarà un dia que ja no flairarem mai més.
En la parada de sempre, després d'estar una estona contemplant meravellats com els llamàntols suren frenèticament en la peixera quan t'hi acostes, ell va voler comprar-se un cartutxet d'aladrocs. Un altre xiquet potser hauria demanat una bosseta de pipes, però Carletes és així: li agrada més el peix. “Mama, i per què els aladrocs no tenen espines?”- em va preguntar de sobte abraçat al seu paquetet perfumat de mar. “Sí que en tenen, Carles, si són animals vertebrats...” “Doncs quan me'ls poses al plat jo no en note cap ni una.” Ah!
Quan jo era xicoteta també menjava peix sense espines: el lluç. Quan vivíem a Ibi, a la casa del carrer Major, ma mare posava un perolet amb aigua a bullir i sobre un plat transparent de duralex hi posava el peix i el tapava amb la tapadora marró i blava del perol i quan eixia a taula el lluç tampoc no tenia espines. Recorde també que quan vivíem a Cebreros —perquè si ens haguérem quedat a Ibi amb el sou del papa no ens haguérem pogut permetre el lluç aquell— anàvem les dues a comprar peix els dissabtes de matí a ca l'Eduardo, que deien que portava el millor peix de Madrid. Quines coses! Es veu que els madrilenys ho tenen tot bo, fins i tot el peix encara que no tinguen mar... “Póngame unos gallitos para la nena”, li demanava ma mare a la pescatera. “¿Que canten o que no canten?” Preguntava la velleta invariablement. Quina dèria la de ma mare de comprar aquell peix barat i esvarós com una llengua! I quina murga de la de la vella del davantal verd a ratlles negres, que si cantaven o no els “gallitos” de la punyeta. Ara veig que segurament em comprava allò perquè no ens devia arribar per a lluç ni per a llenguado del bo, pel molt de Madrid que vinguera. Però ma mare no ho deia, que no ens arribava per al llenguado. Ma mare, no sé com s'ho feia però sempre arribava a final de mes, a força de comprar “gallitos” dels barats, dels que no cantaven; a força de no comprar-se res per a ella, que tot s'ho veia fet, que mai no necessitava res.
I ha hagut de fer-me veure el meu fill que aladrocs no tenen espines perquè les mares ens les llevem; perquè la vida, que és un gran peix que d'un moment a un altre se't pot engolir d'un mos, ja en té bastants, d'espines, i no val la pena que ens les traguem com a estaques quan tenim 10 anys.
Ho pensava avui, a trenta d'octubre, mentre passejàvem ma mare i jo agafades del braç pel cementeri del meu poble amb les mans plenes de crisantems i clavellines i ella m'anava traient espines de l'ànima, quaranta anys desprès de traure-me-les del peix!
Publicar un comentario