jueves, 10 de diciembre de 2015

Temps de memòria, temps de secrets



Raquel Ricart, El temps de cada cosa, Edicions La Magrana,  2015, 320 pàgines. 18 €





El temps de cada cosa  de Raquel Ricart va obtindre el XVI Premi El Lector de l’Odissea que organitza, la llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès des de fa anys,  la qual cosa referma el paper dels autors valencians en el conjunt de la literatura catalana actual i consolida l’exitosa trajectòria de l’autora, que ja es manifestava des dels inicis de la seua carrera com una de les veus més potents de la literatura catalana feta des del País Valencià.
Aquest nou treball de Raquel Ricart és una obra coral que presenta diverses històries entrellaçades com una teranyina teixida a base de secrets i de records en la qual tots els personatges estan relacionats entre ells d’una manera o d’una altra; alguns d’ells fins i tot sense tenir-ne consciència. En aquest sentit, és una novel·la que atrapa des del començament, ja que a penes encetat el primer capítol, el lector comença a sentir una necessitat imperiosa d’estirar del fil del passat dels personatges, que afectats per diverses desgràcies, van deixant al descobert unes trajectòries vitals plenes de desencerts. El tapet de records que filen els protagonistes és el que basteix d’intriga l’obra i el que porta al lector a la reflexió final que suggereix el títol: hi ha un temps per a cada cosa.
Un dels encerts més significatius d’aquesta novel·la és la divisió entre el món femení i el masculí. Així, tot i que la història comença amb la figura del professor Tomàs Bel, que troba entre els seus alumnes una xica que li recorda a un amor viscut fa vint anys, aquest només és el fet que desencadena la resta d’històries protagonitzades majoritàriament per dones que enfronten la vida i les desgràcies amb valentia, personatges traçats amb un llenguatge sensual i delicat que conserven la memòria i els secrets familiars. Enfront tenim una galeria més breu de personatges masculins: homes que s’ensorren davant les catàstrofes, tot i que en alguns casos són capaços de redreçar-se, però sempre amb el suport d’una dona com a crossa de les seues febleses.
El temps de cada cosa és una novel·la emotiva i sensible, que amb un llenguatge carregat de sensualitat i mitjançant l’ús de l’evocació de dos objectes tan quotidians com una taronja i un balancí arrosseguen el lector cap a una conclusió indefugible: certament hi ha un temps per a cada cosa i el temps de la memòria d’una família s’acaba quan mor una dona.

(ressenya publicada al diari "Información" el 26 de novembre de 2015)

jueves, 19 de noviembre de 2015

Enric Valor encara.









Josep-Daniel Climent L’obra periodística d’Enric Valor (1933-2000),AVL, 2015, 64 pàgines, 15 €
Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és una de les figures intel·lectuals que més ha influït en la societat valenciana des del punt de vista acadèmic, polític i literari. És també, segurament, un dels escriptors que més estudis ha generat al voltant de la seua obra, sobretot, d’ençà que l’any 2011 se celebraren els actes commemoratius del centenari del seu naixement promoguts des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, als quals s’afegiren altres institucions (no totes les que cabria esperar, però), com l’Institut d’Estudis Catalans.
Amb tot, un dels aspectes que fins el moment no havia estat prou aprofundit era l’estudi de la seua obra periodística, fonamentalment a causa de la seua amplitud i de la seua gran dispersió. Josep-Daniel Climent (La Granja de la Costera, 1959), doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, presenta ara sota el títol L’obra periodística d’Enric Valor (1933-2000), un breu, però, admirable i ben aclaridor estudi sobre el conjunt de més de 500 articles de l’autor de Castalla publicats durant quasi set dècades en diversos periòdics,  que Climent classifica segons la temàtica que podem trobar, que va des dels articles de reflexió nacional fins les remembrances d’amics desapareguts, passant, com no podia ser d’una altra manera, per publicacions sobre llengua i divulgació cultural, narracions, entrevistes i ressenyes, entre altres.
Al llarg del seu estudi Josep-Daniel Climent aprofita la classificació de l’obra periodística valoriana per reflexionar sobre diversos aspectes de la història social de la nostra llengua, com ara les dificultats per a l’alfabetització dels valencians o sobre quin fou el nivell de participació valenciana en la construcció d’un model de llengua literària vàlid per a tots els territoris de llengua catalana.
El volum va acompanyat, a més, d’un CD que conté tots els articles digitalitzats, classificats cronològicament i reunits segons les diferents plataformes periodístiques en què van ser publicats, cosa que afavorirà, sens dubte, l’aprofundiment en aquest aspecte de l’obra d’Enric Valor de la qual fins ara coneixíem només unes poques pinzellades.

(Ressenya publicada al suplement "Arte y Letras" del diari "Información" el 20 d'octubre de 2015

viernes, 16 de octubre de 2015

Gegants de gel de Joan Benesiu: homes al límit.




Un lloc buscat a consciència per evitar les multituds i poder provar la sensació de frontera. El territori on la humanitat limita amb la naturalesa per un dels extrems es diu Ushuaia...”

A Ushuaia situa Joan Benesiu (Beneixama 1971) una galeria de personatges d’arreu del món  que viatgen fins a aquesta ciutat fronterera a passar els darrers dies de l’any. Al voltant d’una taula del bar Katowice s’hi apleguen cada nit el mateix escriptor, un mexicà, un xilè, un francès, un anglès i una polonesa, l’ama del bar, que van explicant quines són les circumstàncies que els han empentat a fer el seu particular viatge.  Es tracta de personatges que a penes tenen res a veure els uns amb els altres, però que tots comparteixen la necessitat de fugir del pes del passat. En aquest sentit cal destacar l’encert de l’autor en situar personatges que estan al límit psicològic en una data límit, l’acabament de l’any, en un espai geogràfic límit i dotar-los d’una gran capacitat per a la confessió i la conversa transcendent. Sorprèn veure amb quina facilitat personatges en un estat límit són capaços d’estretir lligams de manera tan intensa, i l’autor ho aconsegueix de manera ben reeixida.
            Benesiu aprofita el fil de les històries que van desgranant els protagonistes per introduir pinzellades d’assaig, en ocasions excessives, sobre moments claus de la història contemporània com ara la Guerra de les Malvines, la Segona Guerra Mundial o la situació del narcotràfic a Mèxic. Així mateix, són constants també les referències literàries, cinematogràfiques i filosòfiques, que actuen com a contrapunt d’un fil narratiu molt intens i profund.
            Des del nostre punt de vista, però, una de les qüestions que més crida l’atenció de Gegants de gel és el fet que predominen absolutament els protagonistes masculins. Així, tot i que a la novel·la hi pareixen dones, aquestes són personatges molt secundaris i en algun cas, bastant neutres, que actuen de falca de les històries masculines. Fins i tot, la història personal de la polonesa, que és l’única dona que explica la seua vida, importa ben poc. De fet, aquest personatge no conta la seua pròpia història sinó la del seu pare i resol la seua en unes poques línies al final.
            Amb tot, Gegants de gel és un trencaclosques d’històries que sedueix pel joc entre ficció i realitat, la barreja entre narració i assaig i la invitació constant a la reflexió sobre els límits de la naturalesa humana.