martes, 24 de febrero de 2009

Quaderns secrets

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 15 de febrer. Crec...)

Ja sabeu que, de vegades, m’agrada fer com que conte intimitats (perquè em fa l’efecte que les mentides ens fan a tots una mica més lleugera la vida). Crec que en el fons, l’exhibicionisme literari ens fa sentir un poc menys sols als “escribidors” solitaris que, per ofici i professió, ens veiem obligats a passar gran part del nostre temps estacats a la pantalla d’un ordinador -de plasma, això sí; i en un despatx amb vistes al mar, que una servidora treballa per a insigne instutició, que té bona cura dels seus treballadors-. Un d’aquest matins, davallant l’avinguda de Federico Soto, camí de tan lluminós espai laboral, i abans de ser engolida per la luxosa pantalla de la meua computadora, pensava que allò que m’uneix a “mi Santi”, el meu company de vida i misèries, no és realment l’Eulàlia G., la nostra filla compartida. És el gust per la lectura. A la criatura, la mirem amb ulls diferents,l’amanyaguem amb carícies desiguals; jo l’eduque i l’alliçone i ell la malcria i l’ensenya a defugir frustacions entre música heavy i jocs d’ordinador. Divergim en allò que se suposa que més ha d’unir una parella. Tanmateix, la lectura dóna sentit a gran part del nostre imaginari compartit. De fet -algun dia us explicaré el perquè- a “mi Santi” el vaig llegir molt abans d’escoltar-li la veu i de veure-li la cara. El primer regal que em va fer per robar-me el cor va ser un llibre de Paul Auster; el que em va fer per conservar tan escarmentat cor va ser un altre llibre de Paul Auster, i el mataix autor li va servir per cosir la lleu ferida de la primera discusió d’enamorats, i un altre més per celebrar el meu 36 aniversari. Si m’hi posara amb constància i seriositat (qualitats que em falten a grapats), de ben segur que en podria fer una tesi, perquè jo, tot el que em regalen, tard o d’hora, m’ho llig i n’acabe opinant.Què opine de Paul Auster? Doncs, el que n’opina quasi tot el món: que és un dels grans escriptors vius del segle XXI, i que es deu gastar un bon pessic de calers en soles de sabates, perquè, si et creus el que diuen els seus llibres, es passa la vida passejant. Això me l’ha fet proper, perquè jo camine uns 8 Km al dia, si no tinc preocupacions (si en tinc, en són alguns més). Què més me l’ha fet proper? Els quaderns i l’egocentrisme: en totes les novel·les que li he llegit, el motor de la narració és un quadern que emplena un escriptor turmentat. El quadern que, secretament o no, omplim tots, en un intent absurd que la nostra persona passe per aquesta vida amb glòria que penes, amb l’autofascinació personal i literària, que ens espolsa la vida de neguits “d’escribidor” solitari

miércoles, 4 de febrero de 2009

Titulacions vitals

(Publicat al setmanari El Punt, com quasi sempre...)

No sé si alguna vegada us he explicat que jo vinc d’una família de classe mitjana de les tòpiques. Mon pare, un home amb una gran cultura i amb una carpeta plena de títols i indubtables i certificats esforços professionals, era funcionari i tenia unes aspiracions polítiques de les quals, d’alguna manera, vam poder gaudir tots: ell, el nostre poble, i els que havíem de ser en un futur homes i dones de bé. Ma mare… una gran dona, com aquelles que, segons el tòpic, sempre estan darrere d’un gran home. Ma mare… Als nou anys era caixera, no de les que comptem calers, sinó de les que descarreguen caixes als magatzems dels mercats de ben matí. Als nou anys, només com a parèntesi, diré que el Joan C., el meu fill major, només pensa a col·leccionar cromos de Camp Rock i la seua preocupació més important és si aprovarà o no l’examen de coneixement del medi. Als nou anys, a mi, el que em llevava la son era el color del vestit de primera comunió i el bigotet incipient del Luís Alberto. Preocupacions que el pare seguia més o menys de prop mentre ma mare feia de cuinera, infermera, psicòloga, relacions públiques, xica de fer faenes, modista, cangur, secretària… Sabia –sap, encara- fer pràcticament de tot. I això, doncs… què voleu que us diga?, M’alegra una cosa de no dir, perquè ella, sempre havia volgut poder saber molt per ostentar un títol, encara que només fóra per estar a l’altura acadèmica i “titulogràfica” de mon pare; i ara resulta que el govern li convalidaria l’experiència demostrable per algunes assignatures de cicles de formació professional. Vaja des d’ací la meua enhorabona al govern Zapatero! Veig que ella, particularment, pot triar… Espere que li –els- ho posen tan fàcil com es mereixen.
Jo, siga com siga, a partir d’aquesta reflexió, veig que he d’estar agraïda, al meu pare, perquè d’ell, home oficialment titulat, em vénen totes les meues idees “-oides”: intel·lectualoide, feministoide, catalanoide, politicoide… I d’ella, de ma mare, de la que encara espolsa les tombes dels nostres morts cada 31 d’octubre, de la que sap fer saginoses i arròs amb conill i pastissets de moniato, de la que sap quina herba és bona per a cada mal i quin és el temps adequat per a fer tomaca en conserva, de quin cobert has de fer servir per al primer plat, quin vestit t’has de posar per a un cocktel i quin per a una recepció, i quines paraules has de dir per a un dia de dol i quines has de callar en un dia de goig i, quines has de pensar sempre i guardar-te per a tu, li dec el do de ser una dona completa: tradició i modernitat, silenci i clam, raó i intuïció. Les sabran valorar i avaluar com cal, les dones com cal, els homenots que ens governen i donar-los els títols i les facilitats acadèmiques i professionals que es mereixen?

lunes, 2 de febrero de 2009

Absurdes necessitats

(Publicat al setmanari El Punt. Versió íntegra)

Al parc estant, una companya de jocs dels meus fills es queda mirant el Joan C. i li diu: “Saps què és el pitjor que li pot passar a un xiquet?” Ell, fa que no amb el cap, i la xiqueta, d’uns 7 anys, amb mirada perduda i posat llangorós li diu: “Que els seus pares es divorcien. Els meus es van divorciar quan jo tenia tres anys i no sé si ma mare ho podrà superar.” Monstruós! Aquella criatura em va semblar una possessió diabòlica: una dona de més de trenta anys parlant per aquells llavis infantils. El Joan C. (que també és fill de pares divorciats), a qui procure educar amb cert optimisme li va contestar: “Però tu tens pare i mare, no? Doncs ja està!” L’anècdota me’n fa vindre al cap una altra: un dia, el Carles C., el mitjà dels meus cadells, de 5 anys, va eixir d’escola cridant amb desorbitada excitació del qui acaba de fer una descoberta excepcional: “Mama, saps què? Resulta que els pares dels xiquets de la meua classe viuen junts!” Ell no sabia que això era possible, no recorda els anys en què vivíem amb el seu pare i pensa que la seua família som tots els qui compartim temps i alegries amb ell: els seu pare i jo, els seus germans, el meu company, la seua germanastra, els avis (propis i de l’altra…), perquè els responsables de la seua felicitat i del seu benestar vam pensar que aquesta era l’opció més convenient.
Mentre reflexione sobre això, engegue la ràdio i una veu de dona canta: “Sin ti no soy nada, una gota de lluvia…”. S’acaba la cançó i novament una veu femenina es lamenta: “Si tu no estàs aquí, no sé que diablos hago amándote”. No són les úniques. Pense en la xiqueta del parc. En les paraules que li omplien les oïdes, pronunciades voluntàriament o no, quan el que havia d’escoltar eren amoretes de la mare. Paraules que segurament ha escoltat dels llavis de la mare, dels de familiars, potser, de la ràdio, de grups de moda amb vocalista amb cara innocent que s’ofereix com a model de fèmina. Em pregunte si la mare de la xiqueta aquella no deu haver trobat ja una altra parella que li òmpliga el buit que l’home que la va deixar li va fer a la vida i al llit, mentre la seua filla parla com si fóra una dona, amb el pes d’una conversa d’adults caçada al vol marcant-li la visió de la família i la de la vida, limitant-li-la. Em pregunte per què algunes dones continuen creant-se necessitats absurdes. Fins i tot dones amb recursos, com aquelles que bremen, micròfon en mà, “sin ti no soy nada”. Sense un home som el mateix que amb ell: tot. Em sembla que deixar la teua vida, la teua felicitat em mans d’un altre individu és una manera fàcil de defugir responsabilitats i una falta de seny imperdonable. Fer els altres culpables de les nostres misèries és una covardia i translladar als nostres fills les nostres absurdes necessitats emocionals, una mesquinesa intolerable.