El poder de les paraules

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 23 de gener de 2013)


No sé a vosaltres, però a mi, la veritat és que sempre m'ha fascinat el poder que tenen les paraules. Poder per a humiliar, per a frivolitzar, per a estigmatitzar. Poder per a manipular les persones i poder per a canviar el món. Jo personalment en tinc una recosida entre les costures de l'ànima que sovint em ve al cap: “torpe”. M'ho deia el meu professor d'Educació Física de primer de BUP. “Torpe”. M'ho deia quan era incapaç de tocar-me les puntes dels peus sense doblegar els genolls, o quan no aconseguia recórrer més d'una volta i mitja la pista d'atletisme sense vomitar a la segona revolta o quan em quedava cama ací cama allà damunt del poltre incapaç de fer un bot suficientment digne per superar l'altura d'aquell aparell de tortura. “Torpe”. I tota la classe esclatava a riure. Ell no. Ell no reia, només es passava la llengua pels queixos en un intent inútil d'engolir-se el menyspreu que li regalimava. Certament sóc una persona maldestra. Tanmateix ara pense que potser no he sigut sempre així. Potser vaig començar a ser-ho als 14 anys, a força d'escoltar aquell “torpe” com colps de martell dues vegades a la setmana.
Qui sap si aquella paraula que em defineix —“Torpe”— no me la vaig guanyar jo a pols? El cas és que hi ha altres paraules que a la gent li fan molta gràcia i que marquen també la vida d'algunes persones. Me'n vénen al cap dues: “hiperactiu” i “autista”. Dues paraules que no depenen ni de la destresa física ni de la voluntat de les persones que les han de portar com a etiqueta. Dues paraules que, sovint utilitzem amb una lleugeresa descomunal. Que el xiquet és molt nerviós i és incapaç de respectar les regles mínimes d'educació i convivència perquè no li dóna la gana parar quiet? És que resulta que és hiperactiu. No, perdoneu! Jo sóc mare d'un hiperactiu (TDH o TDHA, en diuen els psicòlegs) i un xiquet hiperactiu no és només un xiquet nervioset, no és un maleducat. El seu cap és com un arbre: una idea en porta a una altra, aquesta a una altra més i el pensament va ramificant-se de forma que de vegades concentrar-se és una pruïja quasi impossible. Sovint se'ls oblida què estaven fent i com han anat a parar al que tenen entre mans. Sobretot durant els primers anys els costa molt aprendre qualsevol cosa precisament perquè no aconseguixen mantidre l'atenció en res. Tenen el somni inquiet i, de vegades el dia a dia se'ls ompli d'obsessions i de tics nerviosos. Tenen dificultat per controlar els impulsos, la qual cosa els fa posar-se en perill sovint i els fa, sobretot, molt vulnerables. Així un grapat d'inconvenients més. Per això, quan s'usa amb lleugeresa la paraula “hiperactiu” em fa l'efecte que es frivolitzen els patiments i el calvari de metges i psicòlegs que hem hagut de passar el meu fill i jo fins aconseguir l'etiqueta del trastorn i el tractament adequat.
Si l'adjectiu hiperactiu s'utilitza amb una certa alegria, pitjor és l'ús que fem de la paraula “autista”. Penseu-ho. No és cert que de vegades l'utilitzem com a insult, per definir un individu que, sovint també per manca de respecte cap a les normes mínimes d'educació i convivència, es dedica a anar a la seua, a no escoltar els altres, a fer el que li rota i en definitiva a viure en un altre món? Habitualment pensem que els autistes són persones malaltes incapaces de comunicar sentiments, que viuen en un món propi i diferent del nostre. És així o no? Doncs a poc que llegim una mica, veurem que l'autisme no és una malaltia; és un trastorn que afecta el desenvolupament del cervell. És un problema neuronal. A poc que ens preocupem per informar-nos una mica, veurem que els autistes sí que expressen emocions —i per tant sí que tenen sentiments—, però no ho fan de la manera tradicional. Els autistes no viuen en un món diferent, perquè el món és el que és i és de tots, d'ells també.
El que ens passa és que som una societat de torpes lingüístics incapaços de posar-nos en la pell dels altres i d'utilitzar el llenguatge amb propietat. Usem les paraules per a humiliar, frivolitzar i estigmatitzar quan hauríem d'usar-les per canviar les coses i fer la vida una mica més amable per a tots. O no?