jueves, 20 de agosto de 2009

Una dona va al metge

(Columna publicada a "El Punt Digital" el 19 d'agost de 2009)



Aques és el títol d’una novel·la de Ray Kluun, a qui no conec cap altra obra. La qualitat literària del llibre en qüestió em sembla discutible. Tanmateix, coses de la vida!, la història, de sobte, se m’ha fet terroríficament familiar aquests dies. L’autor narra l’amarg calvari de la seua dona, de trenta-sis anys (la meua edat) cap a l’eutanàsia voluntària a causa d’un càncer de mama. La protagonista de la història un dia nota molèsties en un pit, va metge, qui no li veu res estrany i als sis mesos ja no hi ha res a fer: la Carmen deixa vidu i una òrfena de tres anys.
El meu cas –toque ferro!- és menys greu. Tanmateix, la impotència de la meua darrera visita al metge m’ha retornat aquesta història. Per causes que desconec, una remodelació de no sé què al Centre de Salut, ha fet que se m’assigne un metge de família diferent del que m’havia tractat fins ara, el mateix que em va recomanar una ecografia de mama. Després d’enviar la sol·licitud a l’hospital, van tardar dotze dies a donar-me cita. Hi havia d’estar a la una. Allà, en una sala d’espera plena de dones amb cara de ressignació unes, d’avorriment altres, mi Santi i jo anem escoltant noms que ixen d’un altaveu amb un so metàl·lic que a penes podem entendre. L’altaveu vomita el meu nom hora i mitja després de la cita assignada. Allà, en una cambra fosca, veig per primera vegada en quasi dues hores un humà; una persona, vaja, que fa la seua faena de forma més o menys mecànica. En 15 dies tindré els resultats, em diu, i li’ls enviaran al meu metge, que m’ho explicarà tot. Passades les dues setmanes vaig a la consulta del “meu” metge, que ara ocupa un altre i aquest em diu que no sap res dels meus resultats i m’envia a una altra consulta, on tampoc en saben res i des de la qual em reenvien a una tercera consulta on una metgessa, que tampoc reconec, tecleja no sé què en l’ordinador i conclou que els resultats de la meua ecografia de mama deuen haver-se perdut. Així, com si parlàrem d’un simple refredat. En cap moment cap dels metges em pregunta com em trobe, com van les molèsties o si em preocupa el meu estat. Res. Sóc simplement un paper perdut. Em diuen que posaran un punt roig en el meu expedient (no sé exactament per a què, perquè no m’ho expliquen) i jo, tràgica de mena com sóc, ja em coneixeu, pense: “ Avui un punt roig a l’expedient i, a aquest pas, en sis mesos, una creu i una corona de flors al meu taüt.”
Em consta que els metges ho són per vocació, segurament més que cap altre professional: convisc amb ells al llarg del curs a les meues classes i em semblen persones dedicades i solidàries. Què fa que amb el temps i la rutina vagen perdent humanitat i interés pel pacient?