miércoles, 11 de noviembre de 2009

De l'afició al negoci

(Columna publicada al diari "El PuntDigital" el 10 de novembre)


D'unes setmanes ençà, més o menys des que va començar el curs escolar, he observat que entre les mares dels xiquets que comparteixen col·legi amb els meus fills, s'ha estés el gust de portar fermalls, arracades, collars i ornaments per als cabells fets de feltre.
De fet, divendres abans de Tots Sants, hi havia un grapat de dones que adornaven les seues solapes amb fermalls en forma de carabasseta, de fantasma, de rata penada, algunes fins i tot en portaven uns —el·laboradíssims— en forma de bruixa.
Aquell dia mateix vaig descobrir el motiu del furor pel feltre: els fabrica la mare d'un dels alumnes i els ven a la porta del col·legi. Se'n porta una bossa plena un parell de vesprades a la setmana i, pel que es veu, hi fa l'agost.
Mentre la veia intercanviar figuretes i joies de tela per bitllets, pensava que és admirable la manera que tenim les persones de buscar-nos la vida i traure unes perretes per millorar l'economia domèstica. A més a més, fer-ho convertint un hobby en negoci em sembla envejable. Tan debò poguera jo anar llegint per les cases o muntar una paradeta a la plaça i posar-me a escriure cartes d'amor, com feia el personatge aquell d' El amor en tiempos del cólera. Però, clar, aquestes són aficions molt decimonòniques per als temps que corren, no sé si arribarien a ser un negoci rendible.
Això pensava quan, de sobte, se'm va apropar la mare d'un company del meu fill major i em va dir: «Oye explícame cómo va eso de los acentos abiertos y cerrados y eso de la dieresis en valenciano.» Ara? Ací? A la porta del col·legi? Jo necessite dues hores per a fer una explicació i per comprovar que l'aprenent ho ha assimilat correctament.
Als meus alumnes els prepare uns dossiers i dediquem un mínim de quatre sessions a treballar accents i dièresis. «Ah! Bueno, pues un dia podías traernos un dossier de esos y nos lo fotocopiamos, porqué la verdad es que somos muchas las que no lo entendemos, y claro, cuando los nenes estan haciendo los deberes...» Ja, però és que el llibre ja oferix les explicacions que toca, només l'heu de llegir i prou. «Sí, mujer, pero si nos lo explicas tú lo veremos más claro. Mira, si quieres un dia te invitamos a un café y nos das un par de reglas.» Un café?
La de les carabassetes de feltre s'embutxaca seixanta euros i les meues explicacions, els coneixements lingüístics que m'han costat una pasta i un esforç personal titànic, valen un café? Regla número 1: jo cobre per fer classe. Regla número 2: per a aprendre una llengua primer has de respectar i valorar en justa mesura les persones que la parlen, les persones que l'ensenyen i la llengua mateixa.