lunes, 15 de abril de 2013

Perversions setmanals

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 14 d'abril)

Ja que fa uns dies us vaig confessar que de vegades veig Canal 9, deixeu-me que us òbriga la meua ànima perversa una mica més i us diga que —entre vosaltres i jo—: tots els diumenges em compre El País Semanal. De fet, per a mi el diumenge no és diumenge si no faig el ritual de passejar el Siset (el meu gos), comprar una barra de pa i fer-me amb un exemplar del setmanari d'El País.
La veritat és que les opinions dels principals columnistes d'aquest diari em resulten bastant properes, sobretot les de Javier Marías i les de Maruja Torres. També em feien el pes les de Rosa Montero abans que li entrara la dèria de construir columnes bastant fluixetes a partir de les pàgines web d'emprenedors i lluitadors diversos. Ara bé, hi ha un punt que jo porte molt malament. O millor dit, que gran part d'aquests columnistes han portat molt malament en els últims mesos: el català. Recorde que quan començava a parlar-se seriosament del referèndum sobre la independència de Catalunya, l'anticatalanisme de Javier Cercas fregava la paranoia. Tots els diumenges, erra que erra, entestat a demostrar-nos que són uns pocs els catalans que estan per la independència i vinga a pegar-li voltes a la troca de la majoria, de les lleis i de la Democràcia.
De sobte, un diumenge, la paranoia anticatalanista es va apoderar també del teclat de Santiago Rocangliolo, escriptor peruà establert a Barcelona des de fa anys, i ens regalà també la seua opinió sobre la independència de Catalunya. El seu raonament en contra de la independència, per a ell, era de caixó: vol que els seus fills (que, segons afirmava, ara mateix estudien en català) sàpien parlar espanyol. Tan simple com això. Immens! Però saben parlar espanyol ara mateix o no? Jo m'imagine que sí, perquè segons es dedueix de l'article, l'espanyol és la llengua vehicular familiar i perquè, no sé vosaltres, però jo no conec cap espanyol que no en sàpia parlar. Per tant, que el senyor Rocangliolo pretenga fer pressuposar al lector que la independència anirà lligada a un misteriós oblit lingüístic em sembla una sobirana estupidesa i un intent de manipulació (tot i que això és el que se suposa que han de fer els escriptors) d'allò més maldestre. O és que “se cree el ladrón que todos són de su condición”?
Un altre tema que, de vegades també porte malament és el dels personatges que entrevisten. En el número d'aquesta setmana tenim una entrevista breu a Natàlia Sanmartín, periodista econòmica en Cinco Dias, que ara publica la seua primera novel·la, “El despertar de la señorita Pim”, que eixirà a la venda en 70 països i sis idiomes. La primera novel·la! 70 països! Sis llengües! Digueu-me envejosa... Caram! Crec que estic molt mal relacionada: no us imagineu el peregrinatge per premis que van haver de fer les quatre míseres novel·les que m'han deixat publicar. Igual no són les meues magres relacions, igual és que el català em limita, vés a saber!
Immensa és també l'entrevista que li fan a un dels famosos preferits d'El País: Manzanares. Aquesta és la segona vegada que l'entrevisten en un any. La primera era més breu i només li demanaven que parlara sobre quina era la persona que més l'havia influït en la vida (un dels seus professors del col·legi Aitana d'Alacant...). En l'últim número li dediquen la portada: Manzanares al natural. Hi apareix de perfil, amb un repentinat que deixa veure els caminets de la pinta, tors despullat, rosari al coll i capot brodat de clavellines al muscle. Natural, natural. Qui no es posa el rosari i el capot dels diumenges per anar a comprar el pa i el periòdic?
No us sembla pervers que a un home que mata animals amb les sangs fredes li diguen “Maestro”, un periòdic el definisca com a “icona global” i una tarada com jo es llitja l'entrevista i us la reporte? Crec que comence a necessitar ajuda professional.
Publicar un comentario