viernes, 8 de agosto de 2008

Reenviaments electrònics i normalització lingüística

No sóc una gran aficcionada als ordinadors. De fet, des que els use, deu fer ja uns vint anys, els faig servir poc més que com una màquina d’escriure. No els acabe de traure un gran partit. De vegades fins i tot pense que malbarate els diners que use comprant-me un portàtil cada dos o tres anys (els altres no m’agraden perquè ocupen massa espai…). El cas és que veig que aquests enginys tecnlògics, ben usats o no, m’han servit fonamentalment per a comunicar-me i sentir-me una mica menys sola i més igual a la resta de la humanitat, més normal. Des que hi ha internet, he engegat l’ordinador més que res per llegir i enviar correus electrònics. Una vegada, quan era xicoteta vaig llegir en una revista d’aquelles mal dites “femenines” que ningú és més solitari que aquell que no ha rebut mai cap carta… I es veu que en els albors del segle XXI, ningú és més solitari ni està més incomunicat ni despenjat del món que aquell que no s’ha obert un compte de correu electrònic…
Hem de reconèixer que el correu electrònic és rapidet, pràctic i barat. I ens ofereix bones oportunitats per a coses insospitades. Per exemple, els que ens coneixeu, ja sabeu que la meua gran família, el meu tresor més preciat i del qual més presumisc, es va gestar en un correu electrònic (i és que el meu “company de pis, casa i vida” és un gran orador, sobretot per escrit, de viva veu ja és una altra cosa… i amb un parell de correus em robà el cor i m’ocupà la casa i el temps). Tot i això, de vegades sobrevalorem la comunicació electrònica, que també té desvantatges, com per exemple el temps i el talent que, de vegades, malbaratem en aquests blogs mateixos… Quasi tot el que diem ho podem explicar també per telèfon o enviar per correu postal que tampoc és tan car, una mica més lent, això, sí, però no massa, o ho podríem publicar en el periòdic local i el faríem una mica més amé i més… “nostrat”. El que no podríem fer sense el correu electrònic és enviar aquelles presentacions de power point que enviem i rebem a milions. Jo, habitualment, la veritat és que no en llegesc cap, ja dic que pense que em lleven massa temps i, a més, no sóc una gran aficcionada a les frases cèlebres que solen contenir. Tanmateix, aquesta setmana, entre els que he rebut, me n’ha arribat un d’uns nous amics, un matrimoni del Campello, compromesos amb causes diverses, totes elles ben justes i solidàries. Fa poc des de la meua faena vaig col·laborar amb ells amb una de les activitats que organitzaven; la il·lusió que hi posaven em va corprendre i se’m va encomanar des del principi. Això va fer que obrira el correu amb el power point en lloc de llançar-lo directament a la brossa; i em vaig trobar amb la sorpresa que era com els altres: fotos impressionats i frases fetes més o menys suades, però… en valencià!
Ja em disculpareu la ignorància en aquestes coses dels FW i dels power points, que se suposa que ens han d’alegrar la vida o com a poc fer-nos-la més lleugera, però jo no sabia que també en corrien en valencià per la xarxa (com que no els òbric quan en rep...) El cas és que veure el que m’han fet arribar aquest matrimoni encantador, a qui tinc en gran estima, m’ha fet sentir una certa normalitat lingüística: ja tenia ganes jo de poder fer alguna cosa en la meua llengua de manera normal i “no militant”, què millor i més normal en l'època vacacional que perdre temps amb fotos boniques i frases sàvies i balsàmiques per a l’ànima?