L'exili lingüístic

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 7 de setembre)

Que diu una senyora en un periòdic que se n'ha d'anar de Catalunya a causa de la “dictadura de l'idioma”. “Soy una exiliada porque lo que han creado aquí es una dictadura: la dictadura de l'idioma”, explica la bona senyora. Què me'n dieu, els que enteneu de dictadures i d'exilis? Què us ve al cap als que heu hagut de “parlar furtiu” durant anys i panys, condemnats a l'analfabetisme en la vostra llengua i els que us heu trobat colps de regle a les puntetes dels dits o bufetades quan se us escapava una paraula en valencià a l'escola? Què sentiu els que heu patit empellons i colps de culata si el valencià se us escapava davant de senyors uniformats de gris?
Jo podria explicar-vos el que sentim els pares que tenim greus dificultats per escolaritzar els nostres fills en valencià (enguany són més de 13.000 famílies les que no ho podran fer). Podria contar-vos què em passa pel cap quan una mare em diu: “claro, como les obligan a dar Conocimiento del medio en valenciano, el nene suspende por culpa de la lengua”. “Por culpa de…” La paraula culpa em trau de polleguera. A vosaltres no? Jo estic farta que es passen la vida fent-nos sentir culpables. S'hi han entestat durant tants anys i hi han posat tantes energies que sembla que alguns valencianoparlants porten la culpa en l'ADN, la qual cosa fa que es rebel·len contra ells mateixos i contra allò que els identifica i els defineix: la llengua pròpia.
En aquest sentit també podria explicar-vos què se sent quan escoltes un plenari de l'ajuntament del teu poble (ja sabeu que m'agrada recordar que sóc d'Ibi, malgrat tot…) i veus que abans d'entrar-hi, pràcticament tots els regidors parlen entre ells en valencià i, en el moment que ocupen els seus llocs al saló “del poder”, canvien automàticament al castellà. Únicament se salva el grup municipal d'Esquerra Unida, que en els últims anys, amb més o menys seguretat i efectivitat, ha fet seua i ha fet visible la nostra llengua (com marquen els estatuts del partit). El fet que l'equip de govern (PP i CDL) no tinga cap respecte per la nostra llengua, no conega el registre estàndard ni es digne a usar encara que siga el col·loquial, no m'estranya en absolut: ja sabem de quin peu coixeja cadascú. Tanmateix, el que no puc entendre és com la resta de l'oposició (PSOE i ADII) no hi pose més voluntat de normalització i de compromís lingüístic.
No diuen res al respecte les bases dels seus partits? No em referisc només a l'ús de la llengua en els plenaris; em referisc al fet de reclamar drets lingüístics que els ciutadans ja tenim perquè precisament el PSPV, en els anys 80, ens va dir que ja havia arribat l'hora i que podíem tenir-los. Qui s'ocupa (i com i amb quines propostes concretes) en el meu poble de fer visible, necessària i respectable la nostra llengua. Ni tan sols els actes oficials de les Festes de moros i Cristians, que estan al caure, són en valencià. Vinga, home! Que fins i tot en els moments més rancis i més “cutres” de la nostra història el valencià ha tingut un lloc ben remarcable en un espai tan important per als pobles com són les festes. Estem permetent que un grupuscle d'ineptes plens de prejudicis lingüístics desvirtuen les nostres senyes d'identitat i convertisquen les nostres tradicions en un espectacle descafeïnat.
I algú pretén a parlar-nos a nosaltres, catalanoparlants, d'exili lingüístic i frivolitzar la paraula dictadura? Que es pose la nostra pell i carregue amb la nostra història! Bon vent i barca nova!