martes, 11 de febrero de 2014

Entre l'aixovar, els llençols i les lletres, la meua herència.

Dimcecres 5 de febrer de 2014. 16.40 h. Estic sola a la sala d'espera de la planta de cardiologia d'un hospital qualsevol. Mire per la finestra per entretindre el tedi: la vesprada griseja una mica i l'aire mou lleugerament les branques dels ficus benjamina que omplin l'aparcament. El silenci ho ocupa tot, però sé que aviat em cridaran per megafonia per a una revisió que ja és quasi rutinària de tan repetida. Es veu que tinc un cor vell com aquells “SEAT 600” de col·lecció, i que, a més, fa la funció més literària que pot fer un cor: patir.
De sobte aquella veu metàl·lica i una mica llòbrega del megàfon diu el meu nom i m'assigna una consulta: la 3. Número màgic... M'hi reben la propietària de la veu: una infermera amabilíssima que res té a veure amb el to fantasmal que se sent a la sala d'espera, i el cardiòleg: un home agradable i amb un sentit de l'humor ben d'agrair, que revisa els meus electros i les meues analítiques, rebufa i em torna a preguntar pels antecedents familiars per anotar-los, com un jeroglífic en el meu historial mèdic i en el full per a la següent sessió, una vegada més. Llavors em mira per damunt de les ulleretes amb els ulls vivíssims i em diu: “Caram! Espere que a banda d'aquesta herència els teus pares t'hagen deixat almenys un bon aixovar! Em cau bé aquest metge, m'agrada que em diguen les coses clares i amb un punt d'humor.
Pense, de sobte, en uns llençols. Ma mare tenia uns llençols de fil brodats amb les seues incials, que robaven el cor. Preciosos. AC, a punt de creu, brodats per ella mateixa quan eixia de la fàbrica i es dedicava a procurar-se un aixovar com cal per a quan es casara amb un home com cal. A mi, ella em va dir un dia que no em faria aixovar i que ella i el pare em pagarien una carrera, la que jo volguera, perquè no em calguera casar-me si no em venia de gust. D'aquesta manera, tot i que mon pare era un home de ciència, jo vaig triar una carrera de lletres perquè les novel·les que llegia ma mare a grapats em tenyien la infantesa de rosa i jo no m'imaginava la vida fora d'aquelles pàgines plenes de cors trencats i refets. La vida, per sort, m'ha fet veure més colors i m'ha ensenyat a enfilar l'agulla per mirar de recosir jo mateixa les escletxes dels cors.
Així doncs, com que ma mare només es comprometia a deixar-me en herència un profundíssim amor per les lletres, l'àvia Assumpció em va comprar uns llençols. Uns llençols preciosos que em va portar d'Andorra en un d'aquells viatges en què l'autobús arribava a la Plaça de la Palla d'Ibi, ple d'avis, transistors, formatges de bola i paraigües d'aquells que es pengen al muscle amb una cinta. Ah! I de llençols de setí per a l'aixovar, com els meus. Elegantíssims (no tant com els que brodava ma mare, però): rosa amb flors grises. La llàstima és que no els vaig poder estrenar, perquè, encara que no em calguera casar-me, perquè tenia carrera i sabia de lletres, em vaig casar amb un home molt gran, que no cabia en aquells llençols i els vaig haver de donar.
“Et prens el propranolol les dues vegades al dia, com et vaig dir?” La veu amable del cardiòleg em trau dels llençols i em retorna a l'herència física i patològica de dec haver rebut dels meus pares. “Propranolol”: fàrmac beta bloquejant que s'utilitza per a tractar ritmes anormals del cor, malaltia cardíaca...” no sí al final també acabaré sabent de ciència... “sí, senyor, sí que me'l prenc”. Silenci llarg. La finestra de la consulta 3 pega a un lateral de l'hospital, no hi ha ficus benjamina que freguen i verdegen el cel i s'hi veu encara més gris que el de la sala d'espera. Tanmateix, jo no puc més que veure les coses tenyides d'un lleu color rosa, encara. Aquest és el pes de les lletres que em van deixar per herència i aixovar: el rosa, malgrat tot.