jueves, 17 de noviembre de 2011

La brevetat dels "sempres"

Deixeu-me que us conte: comence a filar aquestes ratlles després de tornar de casa dels pares. Avui hem celebrat l’aniversari de la mare. N’ha fet 71. He de confessar-vos que sovint la mire i m’hi veig reflectida a mi mateixa d’ací a trenta anys: els llavis prims, les galtes grassonetes, la mirada un xic distreta i un aire una mica tímid quan es porta la mà a la boca perquè, de sobte, el cava l’ha feta esclatar a riure d’un acudit dolent que hem contat. Tant de bo quan passen trenta anys la meua imatge siga fidel al record que avui m’ha quedat gravat de la seua!
A migdia, el pare ha vingut a buscar-me al despatx igual com abans venia a buscar-me a l’escola, sobretot al mes de juny, i em portava a aprendre a nadar al riu Alberche, el que passa pel poble abulense d’Hoyo de Pinares (perquè, per als que no em coneixeu, encara que semble mentida, jo m’he criat a Castella...). El papa em recollia amb cotxe mentre la mare preparava el berenar i el posava en un “sarnatxo”. Després passàvem a buscar-la i anàvem a l’Alberche i el papa m’ensenyava a nadar, a viure... L’aigua em feia molta por i el riu no m’agradava. M’encantava, però, el berenar de la mama, silenciosa sempre. Pacient.
Per celebrar el seu 71 aniversari la mare ha preparat bajoques farcides. Això a mi no m’agrada especialment, perquè encara que sóc bona menjadora (a la vista està...), no hi ha cap menjar que m’agrade especialment; però m’agrada en especial tot el que ma mare prepara (el que siga) expressament perquè jo vaig a dinar amb ells.
Sabeu? Dinar amb el pare i la mare, em fa sentir que tot està bé, que tot està com “sempre”; em fa pensar que, d’uns anys ençà, es veu que tinc dos “sempres”: el d’ara, lligat a mi Santi i als nens i al Mestre, al despatx i a la biblioteca i als tertulians de la meua Aula de Conversa; i el meu “sempre” d’abans, el que trobe a casa dels pares quan regire els calaixos i trobe una foto meua quan tenia quatre anys, al costat d’una barqueta que sura en les aigües verdoses de l’Alberche, plorant, els cabells xops de por i suor, abraçada a un flotador ridícul i inútil. Imatge imperfecta del que trenta-cinc anys després serà l’Eulàlia G., la meua filla preciosa, que no té por de l’aigua ni de la vida. La mare mira la foto i diu que la nena se m’assembla. Jo deixe la imatge i la mire a ella i m’hi veig com en un espill i m’adone de sobte que el “sempre” és tan curt!

jueves, 10 de noviembre de 2011

ELS PREUS DE LA MATERNITAT

Sabeu? Fa dies que òbric els diaris amb la secreta esperança de trobar-hi alguna notícia que no estiga relacionada amb el “suat” debat polític que els mitjans de comunicació ens han reportat fins a l’extenuació. No sé a vosaltres, però a mi, no m’acaba d’interessar el que diguen polítics rancis en un debat inútil i anacrònic. No us penseu que m’ha resultat fàcil esquivar el discurs tòpic dels que pretenen seguir sent els amos del poder.
Amb tot, en una notícia breu de no importa quin periòdic de tots els que sóc capaç d’empassar-me, em trobe amb un titular que resa: “El nombre de dones soles que recorren a la inseminació artificial ha augmentat un 200%”. Mire les xifres que aporta l’article i constate que una inseminació artificial costa entre 800 i 1.000 €, una fecundació in vitro entre 4.000 i 6.000 € i una donació d’ovocits, entre 5.000 i 6.000 €. L’article puntualitza, a més, que els preus no han augmentat des que va començar la crisi. El primer que em ve al cap és que amb 6.000 € pots fer una adopció... Els que em coneixeu, deveu pensar que no puc ser imparcial en aquest tema, perquè jo sóc mare adoptiva. Efectivament aquesta va ser l’opció que vaig escollir per exercir la meua maternitat amb Joan i Carles C. Tanmateix també sóc mare biològica, perquè així ho vaig decidir quan vaig voler quedar-me embarassada de l’Eulàlia G. En aquest sentit, molta gent em pregunta si els vull a tots igual. A això sempre conteste que no sabria dir-ho, perquè l’amor no es pot mesurar objectivament i científicament. Els tres m’ho omplin tot: el cor, el dia a dia, els somnis i els malsons i m’ho buiden tot: la butxaca, el rebost, l’energia i la paciència. Supose que com totes les mares, els respecte a tots com es mereixen i a cadascun li done l’afecte que es guanya i procure educar-los als tres de la mateixa manera.
Sovint em pregunten també si, com a mare, sent que tots són “igual de meus” i... En fi! Ja ho deia Kahlil Gibran: “Els teus fills no són els teus fills,/ són fills de la vida [...] No vénen de tu, sinó a través de tu (amb avió i paperassa o amb empentes i oxitocina-l’apunt és d’una servidora) i encara que estiguen amb tu / no et pertanyen.” Per tant cap dels tres és meu, tot i que jo m’ocupe de tot el que té a veure amb ells. I això, ara que hi pense, em recorda a un punt del ranci debat que ens ha amenitzat la setmana en el qual van coincidir els dos candidats: “ellas concilian más”.
Caram! Quin descobriment! Clar que conciliem més. De fet, quan la maternitat és compartida, sovint carreguem també al el pes de les obligacions de la paternitat. Ja ho he dit moltes vegades: on està escrit que siguem les mares les que hagem de faltar a la faena per tindre cura dels nostres fills malalts? Qui ha dit que som nosaltres les que hem d’anar a les reunions del col·legi? En quin moment vam signar un contracte segons el qual hem de ser les encarregades de preparar motxilles i esmorzars cada dia? En l’acta matrimonial, on estava la clàusula que deia que en un matrimoni amb inquietuds i possibilitats polítiques, era la dona qui havia de renunciar a les seues aspiracions? I és que la renúncia és un dels preus de la maternitat... En el fons no m’estranya que cada vegada hi haja més dones que opten per la maternitat en solitari. Així almenys, t’estalvies el preu i el pes d’una companyia descompensada.