jueves, 6 de octubre de 2011

Incomunicats

Anit vaig tindre el plaer d’assitir a la inauguració del curs de la Seu Universitària d’Alacant. Hi vaig anar una mica per interés i un molt per obligació laboral, ja que la Delegació d’Alacant de l’IEC (a la qual representava aquesta curranta aquell dia en substitució del Delegat per qüestions que ara no vénen al cas) tenia reservat un seient en segona filera...
La sessió va començar amb la presentació, a càrrec de la coordinadora de la Seu, de totes les activitats que tindran lloc enguany, entre les quals, els actes en valencià, tot i que són minoria, comencen a agafar un pes i una tradició considerable. En aquest sentit, deixeu-me que us diga que estic contenta perquè, encara que amb algunes errades mínimes i algun oblit important, la Delegació d’Alacant de l’IEC arrapa una presència poderosa enmig d’una variada i heterogènia oferta d’espectacles, conferències, exposicions i seminaris. En el llibret de progamació s’hi destaca la nostra Aula de Conversa com un important fòrum de comunicació per a tot aquell que vulga vindre a parlar, reflexionar i expressar-se (en valencià, naturalment).
De comunicació precisament anava la conferència inaugural del curs: "La comunicación, una asignatura pendiente en España", pronunciada per Manuel Campo Vidal, qui ens va regalar un discurs amé, ben estructurat i –com no- ben comunicat. S’hi va centrar en tres eixos: el desconeixement lingüístic dels espanyols (es referia a llengües majoritàries com l’anglés, el francés, etc), la incapacitat (també dels espanyols) per a escoltar, i la manca d’iniciativa i d’idees emprenedores. Durant el debat ja es va veure que la qüestió que més havia interessat a l’auditori (molt variat i heterogeni també), era la del desconeixement lingüístic; tot i que a mi, la veritat és que em van fer més el pes els altres dos punts.
Veureu, jo crec que iniciativa sí que en tenim, com va demostrar en aquell mateix moment el llest de torn, que es va presentar com a empleat de banca i es va abraçar àvidament al micròfon per explicar al conferenciant que és que “el español es muy fácil, pero que hay otras lenguas que son muy difíciles de aprender, como el inglés o sin ir más lejos el catalán y el valenciano, que tienen muchos giros.” Olé, el valent! Veieu com sí que tenen iniciativa els espanyols? Vaja, dic jo que, per a fer aquesta afirmació davant d'un expeert en comunicació com Manuel Campo, aquest senyor bé deu haver tingut la idea d’informar-se sobre què són els “giros” i deu haver vist alguna estadística comparativa entre la quantitat de paraules homònimes, homògrafes, paranònimes, sinònimes, etc que existeixen en una llengua i en una altra.
El que està clar és que els espanyols (els que volen ser-ho i els que no. Més els primers que els segons...), no sabem escoltar, perquè si ens escoltàrem els uns als altres, valoraríem per igual totes les llengües i sabríem que l’aprenentatge no depén de la quantitat de “giros”, sinó que és més una qüestió d’intel·ligència i capacitat lingüística, de formació, de temps i, sobretot, de voluntat i actitud. Si sabérem escoltar no hi hauria un llest que prendria la iniciativa de lluir impúdicament la seua ignorància davant un auditori ple de gent molt diversa amb el poder que dóna un micro. Si sabérem escoltar-nos els uns als altres i, sobretot si fórem capaços d’autoescoltar-nos i analitzar el nostre discurs, no seríem un país d’incomunicats.