Comence
a filar aquesta teranyina després d’haver participat com a ponent en la Jornada
sobre eixides professionals de la Facultat de Filosofia i Lletres de la
Universitat d’Alacant. A mi m’ha tocat intervenir-hi juntament amb professionals
de la Filologia Hispànica i dels Estudis àrabs i Islàmics. Ens escoltaven
estudiants que devien tenir entre 18 i 24 anys. Per les formes, l’interés que
hi posaven i les preguntes que feien se’ls veia persones preparadíssimes i, com
molts joves, amb moltes ganes de treballar i de fer de la seua vida i de la
dels altres un lloc cada dia més amable, que és del que es tracta en definitiva
quan et formes: ajudar a la millora del món propi i aliè
Tot i que ja sabeu que per a certes
coses sóc una gran mentidera, avui he mirat de ser el més objectiva possible i
explicar que és cert que el món laboral està molt difícil per a tots, però que
jo, mal que bé, des que vaig acabar d’estudiar no he deixat de treballar amb
faenes millor o pitjor remunerades, però sempre relacionades amb els meus
estudis: la literatura, el periodisme, la docència i, sobretot, la gestió
cultural i la dinamització lingüística. També és cert que, de vegades, he hagut
de combinar-ne més d’una i més de dues per a arribar a fi de mes. Tanmateix
això té l’avantatge que he acabant sent una professional versàtil i que encaixa
molt bé en diversos llocs de treball.
Una de les qüestions que més
preocupava als estudiants que m’han preguntat han sigut les oposicions, perquè
tal com estan les coses corren rumors que no se’n convocaran en anys. Veureu,
jo mai no he tingut la necessitat ni la voluntat de fer oposicions; per una
banda perquè no tinc interés de moure’m de casa meua i he tingut la sort que
amb el meu curriculum i la meua bona capacitat de treball sempre he trobat un
lloc on guanyar-me el pa i, per una altra perquè des dels tres fins als 25 anys
em vaig passar la vida fent les maletes. Recorde el silenci sepulcral de les
meues vesprades infantils quan el pare havia d’estudiar per a les oposicions,
recorde amb horror el primer dia de classe en un grapat de col·legis nous, amb
xiquets estranys que em miraven com si fóra una extraterrestre. Tinc gravat a
l’ànima el primer dia de 6é d’EGB: la classe tenia 30 tauletes i jo era la que
feia 31... Recorde els ullets de les xiquetes estacades en les meues sabatilles
de tennis i els somriures maliciosos que provocava la meua granota texana. Recorde
ma mare experta a fer maletes i a encabir-les en armaris aliens, de vegades
sota el llit perquè les cases que llogàvem no tenien ni armari, una mare de
tracte amabilíssim amb les veïnes, però solitària al cap i a la fi. I, entre vosaltres i jo: el costum de fer
maletes em va fer la dona que sóc: una dona incapaç d’arrelar enlloc. Una dona
experta a alçar murs sense escletxes per on es puga col·lar una amistat
duradora, no siga que un dia em toque dir adéu i la distància i el temps em
facen el comiat massa dolorós.
Els meus companys de Filologia
Hispànica i els d’Estudis àrabs i Islàmics, defugen parlar als joves del tema
de les (no) oposicions i animen els estudiants dient-los que no han de patir i
que no han de posar-se límits ni fronteres, que el futur és fantàstic si te’n
vas fora de casa. Els diuen que han de preparar-se per a eixir a l’estranger i
buscar-se la vida en un altre país, que això els farà persones més completes.
No sé... això a mi em sona a “caspa”, a “Vente a Alemania, Pepe”, perquè en cap
moment els comenten els sous que tindran a l’estranger. En cap moment els diuen
que seran persones culturalment més completes i familiarment quedaran una mica
mutilades. No sé vosaltres, però a mi, tot i que m’encanta viatjar, m’agraden
les meues fronteres: jo m’he preparat per a treballar a casa meua, per a
millorar el meu entorn més immediat perquè la peça de trencaclosques que ens ha
tocat en aquesta societat de la mundialització (ans “globalització”) siga el
més agradable possible i siga respectada i coneguda en justa mesura. No sé
vosaltres, però jo em pregunte: en quina societat vivim quan hem de dir als
nostres joves que si volen sobreviure han de fer les maletes i deixar-ho tot i
no mirar enrere? Què i qui ens ajudarà a fer el nostre món petit una mica més
amable, més salubre i més culte?
