miércoles, 13 de agosto de 2008

Educació i superficialitat tecnològica

Sobre l’educació dels fills, al llarg del temps s’han mitificat i desmitificat molts aspectes. Jo, amb els meus dos fills majors, travesse ara el mite de la conveniència del domini de les noves tecnologies. Resulta que des de fa tres anys, quan arriba el juliol, els he de matricul·lar en l’escola d’estiu per poder treballar sense que part de les seues vacances trasbalsen la meua vida laboral (necessària perquè ells puguen tindre la panxa plena). Allà, entre altres coses, fan classe d’informàtica; i fa poc vaig descobrir totalment anonadada que els meus fills, de 8 i 5 anys, sabien baixar-se coses d’internet i que quan els deixava estar en el meu despatx (per practicar informàtica, em deia el major) el que feien era entrar en pàgines de videojocs (i encara sort! Amb els temps que corren…). A aquest gust pel joc tecnològic, hem d’afegir que la seua germanastra els va introduir no fa gaires mesos en les delícies del tamagochi, que es veu que és una mascota-maquina que fa de tot: menja, l’has de traure a passejar, l’has de netejar i si no no en tens la cura necessària, doncs fins i tot pot morir-se; l’aventatge, però és que si aquesta mascota es mor, almenys no fa pudor… A ella li la va portar la rateta aquella de les dents, la que recull peces dentals per fer-se un collar. I és que en això també hi ha mites… hi ha rates i rates! Perquè als meus pobres fills, com a molt, aquest individu rosegador els du tres monedetes...
A la famosa mascota virtual cal que sumem, a més, que el cosí de les meues criatures té un artilugi que es diu “la play” i un altre que es diu una cosa així com “la wi”. Per tant, ho tinc tot en contra. Jo, però, observe i valore; i veig que la virtual i malaurada mascota que el pobre ratolí dentista va suar arrastrant fins a la finestra del cinqué pis de casa de la mare de la germanastra dels meus fills (som una família d’aquelles 460.000 dites recostituïdes), ha mort per desídia infantil ja un grapat de vegades. Sort que es veu que és com els gats, que tenen moltes vides… D’altra banda, el cosí de les meues criatures, quan ens reunim a sopar, habitualment té el cap estacat dins d’aquella maquineta que sembla un miniordinadoret portàtil, i a penes passa de dir: “sí!” “Bien!” “Sube, sube, sube”, Salta, salta, salta”, “corre, corre”; i quan l’anem a veure a sa casa, no és difícil trobar-lo amb els peus apegats a una mena de plataforma, fent com que practica un esport de cara al televisió, i com a molt li sents dir: “toma!”. Després es limita a mirar-nos en silenci, com si no tinguera res a dir.
Tot i això, torturada per les opinions de gent que m’estima bé (i es veu que malgrat els anys de convivència i confidències, em coneix poc i malament), ahir vaig decidir que no puc mantenir els meus fills aïllats dels temps que corren i de les noves tecnologies, que es veu que fan a algunes persones una mica més feliços… Així doncs, temerosa perquè les ninetes dels meus ulls, a força de buscar en google videojocs, acabaren entrant en pàgines poc recomanables, ahir mateix vaig decidir comprar-los alguns videojocs. Hi vaig anar a una gran superfície d’aquelles que tenen empleats vestits amb armilla fosforescent, que més que donar informació sembla que siguen experts a dirigir el trànsit de compradors compulsius de tecnologia inútil... Em vaig encaminar a la secció de jocs d’ordinador preocupada per veure si podria trobar videojocs en català (ja sabeu que sóc una mica obsessiva en quasi tot, i en algunes coses més…) i per saber si me’ls deixarien porvar abans de comprar-los per constatar la seua conveniència i analitzar amb calma quins podien ser els avantatges i les aportacions que farien en les petites ments d’aquests homes de futur que pretenc educar. Una mica atabalada per la gran quantitat i varietat de caràtules, distreta, en vaig agafar un a l’atzar… Que què em va cridar l’atenció per a agafar-lo? Doncs que tenia una bandera republicana i una imatge molt semblant a la de Franco a la portada. Que com es deia el joc: “La guerra civil española”! Que a què hi podies jugar? Doncs a prendre partit en un bàndol o en un altre i rememorar el 18 de juliol, la batalla de l’Ebre… La indignació m’anava creixent per moments.
Vinga, qui gosa dir-me que només és un joc de guerra, un joc d’estratègia, com els escacs? Què importa que m’equivocara de secció i que no anara a la de videojocs infantils? És un joc, no? Un joc porta a un altre… Un simple joc d’ordinador de guerra, d’una guerra real… Com es pot frivolitzar amb un drama d’aquesta envergadura?