martes, 24 de septiembre de 2013

El posador de carrers i la teranyina de la memòria

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 21 de setembre)

No sé si a vosaltres us passa, però a mi, hi ha determinades imatges, objectes diversos i algunes persones que se m'enganxen a la teranyina de la memòria i, tot i que físicament van desapareixent, a mi, em papallonegen sovint entre els fils del record i se'm fan presents cada dia . M'ocorre, per exemple, amb el vestit de ratlles verdes que duia ma mare el meu primer dia d'escola, i amb la imatge de l'àvia Roser en la seua cadira de rodes fent ganxet en la terrassa de la casa del poble, i també em passa amb les galtes enceses de l'àvia Assumpció mentre vigilava el foc de la tomaca en conserva, que bullia dins del bidó del bancal.
Alguns dies em recorde especialment de Flor, la dona de don Alipio, el metge d'Hoyo de Pinares, amb qui passava moltes vesprades quan ens en vam anar a viure allà. Els peus arrecerats de la gelor abulense en el braseret de cal metge. Els cabells de Flor ben endreçats amb un cardat esponjós, com un núvol blanc lleugerament tenyit de rosa pel “plis” de la perruqueria, que es movien lleugerament, com un cotó ensucrat, mentre em llegia un conte. La rajola de xocolate negre per a berenar. La magdalena. La llet acabada de munyir, que no m'agrada perquè fa escuma i fortor de vaca i de corral; però així i tot me la bec, només perquè me l'ha escalfada Flor, que se sap tots els contes del món i un grapat de poesies i me les recita mentre, amb uns ulls blavíssims, observa com mulle la magdalena en la llet i me l'empasse amb un mos de xocolate. Encara me'n sé una que es veu que em deia sovint: “La oración del Payaso” que resa més o menys així: “señor, mi vida como una flauta, está llena de agujeros…” A casa no ens crèiem molt les “coses del Senyor”, tanmateix els forats de la vida del pallasso, sempre m'han fet el pes, perquè em recorden a Flor i perquè, si pense en la meua vida, no puc evitar veure els forats que les circumstàncies, les decisions pròpies i alienes i els silencis meus i dels altres li han anat fent. “Que tu música pase a través de mí y llegue hasta mis hermanos los hombres, que sea para ellos ritmo y melodía que acompañe su caminar, alegría sencilla de sus pasos cansados.” Flor va morir pocs anys després de tornar nosaltres a Ibi. No li vaig poder dir adéu, ni explicar-li que jo volia ser com aquell pallasso, per poder posar paraules a les lluites i les passes cansades dels meus. Ara, però, no hi vull pensar.
Deixeu-me que enxampe al vol un record més: la imatge de l'home de l'ajuntament que cada nit se n'emportava els carrers. Cert com la vida mateixa! M'ho deia mon pare amb tanta convicció i insistència que jo mirava per la finestra i no veia les voreres. Aquest sinistre personatge m'ha acompanyat cada nit durant 40 anys. I em pense que m'he entestat a conservar tan fosc record perquè, en el fons, porta lligada la imatge del pare: els dos amagats darrere les cortines, no fos que ens veiera el miserable que ens privava de llibertat i del privilegi de córrer carrer avall. Recorde la meua respiració agitada entre els plecs de ras blau, la lleugera olor de desinfectant i medicament dels mans del pare, i la por i l'angoixa de no poder eixir mai més. Em pensava que aquest record era només meu i del pare, que l'home de l'ajuntament només existia en el meu imaginari; però ara fa uns mesos vaig saber casualment (coses de les xarxes socials) que hi ha un posador de carrers: a trenc d'alba, l'escriptor Francesc Mompó s'encarrega de posar les llambordes cada dia, i pedra a pedra, vers a vers, ens refà els camins cap al sol. No us sembla magnífic que algú s'encarregue de tan àrdua tasca mentre altres enfilem l'agulla per embastar records amb paraules?
Publicar un comentario