lunes, 27 de julio de 2009

LA LITERATURA ÉS COSA D'HOMES

(Columna publicada al setmanari El Punt diumenge 26 de juliol de 2009)

Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!

miércoles, 15 de julio de 2009

A POALADES

Sabeu? El meu fill major, el Joan C., dissabte passat va anar a fer la compra ell sol. Té 9 anys i vol tenir la sensació que ja no és el xiquet que, sengons veig i sent, encara és. Li vaig donar diners i una llista i amb l’ai al cor li vaig obrir la porta de casa: vés amb compte en creuar, fixa’t en els semàfors, sigues cortés si un desconegut et parla però no te’n vages amb ell si t’ho demana, compta bé els diners quan pagues, que no se t’ocórrega sisar-me ni un cèntim… A ell, la impaciència no el deixava acabar d’escoltar-me les preocupacions. Em vaig adonar, llavors, que de la mateixa manera que em demanava anar sol a comprar, un dia em demanaria anar sol amb els amics. En vaig parlar amb mi Santi, i van estar d’acord de portar totes les nostres criatures aquella mateixa nit a un concert de la Gossa Sorda. He de confessar també que d’un temps ençà el meu Joan se’ns fica a la dutxa cantussejant: “Ni una sola palabra, ni gestos ni miradas apassionadas…” d’una tal Paulina Rubio, que quan ix a la tele fa cara d’agradar-se moltíssim a ella mateixa. Així doncs, a mi Santi i a mi se’ns va ocórrer que escoltar cantar La manta al coll a ritme de rock, ska o que el que siga (jo no n’acabe d’entendre, però segur que els meus fills sí…) i que s’adonaren que la nostra llengua va més enllà dels llibres d’escola i les reivindicacions d’aquesta mare que ells ha tocat era una bona cosa.
Tanmateix, només arribar al començament del concert (que era a hora raonable per a xiquets: quarts de deu d’un dissabte, i en un lloc agradable: la Universitat d’Alacant. I debades!), el guàrdia jurat de torn ens diu que no és un bon lloc per a les criatures perquè “los universitarios estan haciendo botellón y puede que corran estupefacientes.” Li donem les gràcies i, tot i que no hi ha molta gent, advertim els nostres fills que no se separen de nosaltres i que, per favor… No s’emborratxen, que només tenen 9, 7, 6 i 2 anys, i seguim endavant, malgrat el guàrdia. La joventut balla i beu. S’ho passen bé. Jo no sóc molt de ballar, però, com a intel·lectualoide de pro, m’agrada regar amb bon vi (i bon menjar) les bones converses i els bon moments literaris. A més a més, crec que els excesos de l’adolescència no deixaran d’existir perquè jo els amague als meus fills o perquè un guàrdia jurat ben intencionat intente remoure’m la consciència o indicar-me a quins llocs i a quins no he de portar-los. Tanmateix, això em va portar al cap una qüestió lingüística que vaig llegir fa un temps: Francesc. X. Llorca, proposa traduir la paraula “botellón” per “poalda”. Jo, sóc de la generació de la litrona i els joves d’ara beuen a poalades, com beuran els meus fills? A tonells? Preocupant, si no ho tallem amb una educació més raonable i raonada que repressiva.