lunes, 28 de diciembre de 2009

Santa Paga Extra!

(Avui tenim ració doble)

Sabeu? De vegades, quan sé que no em miren, m'agrada observar els meus fills; i amb no poca nostàlgia, m'adone que, almenys els dos majors, s'han fet ja grans.
Fixeu-vos que, no fa molts dies vaig saber que ja no sóc l'actriu principal de la funció del Joan C., que ja té quasi deu anys i l'altra nit em va confessar que li agrada una xica!
Durant tots aquest anys jo era la protagonista de la seua història i ara em toca fer el paper secundari... Déu ens guard dels amors tan prematurs! N'està tan emocionat que no vull ni pensar (ja sabeu que no sóc precisament «la alegría de la huerta») que després del primer amor sempre ve el primer desengany...
El cas és que ara que comencen a no necessitar-me per a tot, em recorde a mi mateixa quan encara no els tenia però sabia del cert que volia ser més mare que cap altra cosa en el món i mentalment em feia una mena de llibre d'instruccions (com qui fa la llista de la compra) sobre com els havia d'educar, perquè a mi m'agrada sentir que controle la meua vida —i entre vosaltres i jo: també la dels altres!—.
Una de les propostes que em feia és que els meus fills no celebrarien allò de Papa Noel; que nosaltres, a casa, celebraríem el dia dels Reis Mags, com tota la vida. Tanmateix, quan va arribar el Joan, sota l'excusa de «com explique jo al meu fill que Papa Noel porta regals per als altres xiquets i per a ell no?», vaig entrar iremeiablement en l'espiral consumista contra la qual havia «despotricat» tant.
Ara que ja té nòvia, ja sap també que els regals els compre jo i que això dels Reis i del pare Noel és un invent (i un despropòsit) i enguany m'ha fet una llista modesta de tot el que vol i, a més, ha alliçonat els germans amb la màxima de «Carles i Eulàlia, feu-me cas: no us demaneu res que coste més de 30 €, perquè els Reis no us ho portaran.» Els altres, però, tenen clar que ni els Reis ni el Pare Noel han de pagar res, perquè els seus servents —Carles C. dixit— fabriquen els joguets.
Bon raonament, sí senyor! Els cas és que ara, quan file aquesta columna encara queden un parell de dies per a Nadal i una dotzena per a Reis i les jogueteries ja estan plenes de prestatgeries buides i de gent boja penjada del telèfon al crit de: «M'havies dit Gormitti o Backugan?» o «Escolta quin és exactament el joc de la Hanna Montana que vol la nena? És que només queda el de...» o «Ha de ser un Nenuco? N'hi ha una altra nina la mar de guapeta que costa la meitat...»
Jo encara no he pogut comprar res, perquè tot i que els joguets que s'han demanat els meus cadells no són molt cars, ells en són molts i jo, modesta treballadoreta d'oficina, encara no he cobrat la paga extra.
Abans d'acabar de filar-vos aquesta columna ja enfile l'agulla per brodar una mentida reeixida per al Carles i l'Eulàlia, que a penes entenen de diners. No sé si els valdrà l'excusa que els «servents» del Pare Noel (perquè per a Reis ja haurem cobrat...) han decidit fer la revolució i s'han posat en vaga per demanar un sou digne perquè construir —sense cobrar— un grapat de joguets estúpids i caríssims per a una manada de xiquets capritxosos, idiotitzats per una tele que els diu quina marca de nina els ha d'agradar i consentits i maleducats per uns pares que els aparquen en el sofà de cara als anuncis i els ho permeten i els ho compren tot... Això... això no és vida ni res, ni tan sols per a un «servent» del Sant Claus aquell, que ja podia treballar un poc més, que amb la panxa que fa un dia li donarà un infart! I la gent en crisi!

Integrats

(Columna publicada al Punt digital el 23 de desembre. La penge ara perquè, com us deveu pensar he passat els dies grans de festa nadalenca entre els fogons i el rentaplats!)

No sé si alguna vegada us he explicat que, a mi, quan estudiava Filologia Catalana el que m'interessava de veres eren els versos. La resta de matèries les anava estudiant i treballant —m'ho confesse!— amb un interés relatiu, més per «salvar els mobles» de la manera més digna possible que per cap altra cosa.
La vida, però, plena de sorpreses i paradoxes, acabada la carrera, em va portar per unes sendes ben allunyades dels versos i ben properes a la llengua que «malvivim» cada dia. Així doncs, és ara quan experimente i recupere idees i coneixements que els meus savis professors del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, intentaven fer-me entendre.
Una de les idees (recuperades de l'oblit de qui ha complit amb l'expedient) que he recordat i que he experimentat aquests dies és el fet que la llengua és un element d'integració. Això jo ja ho sabia, perquè, filla de pares valencianoparlants convençuts i «practicants», vaig passar la meua infantesa per terres de Castella...
Tanmateix, aquesta que us escriu, aquest cap de setmana ha fet servir la llengua (la meua llengua, no la majoritària!) per a integrar-se. Això és la bomba! Sobretot per a algú que, com jo, sobreviu (malviu) en valencià en aquestes contrades del turístic i «cosmopolita» Sud.
Com us dic, divendres passat, com el famós Labordeta, em vaig calçar les botes de muntanya, em vaig carregar la motxilla als muscle i bastó en una mà i, en l'altra, mi Santi, vaig recórrer la Vall de Laguard. He de dir-vos que mai no hi havia estat i que, per comentaris que havia escoltat ací i allà, tenia la visió que allò estava ple d'anglesos i alemanys i pensava que l'espanyol devia ser la llengua vehicular comuna de les converses entre els locals i els forasters.
Tanmateix, quina sorpresa quan, a Fleix estant, vam tenir gana i vam anar a l'únic bar del poble a sopar: la carta (faltes d'ortografia a banda) estava en valencià! El «baejo» em robà el cor a cop d'una ben genuïna pèrdua de d intervocàlica i no sé si pèrdua de la a inicial causada per una possible assimilació a l'article (no sé si el doctor Colomina, que em va fer classe de gramàtica històrica, em donaria per vàlid l'argument...).
Qüestions gramaticals a banda, el que de veres va ser un goig va ser la reacció de la gent del bar en veure que mi Santi i jo, gustosos sempre d'esmolar la llengua i compartir cervesetes amb qui tinga ganes de fer-la petar, compartíem amb ells idees i llengua. El rogle del taulell de l'Anouer (així es deia el bar), de manera quasi imperceptible, va anar obrint-se a poc a poc fins que al segon platet de «baejo» hi estàvem totalment integrats. Talment com a casa nostra. Més fins i tot...

martes, 15 de diciembre de 2009

CONTRAURE

(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de desembre)

Mira que la llengua, de vegades ens depara sorpreses que, almenys a mi, ens deixa perplexos. Ho pensava anit quan després d’haver passat una malaltia que vaig contraure fa uns dies, m’asseia al sofà amb mi Santi i feia una cosa que poques vegades em permet a mi mateixa (un poc per cansament, un molt per avorriment): veure la tele!
El meu cònjuge i company de misèries té un defecte: és un obsés dels noticiaris (va empalmant-los l’un darrere de l’altre i té controlat quan comencen els esports en una cadena per passar a l’altra a seguir veient notícies). A mi, m’agrada estar ben informada, però arriba un moment que el ritme del seu zapping em fa venir una mica de mal de panxa. A més, acabades totes les notícies, li agrada “desconnectar” amb dos programes d’humor (un d’ells, per cert, relacionat amb les notícies!): El Intermedio de La Sexta i El hormiguero, crec que de Cuatro. Aquest darrer programa era el que véiem anit quan em vaig deixar caure en el sofà i quan vaig caure també en el fet que usem el mateix verb per contraure una malaltia que per contraure matrimoni: Paradoxes de la vida!
Jo, si no hagués contret cap malaltia, aquests dies no m’haurIa posat davant la tele perquè normalment no la veig: tinc massa faena i massa coses en el cap i massa llibres per llegir com per concentrar-me en una pantalla. I si no hagués contret matrimoni no m’hauria deixat caure en el sofà buscant la companyia de mi Santi. Aquest dos fets tan simples, van fer que ahir m’empassara un formidable formiguer de tipos machotes que pretenen ser “progres” o que van d’això, però que es riuen a cor que vols d’algunes coses de dones. No sé si vau veure el programa. Un dels convidats era Jesús Calleja, gran aventurer i anit, també, “machote de pro”. Hi va anar per publicitar un nou programa: Desafio en el Himalaya, en el qual participaran 6 persones no experiementades en els esports de risc (un “reality show” del muntó?). Crec que no ho van dir, però m’imagine que hi aniran tres homes i tres dones. Però, ai las! La gràcia es veu que la fan solament les dones. L’aventurer va contar dues anècdotes. La primera la protagonitza una de les participants: que va posar 34 bragues a la maleta i li van haver de dir que havia de contraure l’equipatge, que no en podia portar més de quatre. Les quatre bragues van donar corda i riures per a estona. Es veu que els homes estaven ben informats del nombre de calçotets que hi podien dur. L’altra anècdota correspon a una de les dones que acull els aventurers a l’Himàlaia i que, veient-los tan nets, es despulla i els denamana que la netegen i l’endrecen com van ells. La nuesa de la dona també va fer molta gràcia.A mi, sincerament, l’estupidesa il·limitada de dues persones que se suposa formades i viatjades, com Pablo Motos i Jesús Calleja em va posar malalta. Però, clar, si ho mirem de prop, tant l’un com l’altre fan programes d’homes: amb uns equips de col·laboradors (almenys visibles) amb més homes que dones i m’imagine que amb un públic majoritàriament masculí. Així, és fàcil que facen gràcia unes simples i quotidianes bragues.

miércoles, 9 de diciembre de 2009

La Mari

(Columna publicada al diari "El Punt" el dia 8 de desembre)

Em sap greu pel qui me’l va regalar amb tota la bona voluntat (i amb una part de l’amor...) del món, però El crit del peresós, de Sam Savage, el llibre que m’acompanya ara cada dia camí de la faena, m’ha decebut una cosa de no dir. És veu que l’autor de Firmin ens va crear grans espectatives amb aquell primer llibre i jo personalment, m’esperava més d’aquest segon, que veig que m’avorreix pàgina a pàgina i que no m’aporta gran cosa.
Ho dic perquè fa uns dies que m’adone que a l’autobús, en lloc de llegir, el que faig és escoltar descaradament les converses dels altres. Gran i inequívoc senyal d’ociositat aquesta sobtada tafaneria! Ahir escoltava un home que parlava amb el conductor (es veu que es coneixien). “Tinc la Mari a casa amb febre –li deia-. No veges quin embolic ara amb el dinar i el xiquet! L’he de portar jo a escola i no arribe a temps de recollir-lo...” L’altre, el conductor, li va oferir la moto de la seua dona (representa que per facilitar-li la recollida), però a mi em va semblar que el consort de la Mari no se l’escoltava perquè seguia parlant a la seua: “Saps? Comence a estar preocupat, perquè ja se’m va posar malalta el més passat...”
Amb la malaltia passada se’m perd el fil de la conversa perquè m’adone, estranyada, que les paraules de l’home sorprenentment han atendrit el meu cor feministoide. D’on em ve la tendresa?-em pregunte-. Faig una anàlisi morfològica i sintàctica de les frases que he escoltat i repare en el fet que allò que em corprén és la possessió. Pareu atenció al verb que inicia la frase: “tinc”, primera persona del singular del present d’indicatiu del verb: “tenir”, segons el DIEC, “verb que essent-ne subjecte tal persona o tal cosa, denota que la cosa expressada pel complement directe és seva o està sota el seu control”... Fixeu-vos en la combinació de febles, en el referent de la segona part: “se’m va posar malalta”, a mi...
Ara sí que no me’n puc avenir! Com em pot estovar l’ànima la possessió...Intente espantar la tendresa del meu humiliat cor de dona del segle XXI prenent com a espasa el concepte de “control”, però el consort de la Mari, ensorrada per la febre, continua despertant-me una certa compassió. Mire de consolar-me pensant que, despullats de la qüestió de gènere, allò que més ens arrela al nostre grup familiar, segurament són les misèries humanes. A més, aquests dies, jo, que (i això que quede entre nosaltres.)en el fons sóc una Mari qualsevol, no estic gaire fina i espere que, si la febre finalment m’ensorra, mi Santi es preocupe per mi i arribe a temps de recollir d’escola els meus cadells.

martes, 1 de diciembre de 2009

Com ens afecten els "Dies de..."?

(Columna publicada al diari "El Punt" l'1 de desembre)

Comence a teixir aquesta columna el Dia Internacional contra la violència de gènere, tot i que segurament vosaltres em llegireu el Dia Internacional de la Sida. Faig una ullada als periòdics i al google per veure amb quins temes puc enfilar la meua agulla literària i acabe èbria de “dia de”. Us heu fixat la quantitat de “dies de” que regeixen la nostra consciència i el nostre estat d’ànim?
En tenim per a tots els gustos i van des del concepte més general i més abstacte fins a aspectes tan concrets i tan puntuals que mai no ho diríeu. Per exemple, tots sabem que el 30 de Gener és el Dia Internacional de la Pau, i que el 8 de març és el dia de la Dona, però sabíeu que el dia 13 d’agost se celebra el Dia dels esquerrans? Hi ha també un dia per al correu i un altre per a l’estalvi...
Si us fixeu també tenim “dies de” per estar de festa, com aquells que afecten la identitat cultural dels pobles, nacions i col·lectius diversos, com el Dia de la Hispanidad, el Dia de la Comunitat Valenciana o el dia de l’Orgullo Gai. Aquests, els festius, sembla que ens afecten a tots per igual. Però -ai!- heu parat atenció als “dies de” una mica més “tristos” –per dir-ho d’alguna manera-? Per exemple, ja que feia referència al Dia contra la violència de gènere i al dia Internacional de la Sida: òbviament, la violència de gènere afecta més les dones que els homes... I la Sida també! I quins altres “Dies de” ens vénen al cap? El de l’Alzhéimer? Doncs sabíeu que l’Alzhéimer també afecta més les dones? I quin més? El del càncer de mama? Els homes també poden patir-ne, però el càncer de mama afecta sobretot la població femenina! El de la Pobresa? Dons també! La pobresa afecta més les dones!! I és que les dones es veu que no ens privem de res: ni de rebre colps, ni de malalties diverses, ni de perdre el cap ni de passar fam. De res!
Si els compteu, hi ha uns 142 dies mundials o dies internacionals dedicats a una causa o una altra.! Tot i que entenc que són una manera que la societat prenga consciència de problemes que afecten uns pocs (o uns molts) i que ens esquitxen a tots, jo personalment no sóc gaire amant dels “dies de”, perquè tinc la sensació que passat el dia s’esfumen moltes de les bones intencions que ens imposa la nostra consciència solidària durant la jornada de reflexió. De fet, ara, en plena era digital, veiem tantes misèries, que a penes ens regiren els budells i ens remouen lleugerament l’enteniment, com si la violència, la pobresa i la degradació humana foren la cosa més normal del món, tan i tan normal que no va amb uns éssers especials com nosaltres, els que ho tenim tot: tranquil·litat, casa i menjar i salut. Haurem de buscar solucions que vagen més enllà de les jornades de reflexió i siguen realment pràctiques i més efectives que efectistes.

martes, 24 de noviembre de 2009

Escales amunt: Rilke

(Columna publicada al diari "El Punt Digital" el 24 de novembre)

Havent acabat les meues tasques maternals, caiguda ja la nit, puge escales amunt amb una safa plena de roba per estendre al balcó del despatx.
Allà, en aquella petita cambra d'una casa plena d'andròmines hi ha el que és el meu petit món: el balconet per estendre la roba dels meus, l'ordinador, un grapat de quaderns de notes, fotografies de temps en què rebia premis, les plaques que en donen fe, alguns joguets de l'Eulàlia G., relats inacabats, potser molles d'un entrepà que el Carles C. ha volgut dissimular sota la catifa, un grapat de llapisseres de colors del Joan C., factures de «mi Santi» a mitjan comptabilitzar, una travessa frustrada, un llibre llegit a mitges, un llistat de novel·les per llegir, un grapat de convocatòries de premis, esperances ofegades a cop de dia a dia… El meu món.
Graó a graó, no sé per quina estranya raó, Rilke, de sobte, se'm fa present. Em ve al cap aquella carta al seu jove poeta en què li diu que un escriptor ha d'escriure sobre allò que coneix. Els ulls se m'estaquen de sobte en les meues espardenyes d'anar per casa, que acaronen, sigil·loses, les escales que em separen del meu espai personal. Meu. Espai. Quina pena d'espardenyes… En el mapa de la meua memòria malmesa i mal dissimulada em martelleja, també de sobte, el cloc-cloc d'unes sabates de taló alt no gaire llunyanes. Les meues pròpies.
Sabeu? Jo, encara que no ho diríeu, vaig ser una xica molt guapa i també —encara que tampoc no ho diríeu perquè sembla que sempre us parle de frivolitats— vaig ser —sóc— una dona molt culta. El que passa és que el temps i la maternitat em van deformar el cos i em van reformar l'esperit regirant-me les prioritats.
Deixe la safa plena de roba sobre l'escriptori i, amarada per l'olor de sabó de marsella, m'assetja la idea que les dones com jo tenim unes experiències molt limitades, no? Torne a pensar en els consells de Rilke i em recorde a mi mateixa uns anys més jove, allà pel 1998, quan començava a escriure llibres. Em desencoratge: Quines experiències puc arrossegar jo sobre el paper? Quines històries pretenc narrar?
Estenc la roba sobre els fils amb mans destres a força del costum. Engegue l'ordinador i mire el correu. M'ha escrit un bon amic ben entès en literatura: «Les columnes de la teua teranyina —em diu— em resulten cada dia més entranyables». Entranyables. Això, no sé per què em fa sentir major i una mica fracassada: no sóc tan destra amb els fils de la literatura com amb els d'estendre.
Sóc una dona entranyable que arrossega les paraules de Rilke sota les espardenyes «cutres» d'anar per casa, sigil·losament, no siga que se'm desperten les criatures… Potser hauria de canviar de registre, però no sé si seré capaç de teixir amb un altre punt.

martes, 17 de noviembre de 2009

El consum imprescindible

(Columna publicada al diari "El Punt digital" el 17 de novembre)

Els últims dies la meua vida ha esdevingut un peregrinatge continu de metge en metge, de clínica en clínica. Tenia tots els meus cadells malaltets. Hi anaven caient l’un rere l’altre amb una rapidesa sorprenent omplint-me les nits d’estossecs d’intensitat diversa, de mocs i de febres. Al principi creia que una sort de virus s’havia instal·lat a casa meua. Però, no. Es veu que no era un virus, perquè cadascun dels meus xiquets tenia una cosa diferent: bronquitis, otitis i faringitis. Si visquera l’àvia Roser, dona entesa com poques en sabiduria popular, segur que hauria arribat a la conclusió que aquesta invasió d’itis diverses venia determinada perquè algú havia “aullat” els meus fills, de tan guapos com són! Mal d’ull a banda, la part més distreta d’aquest periple ha estat que a les sales d’espera he tingut l’oportunitat de fullejar debades aquelles revistes “femenines” que ja sabeu que em criden tant l’atenció. Aquesta vegada m’he fixa’t en els consells sobre vestimenta. Pare atenció en la fotografia d’una model que va senzilleta i llig la lletra petita del peu de pàgina. Us he parat a pensar la quantitat de botigues que hem de visitar per vestir-nos a la moda? La revista en qüestió ens ofereix el recorregut: top de Naf-Naf, leggin de Zara, jaqueta d’Easy Comfort, sabates de Geox. Ací, a Alacant, ja hauria recorregut una desena de quilòmetres per procurar-me el modelet. Però encara em queden les polseres d’H&M, les mitges de Woman Secret i els guants de Sinequanone. Caram! La gent fa tot aquest camí per vestir-se? No, que va! Si estem en crisi, la gent no té “pastuqui” per invertir en frivolitats! No?Després de la visita del metge d’urgències, puge les meues criatures febroses en un taxi i, camí de casa, passem pels carrers més cèntrics d’Alacant un dissabte de vesprada. Tot em sembla un formiguer de persones que entren i ixen de les botigues carregades amb bosses. La gent compra molt si jutgem pel volum dels paquets. El que més em crida l’atenció, però, és que veig xiques que porten unes botes de canya per mitja cuixa, que –ho he vist a la revista de la sala d’espera d’urgències- enguany estan molt de moda. Tenir-ne unes és “imprescindible”, segons resen els eslògans publicitaris. Ací, al sud encara superem els 20 graus de temperatura, però no volem privar-nos d’anar a la moda. Es veu que el consum(isme) frenètic i “impresicindible”, a algunes persones, els obri les portes de la felicitat. Jo tanque la porta del taxi després de baixar-hi els meus xiquets i sóc feliç perquè després de la visita al metge tenen més bona cara. Pague els 18 euros que ens ha costat el recorregut i faig comptes de tot el que m’he gastat aquests dies fent viatgets al metge carregada de criatures mocoses: aquest mes no podré posar-me a la moda! Sort que amb 20 graus jo encara calce sandàlies

miércoles, 11 de noviembre de 2009

De l'afició al negoci

(Columna publicada al diari "El PuntDigital" el 10 de novembre)


D'unes setmanes ençà, més o menys des que va començar el curs escolar, he observat que entre les mares dels xiquets que comparteixen col·legi amb els meus fills, s'ha estés el gust de portar fermalls, arracades, collars i ornaments per als cabells fets de feltre.
De fet, divendres abans de Tots Sants, hi havia un grapat de dones que adornaven les seues solapes amb fermalls en forma de carabasseta, de fantasma, de rata penada, algunes fins i tot en portaven uns —el·laboradíssims— en forma de bruixa.
Aquell dia mateix vaig descobrir el motiu del furor pel feltre: els fabrica la mare d'un dels alumnes i els ven a la porta del col·legi. Se'n porta una bossa plena un parell de vesprades a la setmana i, pel que es veu, hi fa l'agost.
Mentre la veia intercanviar figuretes i joies de tela per bitllets, pensava que és admirable la manera que tenim les persones de buscar-nos la vida i traure unes perretes per millorar l'economia domèstica. A més a més, fer-ho convertint un hobby en negoci em sembla envejable. Tan debò poguera jo anar llegint per les cases o muntar una paradeta a la plaça i posar-me a escriure cartes d'amor, com feia el personatge aquell d' El amor en tiempos del cólera. Però, clar, aquestes són aficions molt decimonòniques per als temps que corren, no sé si arribarien a ser un negoci rendible.
Això pensava quan, de sobte, se'm va apropar la mare d'un company del meu fill major i em va dir: «Oye explícame cómo va eso de los acentos abiertos y cerrados y eso de la dieresis en valenciano.» Ara? Ací? A la porta del col·legi? Jo necessite dues hores per a fer una explicació i per comprovar que l'aprenent ho ha assimilat correctament.
Als meus alumnes els prepare uns dossiers i dediquem un mínim de quatre sessions a treballar accents i dièresis. «Ah! Bueno, pues un dia podías traernos un dossier de esos y nos lo fotocopiamos, porqué la verdad es que somos muchas las que no lo entendemos, y claro, cuando los nenes estan haciendo los deberes...» Ja, però és que el llibre ja oferix les explicacions que toca, només l'heu de llegir i prou. «Sí, mujer, pero si nos lo explicas tú lo veremos más claro. Mira, si quieres un dia te invitamos a un café y nos das un par de reglas.» Un café?
La de les carabassetes de feltre s'embutxaca seixanta euros i les meues explicacions, els coneixements lingüístics que m'han costat una pasta i un esforç personal titànic, valen un café? Regla número 1: jo cobre per fer classe. Regla número 2: per a aprendre una llengua primer has de respectar i valorar en justa mesura les persones que la parlen, les persones que l'ensenyen i la llengua mateixa.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

A colps...

(Columna publicada al diari "El Punt" dimarts 3 de novembre. A la secció de "sociaetat"! No deu ser que la meua ploma s'està frivolitzant una mica? Hauré de polir l'estil i la "llengua".)

Cada dia, a les nou del matí, després de repartir els meus cadells entre la guarderia i l’escola, agafe un autobús que em porta a treballar al centre d’Alacant. Quasi sempre m’hi trobe amb les mateixes cares: fonamentalment dones que van a netejar cases de famílies alacantines de possibles, dependentes dels grans magatzems del centre i adolescents que van a instituts i acadèmies diverses. Jo, habitualment porte un llibre perquè a l’autobús, entre anar i tornar de la faena, m’hi estic quasi dues hores. Tanmateix, curiosa de mena com sóc, malgrat les bones lectures que em procure, no puc evitar escoltar converses. Avui mateix escoltava dues xiques d’uns 15 o 16 anys que entre rialles comentaven: “I què et va dir ton pare?” “Menuda bascollà em va pegar –contestava l’altra-. I em va dir que si li torne a parlar malament al cap d’estudis m’arrea una pallissa que em rebenta”. I reien a cor que vols, com si rebre una bescollada fóra la cosa més normal del món. Segurament ho és, perquè, per esbandir-me una mica de les preocupacions de les adolescents, he obert el maletí i m’hi he topat el periòdic que compre els diumenges, que sempre el llegesc al llarg de la setmana perquè els dies de festa no m’hi dóna temps. Em desplegar-lo em trobe que les pàgines centrals estan dedicades a un reportatge sobre unes jornades sobre violència de gènere que tenen lloc a Barcelona adreçades a adolescents algunes de les quals –segons ens diu el periodista- esclaten a plorar en meitat del curs perquè s’adonen que bé elles o bé les seues mares són víctimes de la violència masclista i fins aquell moment precís no ho havien sabut veure. En la pàgina següent llig el cas d’Sten Kalma, el menor de 14 anys, d’Estònia, que el 2008 es va suïcidar a causa del ciberassetjament d’un pedòfil. A continuació un breu: dos pares de Màlaga passaren a disposició judicial aquest mateix cap de setmana per matar a colps un dels seus fills de dos mesos! Una esgarrifança em recorre el cos i em regira l’estómac només d’imaginar-m’ho. Entenc –amb bons fonaments- que els xiquets, de vegades poden resultar exasperants. Per exemple, el meu Carletes, quan s’alça als matins i es troba una mica inquiet, es capaç de pegar més de cent colps de peu contra la paret i això, us o ben assegure, és desesperant. Tanmateix, jo, com a mare, em tallaria les mans abans que descarregar la meua ràbia sobre un dels meus. Crec que si eduquem a bescollades l’única cosa que aconseguim és formar persones violentes que també descarregaran la seua ràbia i les seues frustracions, en primer lloc, sobre les persones que els estimen i després sobre els qui tinguen més a mà. Colps ja en rebran quan cresquen, que ja ho deia Raimon: “A colps ens fa la vida”.

martes, 27 de octubre de 2009

LES TRES "I" D'ALGUNS PERIODISTES: IGNORÀNCIA, INCULTURA, INDIFERÈNCIA

(Publicat al diari "El Punt" el 27 d'octubre)


El codi deontològic del periodisme valencià hauria d’incloure tres pecats capitals: la ignorància, la incultura i la indiferència davant una notícia d’interés social i cultural evident. Per què dic això? Doncs perquè el dia 16 d’octubre de 2009, el mateix dia en què s’omplien portades amb la notícia que Àngeles Caso havia guanyat el premi Planeta, de la qual cosa –no cal dir-ho- me n’alegre una barbaritat (sobretot com a obligada aspirant a premis literaris diversos, perquè altrament aquesta oficinista que us escriu no hauria publicat ni una ratlla…), tenia lloc a la Seu Universitària d’Alacant el Ple ordinari de la Secció Filològia de l’IEC, presidit per Ignasi Giménez Raneda, Rector de la Universitat d’Alacant, Joan Martí, President de la Secció Filològica i Brauli Montoya, Delegat de l’IEC a Alacant. Aquesta que fila la columna que llegiu, com a “curranta” de l’IEC, hi feia les tasques de gestió i suport que té assignades segons contracte i conveni i ha seguit de prop l’acte. Una de les tasques ordinàries era avisar i convocar els mitjans de comunicació. Avisats i convocats foren, alguns d’ells doblement. Passat l’esdeveniment, una altra de les tasques que té assignada aquesta pseudosecretària amb deliris literaris és fer un recull del ressò mediàtic. A la Seu Universitària no va vindre cap periodista, però potser, entre la dotzena i mitja de mitjans convocats, algun va tindre a bé reproduir la nota de premsa que vam enviar. Sí senyor! “El País”, unes poques línies, el butlletí de l’associació cultural “El Tempir”, d’Elx , aquest mateix diari i… ai! L’ABC, que havia ornamentat el comunicat fins ajustar-lo a certs deliris d’invasió pancatalanista, que ja no sorprenen ni esveren, de tan repetits.
No cal que us descriga la meua decepció, perquè, personalment, aquest esdeveniment em feia tremolar d’emoció i veneració. Per què? Doncs perquè aquells homes i aquell grapadet de dones (no me’n puc estar de fer esment de la desproporció de gènere entre els membres de la secció filològica), han escrit tot el que jo he aprés durant anys. Per qüestions d’espai no puc posar-me a esmentar la quantitat de savis que hi havia allà reunits. Us diré, però, que jo mateixa, paraigua en mà –plovia a bots i barrals- vaig acompanyar fins l’entrada el mateix Joan Solà, que com sabeu, fa poc ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Em pregunte quants periodistes ens haurien esperat a la porta de la Seu si, sota el paraigua aquell anara un acadèmic de la RAE, posem per cas, Arturo Pérez Reverte. Clar, que dels escrits de Solà no es fan pel·lícules. Som una societat ignorant i menifotista i els nostres mitjans de comunicació, amb la seua indiferència, contribueixen a la nostra ignorància i incultura.

lunes, 19 de octubre de 2009

HIPERMARE

(Columna publicada al diari "El Punt" el 18 d'octubre)

De vegades pense que els que em llegiu deveu pensar que sóc una persona una mica grisa: sempre queixant-me, sempre protestant, sempre denunciant. De fet, avui mateix havia pensat posar fil a l’agulla per criticar el partit polític en què milite, perquè pense que, amb els militants, aplica una política econòmica desconsiderada, incorrecta i abusiva. Estic farta d’anul·lar rebuts i cansada que decidisquen que aniré a aquest o a aquest altre esdeveniment pel qual he de pagar una quantitat o una altra i me la cobren sense consultar, si no dic el contrari… No m’agrada que ningú decidisca per mi, no m’agrada pagar peatges.
Bé, queixes a part, he de dir-vos que, encara que semble mentida, em considere una dona molt afortunada, la vida em va posant al camí regals que molts voldrien: bons treballs, alguns premis literaris, bons llibres, alguns lectors, bons amics, mi Santi, l’Eulàlia G., el Joan C., el Carles C., les ganes d’escriure… Però –i açò que quede nosaltres- el regal que tinc com el més gran tresor és el meu Carles C, el petit dels meus cadells. Ara fa sis anys que vaig anar a Bolívia a buscar-lo. Quan me’l posaren en braços a penes tenia un mes i a les poques setmanes vaig començar a intuir que alguna cosa en ell era “diferent”. El que marca la diferència és que Carletes és una d’aquelles persones precioses per dins i per fora: guapíssim, expressiu, afectuós, simpàtic, generós, solidari, llest. És també hiperactiu. I ací és on rau el do que la vida m’ha fet: gràcies a ell he descobert que sóc una “mare-goma elàstica” i que amb ell tot és especial. Sabeu? farta de tutories amb mestres i consultes amb psicopedagogs vam anar a un gabinet de psicologia infantil, un dels de “pago”. Hi vam anar “recomanats” i se suposa que ens havien de fer una atenció també “de pago”. Aquell va ser el moment més íntim que hem compartit el meu Carles i jo, més fins i tot que la nit que me’l posaren en braços. Recorde que una psicòloga ens va tancar en una habitacioneta, va donar uns trencaclosques, uns papers i uns colorets al meu fill i va començar a fer-me preguntes amb els ulls estacats en les caselles del test de la seua carpeta: Hi ha antecedents d’hiperactivitat en la seua família? Va ser un embaràs normal? Fins quina edat el va alletar? Busque la mirada de la psicòloga que m’interroga. No la trobe. M’aboque la meua bossa en busca d’un kleenex. Em pose a plorar.“Sóc adoptat”, “Sóc adoptat”, “Sóc adoptat”. Diu el Carles, com una lletania. “No plores, mama”, “no plores, mama”, “No plores, mama”. I ratlla, ratlla, ratlla el full amb una llapissera de color roig. No puc anar a l’aplec del Puig perquè he de dur el Carles a classe de ball i no vull pagar el tiquet del dinar perquè em cansa assumir petges secundaris i innecessaris! En pague tants…

miércoles, 14 de octubre de 2009

LA LLENGUA DE LES FORMIGUES

(Columna publicada al diari "El Punt" el 14 d'octubre. No sé si deu ser que em vaig fent vella i vaig perdent facultats i conviccions...)

Ara fa poc més d'un any que vaig començar a teixir aquesta teranyina des de les pàgines de «paper de veritat» d'aquest diari. L'altre dia hi pensava i em vaig adonar que en tot aquest temps a penes he fet referència a l'ús social de la llengua i als problemes i entrebancs amb què ens trobem els valencianoparlants d'aquestes contrades.
Em sembla que només hi he dedicat tres columnes. Per què? Doncs perquè crec que m'agrada fer com si fórem normals (perquè som normals); és a dir, m'agrada usar la llengua per a viure el meu dia a dia, per a parlar de totes les coses que m'inquieten. Crec també, que en el fons no m'agraden les reivindicacions, perquè em sembla que no és necessari reivindicar drets que tenim legalment reconeguts, com la llibertat d'expressió i el dret de parlar una llengua que l'Estatut i la Constitució ens reconeixen com a pròpia i (co-oficial). Els drets m'agrada més exercir-los que bramar-los.
Això em ve al cap també perquè ara que tot just acabem de passar el 9 d'octubre i que encara m'arriben un grapat de convocatòries a manifestacions cíviques i lúdiques i actes nacionals diversos, i vull fer una mica d'autocrítica.
Als vint anys m'agradaven aquestes coses. M'agradaven molt. Ara, però, no sé si deu ser per culpa del temps, que se m'acumula a sobre, però veig que les manifestacions que ens muntem... No-valen-per-a-res! Acotxats per un grapat de banderes diverses, de colors també diversos, presos d'una mena de passió incontrolable cridem tantes i també tan diverses coses (»Volem TV3», «Volem Independència», «Vole, volem, volem...») que crec que ningú ens escolta, que quan ens veuen passar, la majoria de gent deu pensar «Ja estan ací els de les banderetes, què demanaran ara?»
Fa uns dies, per qüestions relacionades amb la meua faena d'oficinista de l'IEC, vaig topar amb un senyor que es declarava (al meu parer sense vindre a compte) un apassionat de la llengua i es vanagloriava de fer el que fóra per treballar pel benestar lingüístic fins i tot fora de l'horari laboral. Al mateix temps em retreia que jo em negara a treballar un dissabte (a mi, que dedique tots els meus dilluns a difondre i mostrar els nostres autors en la ràdio del meu poble gratia et amore, que mate els meus minuts d'esmorzar teixint aquesta columna, que eduque els meus fills en valencià, que òmplic les hores mortes fent novel·les... perquè —deia l'home apassionat— «aquestes coses de la llengua s'han de fer amb passió».
No, bon senyor, aquestes coses de la llengua s'han de fer amb calma, amb paciència i amb constància, com fan (fem) camí les formigues, i sobretot, amb bones formes i plantejaments raonables i raonats, que la passió, de vegades no porta més que a dir i fer estupideses.

jueves, 8 de octubre de 2009

HI HA CAP HOME QUE EM PUGA RESPONDRE QUAN ACABE AMB AQUELLA REUNIÓ TAN IMPORTANT?

(Columna publicada en el diari "El Punt digital" el dia 2 d'octubre de 2009)

Ahir vaig tenir la reunió de començament de curs amb la mestra del Joan C., ja sabeu, el meu primogènit. La setmana passada vaig assistir a la que tenia a l'escola bressol de l'Eulàlia G., ja sabeu també: la més petita dels meus cadells. La setmana que ve tinc convocada una altra reunió amb la mestra del Carles C., el mitjà. I amb això ja hauré acabat amb les cites fins el pròxim trimestre. El cas és que ahir, havent pres nota de totes les instruccions de la tutora del meu fill, vaig fer una ullada al meu voltant: 19 mares i un pare. Em va vindre al cap la Maria Mercè Marçal. «A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.» Ja em perdonareu la irreverència (i que conste que admire fervorosament la Marçal), però com es pot agrair tal despropòsit de la sort? Aquesta que us escriu: dona, de classe baixa i nació oprimida, fa anys que viu amb la llengua fora i el dia que es rebele, com diuen al meu poble «pegarà la petardà».
Sabeu una cosa? Per assistir a la reunió amb la cuidadora de l'Eulàlia G. vaig haver de demanar permís a la faena (la majoria de les altres mares que hi assistiren també en van haver de demanar). Per anar a la cita convocada per la mestra del Joan C. vaig anar a treballar una hora abans, per poder furtar 30 minuts del final de la meua jornada laboral.
Sabeu una altra cosa? Dins de dos dies tinc convocada una reunió laboral amb «La Cívica d'Alacant» i amb Escola Valenciana. Si la cosa va com tots els anys, hi haurà mitja dotzena d'homes i una dona: jo (i hauré de pagar una cangur per poder assistir-hi. Hauré de pagar per treballar). Sabeu una altra cosa? La setmana passada, també per qüestions de faena, vaig tindre una reunió a la Universitat Politècnica de València: quatre homes i dues dones.
S'acaba l'obligada tutoria de principi de curs amb la mestra del Joan C. i un grapat de preguntes em remouen el cervell: homes del món! Sabrieu dir-me quin dia té atenció als pares la mestra de la vostra filla? Quin número de sabata calça el vostre fill? Quins dies de la setmana han de portar l'equipatge d'educació física? Quin dia toca fruita per esmorzar a l'hora del pati? Sabeu com es diuen els fulls en què comencen a escriure amb bolígraf?
Es diuen fulls de pauta canària i han de ser de quatre forats, perquè també n'hi ha de vuit i de dotze. Sabeu què han dinat avui les criatures que porteu al parc el diumenge mentre la vostra parella planxa la roba de la setmana? Els meus han dinat macarrons. Els els he fet jo, perquè avui tenia el dia lliure i els he passat a buscar abans perquè no es quedaren al menjador.

viernes, 25 de septiembre de 2009

Electra

(Columna publicada al diari El Punt digital el 25 de setembre de 2009)

Sabeu? El meu pare, físicament, mai no ha sigut un home molt gran. Tanmateix, sospite que l’Eulàlia G., la meua filla, que ara té dos anys i no alça un pam de terra, el veu immens. Ho dic per com la veig córrer cap a ell amb els bracets estesos i els ullets plens d’espurnes quan se’l troba pel carrer. Ell, de lluny estant, la crida, li estén els braços i l’acull amb no poc esforç. L’alça, fa dues passes i la torna a deixar a terra. Rebufa un poc amb les galtes una mica enceses. S’ha fet gran. Passa dels setanta i jo no me’n vaig adonar fins que l’Eulàlia va omplir el buit que havia deixat jo fa, segurament, més temps del que em pense. Perquè jo, com la meua filla, també corria cap a ell amb les manetes enlaire quan el veia entrar per la porta de casa. Jo també el veia immens. I ara , el mire i m’adone que el temps li ha fet més gran i més forta l’ànima i més petit i més fràgil el cos. Continua sent l’home curiós, l’estudiós imparable, el lector obsessiu, l’opinador locuaç, però li comencen a pesar ja els onze quilos de néta quan se li llancen als braços. M’adone també, ben passats els trenta anys, que un dia, sense trindre’n conciència, vaig perdre la infantesa (done gràcies que m’haja durat tantes dècades!) i vaig deixar enrere la xiqueta que ell havia inventat per a mi. Ell, sabeu? m’ho va posar fàcil, em va fabular un començament, va escriure les primeres línies d’una història que jo després reescriuria de manera obsessiva. Ell, em va dir un dia que jo era especial perquè no havia vingut al món penjada del bec d’una cigonya, com la resta de mortals, que ell m’havia trobat sota una amanita faloides, que no és cosa poca, si tenim en compte que a la meua germana major la va trobar dins d’una col. (On estiga el “glamour” de la bellesa dels bolets verinosos, que es lleven les plomes de la cigonya i l’alegria de l’horta!). Ell, quan jo tenia 10 anys i gargotejava llibretes amb paraules soltes i parlava sola mentre les altres xiquetes saltaven a la corda, deia que, la nena, no és que fóra rara, és que tenia traça d’escriptora. Ell, quan vaig decidir estudiar filologia catalana en aquells anys en què corria la veu que el que s’estudiava a la universitat era un “valencià de laboratori”, en lloc d’escoltar-se els que li deien que feia mal fet de pagar-me uns estudis inútils, es va abocar a les provetes de la llengua i en va aprendre quasi tant com jo. I va insistir més encara a esperonar-me a escriure estupideses, però estupideses sentides i pensades en valencià. Llavors jo, que malgrat tot vaig ser una adolsecent i una jove més que “complicada”, un dia, vaig pensar, de sobte, que al pare, no el podia contradir, que escriure era l’unic que donava sentit a l’existència que ell m’havia pensat. Ell, immens. Fins i tot ara que a penes pot alçar l’Eulàlia G.

martes, 15 de septiembre de 2009

Benvolguts estudiants universitaris

(Columna publicada al diari "El Punt" el 15 de setmebre de 2009)

He de dir-vos que aquest estiu us he trobat a faltar. Les nits se m'han fet llargues, de tan silencioses. Deixeu una gran buidor quan torneu al poble en acabar el curs. Vosaltres no sabeu qui sóc, però jo sí que us conec, perquè cada vegada que m'obriu la porta del carrer perquè passe davant de vosaltres —coses de l'edat!— o compartiu ascensor amb mi, jo us mire i, secretament, us invente una història, perquè el meu ofici és fabular. Tampoc podeu imaginar que, des que us veig al replà, sou protagonistes d'alguna de les meues novel·les; d'aquest escrit sense anar més lluny. Sóc una veïna qualsevol, la que us deixa un gotet d'oli si se us acaba, la que us pot prestar un llibre si és a la seua biblioteca, la que us pagarà vuit euros l'hora si una nit passeu per casa a veure dibuixos animats amb les criatures, la que us deixarà la batedora i una bona recepta de cuina si algun dia voleu trencar un cor omplint un estómac. Sóc aquella dona que porta un maletí ple de papers per corregir i textos per retocar en una mà i un grapat de criatures plorones en l'altra.
Sabeu? Jo un dia també vaig ser com vosaltres, i segurament, vosaltres, també canviareu la motxilla hippie pel maletí ple d'exàmens o pel portàtil d'última generació, i els col·legues de la facultat per un grapadet de xiquets mocosos…
He de dir-vos també, que no m'agrada que apagueu els cigarrets en les plantes que tinc a la porta i que em deixeu les puntetes estacades entre les fulles: els meus geranis no fumen! Tampoc em fa gràcia que quan teniu festa us oblideu al replà gots amb cubates a mitjan acabar: un dia les meues criatures agafaran un coma etílic a força d'empinar-se els gots quan ixen a jugar. M'encanta que quan porteu dues copes de més poseu el Sabina a tot volum i comenceu a cantar: «Y nos dieron las diez… la una, las dos y las tres…» Però, per favor, que no nos den més de les tres, que a certa edat, les nits en blanc ens senten fatal!
He de confessar-vos que estic un poc farta d'escoltar alguns matins: «Hay que ver estos estudiantes, qué bien que viven!» Sé que la vida de l'estudiant és una putada: amb menys pasta i més pressió psicològica que la «penya» que treballa des dels setze anys, amb més desenganys. Tot, per acabar treballant per millorar una mica el món que compartim; tot per cotitzar per pagar les pensions de les veïnes que ens queixem que ens cremeu els geranis. Tot per arraconar la bossa hippie i comprar-vos un ordinador de puta mare. Tot per deixar de telefonar els col·legues i portar els mocosos a una bona escola… Benvinguts a casa!

jueves, 10 de septiembre de 2009

Beneïda àvia!

(Columna publicada al diari "El Punt" el 9 de setembre de 2009)

S’acaben les vacances i no me’n puc estar de plànyer-me una vegada més de la meua condicio de fèmina dels segle XXI que s’ha preparat durant un terç de le seua existència per incorporar-se a una vida laboral que, a hores d’ara, encara està estructurada seguint un model totalment androcèntic.Ja he dit en més d’una ocasió que tan llestes com som les dones del meu temps i va i ens deixem enganyar pel parany de la conciliació de la vida laboral i familiar. Aquesta mena de combinació de treball altruista i solidari (les tasques casolanes i familiars) i de treball remunerat (en el meu cas, el “d’oficinista” de matí i professora de vesprada) és una fal·làcia que ens esclavitza fins a uns límits insospitats i, en ocasions, de difícil suportar.
Jo veig que em vaig fer gran, i que ja no porte amb tanta empenta coses que, fa deu anys, quan començava a fer classes de llengua als que menys en sabien, feia amb alegria i il·lusió. Ho pensava ahir, que era el primer dia de treball després d’aquestes vacances estiuenques en què, per primera vegada en una dècada de vida laboral, tinc la sensació que no he descansat gens, que estic esgotada, més fins i tot, que aquell 31 de juliol que vaig tancar la porta del despatx morta de ganes de fer les maletes i passar uns dies als Pirineus amb la meua família. Ai, ai, els Pirineus! Ai; les vacances d’una dona com jo!
Malgrat l’experiència dels dos estius anteriors, vaig pensar que un camping continuava sent el millor lloc perquè les meues criaturetes gaudiren d’una mica de llibertat i es relacionaren amb altres xiquets. Fins ací fantàstic. Però i jo? Doncs vaig continuar fent el que faig a casa: netejar, fer el dinar, llavar roba... Tot això en unes condicions una mica limitades si tenim en compte les dimensions de la cabana que vam llogar. Tanmateix, jo que de vegades sóc més optimista del que sembla, em feia la il·lusió que allò era com jugar a les casetes de nines. Una setmana després, les vacances de càmping es van acabar i em vaig trobar novament a casa amb la roba de sis persones per posar al dia, la casa per endreçar, el dinar per fer, quatre criatures amb què discutir del deure del col·legi, de les hores de televisió, del temps d’ordinador, de la col·laboració en les tasques casolanes... Així, fins ahir, 1 de setembre. Què tenia ahir? Un grapat de faena de despatx pendent: programació per fer, classes per preparar, i mitja dotzena d’ullets que em miraven interrogants. Encara no hi ha escola, què faig de les criatures? Les porte a casa de ma mare, que l’àvia se’n faça càrrec, que ella està jubilada, que ella ja va passar per on passe jo, i ara, a la vellesa -vés per on!-, continua sent una dona esclava de les circumstàncies i dels avanços que hem fet les dones en matèria laboral.

jueves, 3 de septiembre de 2009

Conte de Fades

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de setembre)

Diumenge al matí 7:30 h. sona el despertador i «ella» s'alça. Fa estona que espera el pip-pip, tot i que fa anys que no necessita cap alarma, perquè qualsevol soroll li trau la son, sobretot des que té fills. Avui és l'aniversari de la seua fillastra. Vé la família —la d'»ell»— a dinar. «Ella» sap que ja no impressiona ningú, però vol quedar bé. S'alça matí, endreça la casa, trau la pols, perfuma el menjador i, a quarts de 12, es fica a la cuina. Vol fer un bon dinar, que la nena —la filla del marit— fa 8 anys.
«Ella» en té 37 i un divorci i tres fills a les costelles i, sobretot, a l'abdomen. «Faig panxa —es diu cada matí—. Quan tinga temps faré exercici i dieta.» Tanmateix no en té, de temps. El passa a l'oficina arxivant actes de reunió i redactant memòries anuals, i a casa, llevant pols i mocs, fent llits, preparant-los la roba i el sopar, portant-los al parc, escoltant-los les penes de cada dia. El temps i el desengany se li han tirat a sobre i li van tenyint de blanc els cabells. Ella es fa metxes rosses per dissimular, però la panxa…
Fa un bon dinar de diumenge, la xiqueta en queda contenta, i la família d»ell», que són agraïts, també. A poqueta nit van amb els xiquets a passejar. Els duen al parc, i tornen a casa bruts de terra. A «ella», li fa la impressió que la terra li estova l'ànima i bruteja una mica, com les manetes dels xiquets, polsoses, polsoses… Es creuen amb una parella de novençans.
La novençana va molt mudada i és molt trempada: melena llarga, pell bruna, malucs amples de moviments graciosos... «Ella» el mira a «ell» amb les ninetes una mica polsoses, com tenyides de la terra del parc, i li veu els ulls compassats pel va-i-ve dels malucs de la novençana. «Ell» no pot callar: «bonic moviment». No ha volgut dir el que segurament pensava: «té un cul de puta mare».
Ho ha dit justament quan ella ficava la clau al pany de casa i s'emmirallava a la porta del pis que a penes paga amb el sou de la puta oficina. Obri i el vidre de l'entrada li retorna la seua imatge polsosa i una mica desastrada: amb les ànsies del dinar s'ha oblidat de posar-se les arracades i maquillar-se una mica, i amb el joc del parc està una mica desmonyada. Els seus malucs ja no tenen el ritme dels de la novençana. Ni de lluny. El seu cor sí.: bum-bum.
No plores, tonta. Bum-bum.. Has de banyar els xiquets. Bum-bum. Has de preprar-te el maletí per demà. Bum. La roba d'»ell» està per planxar. Bum-bum. No oblides traure el pa del congelador per als esmorzars dels nens. Bum-bum, se t'esgola una llàgrima, boba. Bum. Se't veu el desengany. Bum-bum. Tens el sopar per fer. Avui fan futbol a la tele. No podràs acabar de llegir el llibre si li fas companyia al sofà. Bum-bum. La novençana passa de lluny. Bum-bum, els ulls d'«ell» perden el compàs. El cor d'«ella», no. Bum-bum. Torca't les galtes, idiota! Idiota.

martes, 1 de septiembre de 2009

QUE DÉU ENS AGAFE CONFESSADES

(Columna publicada al diari El Punt el 27 d'agost de 2009)

No sé si us he dit que m’agraden les notícies, perquè, com deia Pepa Bueno en una entrevista recent: no hi ha res millor que saber què passa al món i contar-ho. Encara que jo afegiria que sí que hi ha una cosa millor que contar-ho: poder comentar-ho i ficar cullerada. M’agrada, a més, poder llegir les notícies en paper (decimonònica que és aquesta que us escriu!). Dilluns passat, per tant, vaig anar a comprar el diari. Normalment, entre les magres possibilitats que m’oferix el quiosc més proper, acostume a permetre’m El país¸ l’Información o el Público. Aquesta setmana vaig optar pel darrer perquè a la portada prometia una notícia sobre l’incompliment de la llei d’igualtat de gènere per part del govern socialista. Tot anava explicat amb xifres, i ja sabeu que a mi les estadístiques em fan una certa gràcia. Hi havia cua per pagar i el temps d’espera va fer que fixara l’atenció en el grapat de revistes que hi havia a l’expossitor. Vaig passar per alt les revistes del cor, que tinc oportunitat de llegir cada vegada que visite la família, i ja me les sé de sobres. Foren altres les que em van cridar l’atenció i presa d’una frivolitat inusual en mi, em vaig rascar la butxaca i en vaig fer apilament per fer més lleugera la vesprada de parc. L’experiència és sorprenent: a més de renovar el fons d’armari amb bosses de mà, vestits que igual aprofiten per a una reunió que per a una festa, que per anar per casa, i imaginar-me que puc tindre un cos escultural amb aquells manuals de dietes exprés que regalen, etc, etc (tot de franc o almenys pels menys de tres euros que costen les revistes), m’hi trobe revelacions del tipus: “si vuestra frecuencia sexual ha bajado de seis veces a la semana a dos, es que la crisis económica os está afectando.” Com? Sis vegades? Això és possible i aguantable amb més de setze anys? Mire la portada per si m’he equivocat i he comprat una revista destinada a adolescents, però, no: pels altres titulars que no tinc espai per reportar-vos deduesc que les destinatàries de la publicació som les dones d’entre 30 i 40 anys. Estic en plena crisi! Hi ha més: una secció per a ells!: “conviertete en su sexprofesor” Com si a la nostra edat necessitàrem lliçons! I encara més: “atrae a tu buena suerte (sí, es posible)” Com? Sense moure’t del sofà! Només pensant! Com deia l’àvia Roser: Que Déu ens agafe confessades! Però en què creuen que pensem les dones? Torne a agafar el diari Público: Com hem de superar el 30 per cent de participació en la vida pública i laboral si, a més de vendre’ns la burra de la conciliació de la vida familiar i laboral i tenir-nos més eclavitzades encara, ens venen revistes que ens fan pensar que som idiotes? Què els expliquen, a ells, les revistes amb què bombadegen el seu temps lliure i les seues butxaques? Els idiotitzen d’igual manera?

domingo, 30 de agosto de 2009

ENGANXATS A LA XARXA

(Columna publicada al diari "El Punt" el 23 d'agost de 2009)

Aquestes vacances mi Santi i jo hem fet una curta (però intensa) estada als Pirineus amb les nostres quatre critarues. Ja us la contaré quan me’n recupere, perquè, com us podeu pensar, fer 700 quilòmetres amb quatre feres s’acosta més a un safari que a unes vacances muntanyenques. Portem el cotxe ple, només ens falta la cabra, perquè la pandereta ja s’ha entestat a portar-la l’Eulàlia G. Mentre van dormint, són com colomets indefensos, amb el cabet rotllat i tot, gronxant-se confiadament al compàs de la innocent respiració infantil. Tanmateix, quan es desperten són una mena de feres que… campe qui puga!
En fi, que les vacances familiars s’acaben i, en tornar a casa, -coses de la famosa crisi!- el meu company de misèries comença a treballar fora del poble mentre jo continue amb les meues vacances laborals. La qual cosa fa que passen dies i dies sense que jo tinga una conversa adulta que vaja més enllà de les “cuites” que ens preocupen a mi i a la fornera: que si la crostra del pa està massa torrada, que si tanta humitat florix les magdalenes, que si quina calor… A penes veig ningú més i la meua vida estiuenca transcorre ara de parc en parc: dolç avorriment amarat pel riure infantil de les meues criatures! Els avanços dels meus fills trepant tobogan amunt o fent tombarelles agafats a unes anelles m’omplin d’orgull de mare, però necessite alguna cosa més: m’urgeix tenir contacte amb adults. Se m’ocorre apuntar-me a una d’aquelles xarxes socials, tenint en compte que, en altres ocasions, les relacions virtuals m’han donat bons resultats. Moguda per una morbosa curiositat comence a buscar noms coneguts i, entre altres, m’hi trobe el meu company de viatges literaris i campestres, Josep-Lluís Rico. Recorde, de sobte, que fa uns mesos, mentre recorríem amb la llengua fora, sota un sol de justícia, la senda de Gerard Brenan, me’n va comentar alguna cosa. No dubte a posar-me en contacte amb ell perquè ja sabeu que li tinc una gran admiració com a escriptor i com a persona. Atent i amable, com és ell, de seguida em presenta virtualment un grapat d’homes i dones als quals jo no hauria tingut la sort de conéixer per un altre camí. Persones a qui mai hauria gosat adreçar-me, sobretot, per por de no estar a l’altura. Tanmateix, a força de mirar perfils, m’entra la dèria que el llenguatge en què ens manegem a la xarxa frivolitza una mica l’amistat: “Lliris picó i en tal o en tal altre son ahora amigos”. Em costa de creure, perquè a mi, dona solitària i tímida, sempre m’ha costat molt fer amics. El més impactant de tot, però, és que a les xarxes socials l’amistat se sol·licita: “tienes una solicitud de amistad en tu fecebook, para aceptarla haz clik en este enlace”. Així, com qui et demana el carnet de ball. Cliques i balles.

miércoles, 26 de agosto de 2009

Àvids lectors

Columna publicada a "El Punt digital" el 23 d'agost de 2009

Fa cosa d’un mes us parlava d’un llibre: El diari lila de Carlota, de Gemma Lienas. Ara hi pense i m’adone que en aquests trenta dies, en què, a més a més, he estat treballant al despatx de la Seu i al de casa, preparant activitats i el programa per als cursos de llengua de l’any que ve, he llegit més de mitja dotzena de llibres. No us exagere. Acostume a llegir en qualsevol lloc: a l’autobús, mentre vaig a treballar, a la cuina, mentre m’agafa el punt el sofregit, al parc mentre els meus cadells s’esgolen tobogan avall, a la sala d’espera del centre de salut, mentre el meu metge acaba amb el pacient que tinc davant… Per a més inri, sóc una persona de mal dormir i els llibres em fan les nits una mica més curtes.
Tanmateix, acabe de descobrir que fa uns dies que no llig res; no en tinc ganes. Crec que me les ha llevades l’última novel·la d’Ángela Becerra: Ella, que todo lo tuvo. La vaig comprar perquè la protagonista era una escriptora de 37 anys que, de sobte no pot escriure –com jo!-. L’autora hi pega moltes voltes: pèrdues, culpes, penes, traumes… La meua conclusió, però, és que realment el que li passa, al personatge, és que no en té ni ganes ni talent. A aquest pensament hi vaig arribar més o menys quan ja duia llegides unes 150 pàgines; però fet l’esforç primer, no havia d’arribar a la 420? Hi vaig arribar, perquè supose que aquesta senyora deu ser “algú”, almenys si donem fe de les ressenyes i els premis, tot i que molts sabem que, de vegades, per a premis i bones ressenyes tens prou amb un bon nom i un bon grapat de contactes –“amics”- encertats. D’altra banda, he de dir, que durant els primers capítols, la novel·la enganyava. Certament l’autora té un bon domini del registre literari, un llenguatge ric i un estil àgil, però que només dura això: 150 pàgines. La resta narren una història forçada i inversemblant que, al meu entendre, no arriba a transmtre les emocions que pretén, potser perquè per a transmetre sentiments tan intensos com els que ens vol encomanar no necessita tanta lletra ni tanta pàgina. Què feia jo, doncs, àvida lectora d’històries intenses i dramàtiques arrossegant desgana per aquella novel·la? No ho sé, realment. No ho sé. I això em fa pensar, perquè avui veig que llig tants llibres, que els empalme un darrere l’altre amb tanta avidesa que fins i tot de vegades assolisc les meues obligacions amb una dignitat mínima i no sé si això deu ser perquè un lector àvid, obsessiu, com jo, llig per amagar-se, per no veure que, com diria Borges. “he comés el pecat més gran que un home pot cometre: no he sigut feliç.” Malgrat tot, malgrat la literatura.

jueves, 20 de agosto de 2009

Una dona va al metge

(Columna publicada a "El Punt Digital" el 19 d'agost de 2009)



Aques és el títol d’una novel·la de Ray Kluun, a qui no conec cap altra obra. La qualitat literària del llibre en qüestió em sembla discutible. Tanmateix, coses de la vida!, la història, de sobte, se m’ha fet terroríficament familiar aquests dies. L’autor narra l’amarg calvari de la seua dona, de trenta-sis anys (la meua edat) cap a l’eutanàsia voluntària a causa d’un càncer de mama. La protagonista de la història un dia nota molèsties en un pit, va metge, qui no li veu res estrany i als sis mesos ja no hi ha res a fer: la Carmen deixa vidu i una òrfena de tres anys.
El meu cas –toque ferro!- és menys greu. Tanmateix, la impotència de la meua darrera visita al metge m’ha retornat aquesta història. Per causes que desconec, una remodelació de no sé què al Centre de Salut, ha fet que se m’assigne un metge de família diferent del que m’havia tractat fins ara, el mateix que em va recomanar una ecografia de mama. Després d’enviar la sol·licitud a l’hospital, van tardar dotze dies a donar-me cita. Hi havia d’estar a la una. Allà, en una sala d’espera plena de dones amb cara de ressignació unes, d’avorriment altres, mi Santi i jo anem escoltant noms que ixen d’un altaveu amb un so metàl·lic que a penes podem entendre. L’altaveu vomita el meu nom hora i mitja després de la cita assignada. Allà, en una cambra fosca, veig per primera vegada en quasi dues hores un humà; una persona, vaja, que fa la seua faena de forma més o menys mecànica. En 15 dies tindré els resultats, em diu, i li’ls enviaran al meu metge, que m’ho explicarà tot. Passades les dues setmanes vaig a la consulta del “meu” metge, que ara ocupa un altre i aquest em diu que no sap res dels meus resultats i m’envia a una altra consulta, on tampoc en saben res i des de la qual em reenvien a una tercera consulta on una metgessa, que tampoc reconec, tecleja no sé què en l’ordinador i conclou que els resultats de la meua ecografia de mama deuen haver-se perdut. Així, com si parlàrem d’un simple refredat. En cap moment cap dels metges em pregunta com em trobe, com van les molèsties o si em preocupa el meu estat. Res. Sóc simplement un paper perdut. Em diuen que posaran un punt roig en el meu expedient (no sé exactament per a què, perquè no m’ho expliquen) i jo, tràgica de mena com sóc, ja em coneixeu, pense: “ Avui un punt roig a l’expedient i, a aquest pas, en sis mesos, una creu i una corona de flors al meu taüt.”
Em consta que els metges ho són per vocació, segurament més que cap altre professional: convisc amb ells al llarg del curs a les meues classes i em semblen persones dedicades i solidàries. Què fa que amb el temps i la rutina vagen perdent humanitat i interés pel pacient?

lunes, 17 de agosto de 2009

Dones de sainet

(Columna publicada al Punt Digital el 16 d'agost de 2009)

Tinc una certa tendència a fixar-me en coses que sembla que la majoria de la gent no mira, aspectes insignificants del petit món que m’envolta. Això em ve al cap mentre trac la pols d’una caixa plena de papers i sainets antics que tenia en els dalts de l’armari del despatx. Són les restes polsoses del que podria haver estat la meua tesi doctoral. El meu bon amic Biel Sansano, mestre i introductor en els plaers de l’espectacle teatral català, em demana que recupere per a un congrés uns papers que vaig fer fa anys sobre l’obra de Pilar Monzó, personatge que un dia va despertar un gran interés en el racó “feministoide” de la meua ànima inquieta. Li dic que no puc recuperar-los, que fa temps que ja ni hi pense, que la meua vida de mare abnegada, professora ressignada i sol·lícita secretària no em deixa espai per a la investigació, que el poc temps de què dispose el vull per a escriure, que des que vaig llegir la tesina no he assistit a congresos i no he entrat en una biblioteca que no fóra la meua. Per tant, tinc ben rovellades les frontisses de la investigació. Segur que altres més posats i més savis ho faran millor que jo. Tanmateix, això no lleva que els sainets de Pilar Monzó rosegats per les rates que un dia vaig comprar a la llibreria de vell del carrer Russafa o que el mateix Biel Sansano em va regalar quan vaig llegir la tesina, desperten en mi una mena de nostàlgia, un sentiment de llàstima per aquella col·lecció inacabada que vaig començar amb tanta il·lusió i vaig interrompre per col·leccionar fills, treballs i novel·les inèdites. Se’m reviscola també, com he dit, aquell sentiment de femenina injustícia que una dona com jo no pot evitar traure a la més mínima. El teatre popular valencià tradicionalment ha estat un gènere menystingut i molt poc estudiat i, en concret, el teatre popular valencià fet per dones encara és un camp que està pràcticament verge des del punt de vista dels estudis crítics. L’obra dramàtica reflecteix més que cap altre gènere literari la societat en què viu l’autor que l’escriu. Crec que un estudi històrico-literari amb un vessant sociològic del contingut de la producció teatral valenciana feta per dones seria un bon punt de partida per a conéixer millor la nostra societat i la visió que en tenen les mateixes dones, i per a oferir una perspectiva interessant de determinats períodes de la nostra història des de l’òptica femenina. Però, sobretot, seria un bon punt de partida per a recuperar una part important de la nostra cultura que no ha tingut la fortuna de despertar l’interés del gruix d’investigadors, i per a intentar rescatar de l’oblit la creació dramàtica femenina, que ha estat triplement silenciada i mantinguda fora del cànon: per popular, per valenciana i per femenina.

jueves, 13 de agosto de 2009

La literatura és cosa d'homes

(Columna publicada en una de les darreres edicions en paper del setmanari "El punt").

Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!

miércoles, 12 de agosto de 2009

Vacances i llibres abandonats

(Columna publicada a El Punt Digital)

Ara que s’acosten les vacances es deixen de fer activitats al matí en aquest “temple” de cultura que és la Seu Universitària d’Alacant. Quan jo hi arribe cada dia em fa l’efecte que només hi ha vida a la garita que comparteixen la guàrdia de seguretat i l’auxiliar de serveis. La majoria de les Sales estan tancades amb pany i clau, les cortines corregudes. Silenci. A mesura que m’aprope als dominis de la Delegació d’Alacant de l’IEC, l’ambient se’m va fent una mica sinistre... Si us fixeu, les sales principals de la Seu estan dediacades a morts il·lustres: Rafael Altamira, Miguel Hernàndez, Enric Valor, Emilio Varela... Aquests darrers són els que segellen les meues portes, la del despatx i la de la bilioteca, com fotos antigues de fastuosos panteons que soterren a partir d’ara el silenci vacacional de la cultura univeristària.
Hi ha una cosa, però, que fa encara una mica més tètric l’espai solitari que ocupe jo: els llibres vells. Com alguns deveu saber, al costat de la Delegació d’Alacant de l’Institut d’Estudis Catalans hi ha el punt d’alliberament de llibres. A la meua hora d’esmorzar m’agrada fer una ullada a les prestatgeries i moltes vegades em pregunte què empenta la gent a deixar allà aquells grapats de paraules gastades. En ocasions hi he trobat petites joies com La plaça del Diamant o El mecanoscrit del segon origen o Crim de Germania i la veritat és que m’ha fet goig tornar-les a tenir entre les mans, amb la ingènua idea que qui les ha llegides n’ha quedat tan meravellat que, seguint la filosofia de l’alliberament de llibres, no se’n pot estar de compartir amb els altres el plaer de la bona lectura. Tanmateix, quan òbric, curiosa de mena com sóc, les primeres pàgines i em trobe coses com “Alberto Martínez 1 de bachiller. 20 de setiembre de 2008”, em neguiteja la vaga sospita que qui ha llegit la meua petita joia –si és que l’ha llegida-, se n’ha desfet, acabat el curs, com qui abandona un gos a mitjan carretera perquè no siga una càrrega vacacional.
Amb tot, a les prestatgeries de llibres vells, que d’altra banda, delaten l’edat del públic que freqüenta normalment les sales de la Seu, on tenen lloc les classes de la universitat permanent, hi he trobat també pàgines esgrogueïdes de temps amb dedicatòries perfumades de recança d’un amor acabat o -vés a saber!, si també d’una vida acabada: “Avui he trobat dos coses: els teus ulls al despertar i aquest llibre. Queden, doncs, agermanats per sempre.” Ho va escriure algú el 12 de juny de 1986 en Espai de la tenebra, d’Andreu Morell. Sempre és molt de temps... Ara guarde jo els ulls, el despertar del desconegut, el llibre abandonat i la tenebra.

lunes, 27 de julio de 2009

LA LITERATURA ÉS COSA D'HOMES

(Columna publicada al setmanari El Punt diumenge 26 de juliol de 2009)

Ara que vénen les vacances m’agrada fer una ullada a lectures “lleugeretes” d’aquelles que acostume a regalar als joves que m’envolten perquè entretinguen les hores mortes de les calorosíssimes migdiades que ens esperen. Tinc una neboda adolescent i un fill “prepúber” i enguany m’incline a escodrinyar la prestatgeria que Rosa, la “meua llibrera d’ara”, té destinada als “llibres d’institut”, d’una llarga llista dels quals gaudeix, per sort o per desgràcia, la nostra literatura. En trie un de Gemma Liènas: El diari lila de Carlota. No me’n puc estar de llegir-lo, naturalment, perquè m’agrada l’autora, perquè m’agrada la literatura juvenil i perquè des de les primeres pàgines veig que s’hi exposa de manera amena, clara i didàctica l’esclavatge a què ens sotmet a les dones la visió androcèntrica del món que domina encara la nostra societat.
Acabe el llibre, la calor no em deixa dormir i se m’ocorre posar-me a comptar. Ovelles? No! Escriptores. Sabeu quantes dones van guanyar el Premi Nobel de Literatura entre 1901 i 2007? Nou en 106 convocatòries. Busque en espanyol les 20 millors novel·les de la literatura universal i en una pàgina de notícies literàries trobe els 20 afortunats, entre els quals només hi ha una dona: Jane Austen. Mire les prestatgeries dels meu despatx, recòrrec minuciosament aquells volums de les millors obres de la literatura universal segons Edicions 62, i veig que de 50 títols només un està signat per una dona, George Eliot (curiosament amb pseudònim d’home...). En fixe llavors en la col·lecció de les millors obres de la literatura catalana, dirigida per Joaquim Molas, també per a Edicions 62/La Caixa: 125 títols, només 8 dels quals van signats per 6 dones...
És que les dones no escrivim? Un amic em diu que el desequilibri de xifres no és una qüestió masclista ni discriminatòria, és simplement perquè el corpus d’escriptores és menor. Ah! Sí? I per què és menor? Perquè les dones tenim menys temps per a escriure, perquè -ho he dit moltes vegades- encara ens toca, com a escriptores, viure d’una altra dedicació professional, i com a dones, dedicar-nos més que els homes a les tasques domèstiques i a les criatures. La falta de corpus, per tant, és o no, una qüestió de discriminació? No podem assolir el ritme de treball dels nostres companys, tot i que la literatura no hauria de ser cosa d’homes. Hauria de ser cosa de tots i de totes. Em fa l’efecte que hi ha un grapat d’estudis de literatura de gènere, molts simposis, taules redones... Molta martingala, però realment ben poc suport social i acadèmic per a les dones que escrivim!

miércoles, 15 de julio de 2009

A POALADES

Sabeu? El meu fill major, el Joan C., dissabte passat va anar a fer la compra ell sol. Té 9 anys i vol tenir la sensació que ja no és el xiquet que, sengons veig i sent, encara és. Li vaig donar diners i una llista i amb l’ai al cor li vaig obrir la porta de casa: vés amb compte en creuar, fixa’t en els semàfors, sigues cortés si un desconegut et parla però no te’n vages amb ell si t’ho demana, compta bé els diners quan pagues, que no se t’ocórrega sisar-me ni un cèntim… A ell, la impaciència no el deixava acabar d’escoltar-me les preocupacions. Em vaig adonar, llavors, que de la mateixa manera que em demanava anar sol a comprar, un dia em demanaria anar sol amb els amics. En vaig parlar amb mi Santi, i van estar d’acord de portar totes les nostres criatures aquella mateixa nit a un concert de la Gossa Sorda. He de confessar també que d’un temps ençà el meu Joan se’ns fica a la dutxa cantussejant: “Ni una sola palabra, ni gestos ni miradas apassionadas…” d’una tal Paulina Rubio, que quan ix a la tele fa cara d’agradar-se moltíssim a ella mateixa. Així doncs, a mi Santi i a mi se’ns va ocórrer que escoltar cantar La manta al coll a ritme de rock, ska o que el que siga (jo no n’acabe d’entendre, però segur que els meus fills sí…) i que s’adonaren que la nostra llengua va més enllà dels llibres d’escola i les reivindicacions d’aquesta mare que ells ha tocat era una bona cosa.
Tanmateix, només arribar al començament del concert (que era a hora raonable per a xiquets: quarts de deu d’un dissabte, i en un lloc agradable: la Universitat d’Alacant. I debades!), el guàrdia jurat de torn ens diu que no és un bon lloc per a les criatures perquè “los universitarios estan haciendo botellón y puede que corran estupefacientes.” Li donem les gràcies i, tot i que no hi ha molta gent, advertim els nostres fills que no se separen de nosaltres i que, per favor… No s’emborratxen, que només tenen 9, 7, 6 i 2 anys, i seguim endavant, malgrat el guàrdia. La joventut balla i beu. S’ho passen bé. Jo no sóc molt de ballar, però, com a intel·lectualoide de pro, m’agrada regar amb bon vi (i bon menjar) les bones converses i els bon moments literaris. A més a més, crec que els excesos de l’adolescència no deixaran d’existir perquè jo els amague als meus fills o perquè un guàrdia jurat ben intencionat intente remoure’m la consciència o indicar-me a quins llocs i a quins no he de portar-los. Tanmateix, això em va portar al cap una qüestió lingüística que vaig llegir fa un temps: Francesc. X. Llorca, proposa traduir la paraula “botellón” per “poalda”. Jo, sóc de la generació de la litrona i els joves d’ara beuen a poalades, com beuran els meus fills? A tonells? Preocupant, si no ho tallem amb una educació més raonable i raonada que repressiva.

viernes, 26 de junio de 2009

DRETS I PREJUDICIS D'ALUMNES ESFORÇATS

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 21 de juny)

Darrer dia de classe abans de l’examen de nivell mitjà de valencià. He organitzat el curs de manera que els alumnes disposen de les últimes hores de classe per exposar els dubtes i les inquietuds lingüístiques que els neguitegen en aquestes hores “crítiques” abans de passar l’angoixa del temut examen. Dubtes, certament, en plantegen ben pocs, perquè, malgrat la constància en l’assistència a classe, són gent treballadora amb càrregues familiars que dediquen més aviat poc temps a l’estudi, almenys de la matèria que ens ocupa... Inquietuds, però, sí que en volen plantejar. Hi ha una alumna, ben esforçada, per cert, -els punts de l’aprovat li fan molta falta per a l’oposició- que no vol deixar córrer l’ocasió d’exposar el seu desacord amb qualsevol programa que implique l’educació bilingüe en valencià. Li semblen molt malament els PIL, els PIP, els PEV i fins i tot que s’estudie la nostra llengua com a matèria obligatòria, ni que siga només en una assignatura. Quin és l’argument amb què fonamenta el seu desacord? “Els pares tenim dret a triar quines assignatures i en quina llengua volem educar els nostres fills. I per què hem d’escolaritzar-los en valencià quan podríem fer-ho en una llegua que els fóra més profitosa?” La deixe desfogar-se mentre pense en la trista paradoxa que suposa que una alumna que s’ha esforçat tant com ella a aprendre valencià (i que si tot va com crec, segurament superarà la prova de mitjà), prive els seus fills de la possibilitat d’aprendre una llengua que, si les coses no canvien, els serà profitosa si més no, com a ella, per aconseguir els anhelats punts que els faciliten un lloc en el “paradís” del funcionariat. L’argument, però, a més de tòpic, és falaç i mira de disfressar de manera absurda els prejudicis d’una parlant de llengua majoritària. Li conteste que, almenys ací a Alacant, té una escola europea on l’ensenyament és bilingüe en espanyol i en anglés, i que hi ha també el Liceu francés. “Ja –em diu ella-, però són col·legis privats i jo vull que l’ensenyament públic s’ajuste a les meues necessitats perquè per a això pague impostos!” I jo! Jo també en pague, d’impostos, i també vull que s’ajuste a les necessitats dels meus fills i que es complesquen els compromissos que van adquirir els polítics fa més de 25 anys i que encara no s’acaben d’aplicar amb encert.
I el més lamentable de tot? Que en el fons de l’argument de l’esforçada alumna hi ha els drets dels pares. Prova irrefutable del prejudici lingüístic. I els drets dels fills a no passar en edat adulta pel calvari d’un curs de llengua quan la seua vida estarà ja plena de càrregues laborals i familiars? I el dret dels fills de conéixer la realitat social i lingüística que els envolta? I el dret dels fills de gaudir dels avantatges educatius que els aporten els programes d’ensenyament bilingüe? És més del de sempre: purs prejudicis.

jueves, 4 de junio de 2009

ingènua comparseta de botiflers

Què no farà una mare per un fill! Conte: fa uns dies em va sobtar una telefonada del col·legi dels meus fills. Resulta que el Joan C., el meu cadell primogènit, havia quedat entre els 40 finalistes del concurs nacional “¿Qué es para ti un Rey?”, organitzat per FIES (Fundación Institucional Española) i patrocinat per Orange i la Conselleria d’Educació. L’espant va ser doble. Primer perquè el meu cadellet havia fet una cosa d’amagat i no havia gosat confiar-me les seues monàrquiques i estètiques aspiracions (això em fa replantejar-me certs aspectes de la nostra relació materno-filial). Però sobretot… Horror! Malgrat els valors en què intente educar-los, va i la criatura m’ix monàrquica!
Molt a contracor, el porte a València perquè la secretària de no sé què o de no sé qui, en representació del Conseller (ocupat en altres menesters), li done un diplometa i els 40 sel·leccionats es facen la foto amb el president de FIES. A aquesta comparseta innocent, el patrocinador, Orange, que també es fa la foto amb 39 caretes decebudes i una careta emocionada i pletòrica (malgrat que segurament la notícia que li havia tocat anar a veure el Rei, no li ve de nou…), els regala un baló desinflat (com els seus semblats després de l’acte) amb l’anagrama de l’empresa estampat, perquè aprofiten el dia de “festa”per fer-ne propaganda.
En acabar l’acte, els xiquets “comparseta” corren a despenjar els seus dibuixets dels expositors per emportar-se’ls a casa, mentre les càmeres disparen flaixos sobre les galtetes atordides del cap de la comparseta. Després, dibuix en mà, sota un sol de justícia, el Joan C., la seua esforçada mestra i una servidora recorren València en busca d’un lloc on prendre un refrigeri, perquè el xiquet està a punt del desmai, cansat, afamat i assedegat; i resulta que segons ens ha dit l’organització del reial esdeveniment, ni la Conselleria d’Educació, ni FIES, ni Orange tenen pressupost per donar a les criatures un refresquet i un entrepà. Això sí: ens han regalat formidable discurs sobre el rey de todos los españoles, que ha sabut crear i mantindre una família com cal, de les de debò, debò (malgrat aquell ingrat i insignificant “cese temporal de la convivencia” dels ducs de Lugo. Això, però, no ho diuen…). Destaquen també l’honorabilitat i l’humiltat amb què su Majestad el Rey representa la Carta Magna.
El cap de la comparseta, enlluernat pels flaixos i el premi, per la fugisera fama, fa cara de no acabar de tindre clar què és allò de la Carta Magna (només té dotze anys i no ha arribat a la unitat didàctica en qüestió), però para atenció al missatge que la secretària de no sé què li diu que ha de transmetre al rei quan el veja: “Que en la Comunidad Valenciana cuidamos muy mucho de la educació.” AMEN!

lunes, 18 de mayo de 2009

EL DIA QUE VA MORIR CORÍN...

(Aquest escrit em sembla que no ha aparegut al Setmanari "El Punt", com és habitual en la majoria dels textos que penge d'ací. Supose que el tema no és de gaire interés. Tanmateix no passa res: a mi la subliteratura m'wencurioseix i pense que pot ser un bon camí per a aprendre i preparar-se per llegir literatura "canònica" -o almenys aquella a la qual els entesos atorguen l'etiqueta de "qualitat".)

EL DIA QUE VA MORIR CORÍN…
El dia que va morir Corín Tellado, ara fa unes setmanes, vaig tindre clar que havia de dedicar-li unes lletres per moltes raons, sobretot perquè ja sabeu que m’agrada fer confessions, i ara us diré que jo la llegia quan a penes tenia deu anys; i volia parlar-ne també per mantindre aqueta teranyina columnística una mica al dia de les coses que passen, per trivials que semblen. Supose que el fet que una fabuladora de l’amor ens deixe no és una notícia que puga competir ni de lluny amb les remodelacions de govern, amb les guerres que ens assetgen, amb les pasteres que ofeguen tragèdies inhumanes enmig d’aigües que ningú vol mirar, amb sacs d’ossos de militars diversos amuntegats irresponsablement en taüts coberts amb draps de colors, ni amb els colors de cara que la justícia no aconsegueix treure’ls als (ir)resposnsables d’una burla d’aquesta mena.
Volia parlar de Corín perquè des que vaig deixar la universitat i em vaig allunyar de les anàlisis del cànon literari pense que si la nostra literatura haguera tingut una Corín Tellado seria una literatura més “normal”. A molta gent li agrada llegir trivialitats, passar l’estona, emocionar-se. I crec que de l’emoció que provoca un personatge dient aquell exaltat “te amo” (que segons la mateixa autora, ella en la realitat mai no va pronunciar) no deu ser difícil passar a aquell “ma mare no m’estimava, només pensava en vosté” dels Arbres vençuts de Maria Mercè Roca o al “i la nit anava endavant amb el carro de les estrelles…” de Mercè Rodoreda o poden ser capaços de gaudir fins i tot de les cuites de Plaerdemavida, Carmesina i Tirant.
Volia parlar de Corín perquè la seua mort m’ha fet més evident la frustració i la inutilitat del meu esforç literari: cap premi des de 2004, cap publicació des de 2007. Farta d’escoltar algun conegut que ha estat membre d’un jurat dient: “hem llegit la teua novel·la i és molt bona, de les millors presentades, però…” Sempre n’hi una de millor, d’algú més conegut, d’algú que té més vendes assegurades. La dinàmica dels premis literaris va així, i una dona com jo, “curranta” d’oficina, si no entra en l’espiral d’haver-se de deixar jutjar cada vegada que escriu, ho té magre; perquè la literatura, en el fons no deixa de ser un negoci. En fi! Així són les coses: jo a la meua oficineta i al meu ofici de secretarieta, tot i que m’hauria agradat viure de la meua vocació, com ella, com Corín, de la professió que vaig encetar fa 11 anys, d’aquella que, a estones, els jurats, els editors i els crítics literaris fallen, diagnostiquen i determinen que puc fer de manera digna i solvent i fins i tot reeixida. Enveja de la Corín és el que jo tinc! Perquè jo vull morir-me com ella: havent corprés 40 milions d’ànimes solitàries.

miércoles, 22 de abril de 2009

Infidels

(Versió íntegra de la columna publicada al setmanari El Punt diumenge passat o l'altre, m'ho han dit, però no me'n recorde! Quina paciència, els pobres!)

He de reconéixer que de vegades em costa una mica veure la gràcia i el profit dels percentatges i les estadístiques. Supose que encasellar i numerar la vida ens ajuda a explicar-la una mica millor i contribueix al nostre autoconeixement. El cas és que les xifres omplin titulars quasi cada dia: “El 30,2 % dels llicenciats troben faena a través d’Internet”, “El 3,8 % dels alacantins no tenen cap formació”, “4 de cada 10 escolars està preocupat pel seu pes”, “ Més de la meitat dels espanyols assegura que seria infidel si la seua parella no se n’assabentara”. Aquest és el que em dóna joc! El porte a la meua classe de valencià per a personal sanitari i dos dels meus alumnes, una psicòloga i un psiquiatre, coincideixen a opinar que les xifres corresponen més a la fantasia dels enquetats que a la realitat. Qui no ha fantasiejat a “pegar-li-la” a la seua parella? Jo, durant el debat a classe afirme, categòrica, que la infidelitat em sembla una falta de respecte intolerable. Si és una infidelitat oculta, és una burla imperdonable cap a la persona que t’estima: mentre ella, després de treballar, et fa el dinar i et planxa les camises, la teua companya de faena –posem per cas- gaudeix de les teues carícies i del millor del teu caràcter. Si és una infidelitat confessa és un acte d’egoisme que no té nom. Els meus alumnes, amb més edat i més experiència que jo, matisen i relativitzen el tema. S’acaba la classe, però, i comencen a vindre’m al cap grans escriptors de la literatura universal que ens han regalat formidables personatges infidels: Leon Tolstoi i la seua fràgil Natasha, Gustave Flaubert i la seua torturada Madame Bobary... Agrane cap a casa i repasse ràpidament la nostra literatura i veig que també grans escriptors com Francesc Trabal, ens mostrà un turmentat i infidel senyor Càrol en Hi ha homes que ploren quan el sol es pon. Faig un bot en el temps i, per citar també una boníssima escriptora que tracta la infidelitat, em ve al cap la protagonista de L’últim tren, de Maria Mercè Roca, i també recorde un magnífic Francesc Bodí, que pren la covardia de la infidelitat per donar títol a un dels seus llibres, L’infidel, i la reprén per centrar l’argument del darrer, El soroll de la resta. Faig examen de consciència i m’adone que jo, modesta aprenent d’escriptora, he fet de la infidelitat un dels temes centrals de tres de les meues novel·les (i només en tinc quatre publicades!). I és que, en el fons, això de la infidelitat és bíblic: ara que ens toca tan de prop la Setmana Santa, em ve al cap que un dels grans personatges de la nostra mitologia, la verge Maria, va ser acusada d’infidel, per això la va repudiar en un primer moment el seu sant promés, Josep, no? Sort dels somnis, els àngels i l’Esperit Sant, que li van salvar, a ella, l’honra i la dignitat, i a ell, la imatge i el bon nom (i el van perpetrar a la història).

martes, 7 de abril de 2009

ESPÈCIES PROTEGIDES

(Publicat -o no- al setmanari "El Punt" no tinc clar quin dels dos últims diumenges. Però no volia que se'm caduraca el tema. Coses que passen!)

Espere que Ferran Torrent em permeta usurpar-li el títol de la novel·la per aixoplugar les quatre paraules que ara vessaré sobre el polèmic cartell publicitari del xiquet i el linx ibèric que la conferència episcopal ha fet servir per manifestar-se en contra de l’avortament; i que els mitjans de comunicació han difòs a tort i a dret gratuïtament a costa dels diners de tots com a excusa de tertúlies insubstancials que no ens han portat enlloc.

Fa uns dies, durant un sopar en què vaig coincidir amb el doctor Salvador Giner i amb alguns gestors culturals i professors de la Universitat d’Alacant, l’eminent sociòleg deia –molt encertadament, com no podia ser d’altra manera- que fer servir el suport publicitari per a posicionar-se sobre qüestions que afecten la societat era un acte terriblement agressiu i inadequat, sobretot, perquè no permet el diàleg. I dic jo: des de quan l’església catòlica permet o propicia el diàleg? A poc que fem una mica de memòria ens adonarem que l’església no dialoga. L’església sermoneja, adoctrina i alliçona i, si és necessari, s’imposa a colps; perquè la gent sermonejada, adoctrinada, alliçonada i espantada és més fàcil de controlar i de manipular. Així doncs, no em sorprén gens el famós cartell: fa molt per una església que intenta deseperadament mirar d’ajustar-se d’alguna manera a una societat que –Deo Gratias!- cada dia té menys ganes d’escoltar lliçons i té més interès pel pensament independent i els arguments meditats i consensuats.
Sí que m’ha copsat, però, una carta al director que llegia aquest matí en un periòdic. Era d’una xica que no passava dels trenta, secretària de professió, que deia que li sembla increïble que una xiqueta de 16 anys que té prohibit comprar tabac puga decidir avortar, ja que –deia la secretària- un avortament marca la vida d’una dona. I, dic jo, un fill als setze anys no deixa cap senyal? Cap esgarrapadeta al cor i al futur? Sabeu una cosa? Jo, als setze anys vaig començar a fumar i ma mare no em deixava, però les meues amigues i jo féiem torns per anar cada setmana una a l’estanc i comprar-nos el paquet de tabac amb l’excusa ximple que era per al pare. Estava prohibit i fumàvem. Si ens haguérem vist en una situació compromesa i haguérem volgut avortar, ens hauríem buscat la vida, com amb els cigarrets. La clau no està en la prohibició, que en el fons atorga una certa emoció a la tranqressió d’allò que no és pot fer. La clau rau segurament en protegir les nostres filles d’un mal tràngol com l’avortament amb una bona educació sexual i amb un suport incondicional. Només cal complir el compromís que adquirim quan les parim, a elles. Així de simple.

martes, 17 de marzo de 2009

CRISI

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 15 de març)

No volia parlar-ne perquè ja sabeu que m’agrada més fugir d’estudi arrossegant per aquests papers íntimes frivolitats que em fan la vida una mica més lleugera. Tanmateix ja se’m fa inevitable perquè al meu voltant tot em fa present la paraula “crisi”, que em recorda, no sé per què, a títol de pel·lícula de terror. Allà on mire, hi veig un senyal del desastre, del món que se’ns ensorra. En els meus 8 quilòmetres de passeig diaris cada vegada trobe més gent demanant pels cantons. Quan ja no em queden diners solts per anar repartint en un pot i en altre, prove d’alçar la vista cap a les façanes de les cases per no veure la pobresa feta persona i tope amb tot de cartells penjats de balcons de pisos que es venen, perquè segurament els amos no poden afrontar-ne la hipoteca. No passa una setmana sense que algú que conec perda la faena, ni passa una nit en què no em preocupe si la perdrà també algú que m’estime. Òbric el periòdic i llig que la crisi econòmica portarà més atur a les dones que als homes. I em ve al cap una conversa que vaig tindre amb una persona, a qui malgrat tot tinc en gran estima, quan la paraula crisi a penes ens sonava: “Prepara’t, xica –em va dir- perquè en temps de crisi els primers a caure sou els que teniu un treball inútil com el teu.” Ai! Caram! Al pas que anem, veig que la inutilitat de la cultura, el món en què treballe, acabarà sent l’únic consol que apaivague una mica els estralls psicològics de la crisi i, serà també, l’únic sustent de la meua família.
Ens assetja tant la paraula crisi, que ompli també el món infantil com si fóra la cosa més natural del món. Avui el meu fill mitjà fa 6 anys i, quan li he dit que anirem junts a comprar-li un regalet, el major, el Joan C. l’ha avisat: “Sí, Carles, però no pots triar una cosa molt cara, que estem en crisi, eh?” Després, mentre l’Aitana G., la meua fillastra, i jo preparàvem el dinar una de cara a l’altra tancades la cuina per enfortir una mica el feble lligam que ens uneix (i que de vegades la crueltat infantil i la “despaciència” adulta fan perillar), m’ha dit: “Hi ha pares d’amigues meues que s’han quedat sense treball perquè es tanquen les fàbriques o perquè són obrers i com que ja no es fan cases... Tu creus que hi haurà diners per pagar l’atur de tots? Què ens passarà si la gent ja no vol llegir i tu has de deixar d’escriure? I si ja no volen aprendre valencià i no pots fer més classes? I si no volen escoltar les conferències que organitzes? Com viurem?” No ho sé, Aitana, sobreviurem en crisi, una mica més pobres (i més avorrits sense cultura), com tots, supose. I una altra vegada em buscaré un treball menys inútil!

miércoles, 4 de marzo de 2009

Josep-Lluís Rico: un perifèric discret

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 1 de març)

Tinc una d’aquelles curioses existències marcades per afortunades casualitats. La més cridanera és que després d’un grapadet (seré modesta) de fracasos sentimentals vaig acabar compartint vida, fills i misèries amb el germà major del qui havia sigut el meu noviet del parvulari. Amb els escriptors em passa com amb l’amor: la vida me’ls posa en el camí en el moment que menys m’ho espere. Així em va anar de més jove amb Gaspar Jaén, Joaquim Espinós, Vicent Salvador o Emili Rodríguez-Bernabeu.Anava coneixent-los personalment de manera casual a mesura que els coneixia literàriament amb més o menys profunditat. No fa molts anys, havent llegit El Geòmetra vaig emprendre un viatge de cap de setmana i allà, al mateix autobús, em vaig trobar l’autor, Josep-Lluís Rico i des d’aleshores mantenim una amistat “moderada”, però constant, i de tant en tant compartim viatges literaris i reals.
Josep-Lluís és un d’aquells homes discrets, que va fent. Difícilment el trobes als periòdics, amb somriure “profident” promocionant el seu treball, però el cas és que al llarg d’aquests anys, al marge del món viciat dels premis literaris, s’ha forjat una obra ben diversa, que abarca quasi tots els subgèneres narratius i que l’apunta com a un dels escriptors de referència en aquesta malaguanyada literatura perifèrica. Ara acabe de llegir La llegenda de Nikté, l’última obra d’aquest autor castellut, i la lectura m’ha fet pensar una vegada més en la inevitabilitat de lligar vida i obra d’un escriptor. Al principi, només tancar la novel·leta vaig pensar que era un llibre simpàtic que m’havia fet més lleuger el camí diari de retorn a casa amb autobús. Tanmateix, després d’aquests anys de compartir amb Josep-Lluís bona taula i tranquils passejos campestres, veig que en 156 pàgines ha sabut condensar essencialment el que és ell com a persona i com a escriptor, i ho ha fet de forma divertida i amena. En La llegenda de Nikté ens mostra un món d’adolescents inquiets i àvids d’aprendre coses del món immediat que els envolta (com n’hi ha molts, encara que ens semble mentida), que emprenen un viatge de cap de setmana entre Castalla. De la mà d’un dels personatges adults, Lluís, tant la colla d’adolescents, com el mateix lector, van aprenent història, arquitectura, gastronomia, tradicions i costums populars, qüestions lingüístiques... I ho fan de manera natural, com només podria plantejar un “mestre”, un home amb vocació docent, com és Josep-Lluís Rico; un home, a més, amb una vastíssima cultura i un bon domini del resgistre literari, que ha sabut transmetre de manera molt divertida i amb molta tendresa en aquesta darrera obra la profunda estima que sent per la nostra terra, els nostres espais naturals i les nostres tradicions.

martes, 24 de febrero de 2009

Quaderns secrets

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 15 de febrer. Crec...)

Ja sabeu que, de vegades, m’agrada fer com que conte intimitats (perquè em fa l’efecte que les mentides ens fan a tots una mica més lleugera la vida). Crec que en el fons, l’exhibicionisme literari ens fa sentir un poc menys sols als “escribidors” solitaris que, per ofici i professió, ens veiem obligats a passar gran part del nostre temps estacats a la pantalla d’un ordinador -de plasma, això sí; i en un despatx amb vistes al mar, que una servidora treballa per a insigne instutició, que té bona cura dels seus treballadors-. Un d’aquest matins, davallant l’avinguda de Federico Soto, camí de tan lluminós espai laboral, i abans de ser engolida per la luxosa pantalla de la meua computadora, pensava que allò que m’uneix a “mi Santi”, el meu company de vida i misèries, no és realment l’Eulàlia G., la nostra filla compartida. És el gust per la lectura. A la criatura, la mirem amb ulls diferents,l’amanyaguem amb carícies desiguals; jo l’eduque i l’alliçone i ell la malcria i l’ensenya a defugir frustacions entre música heavy i jocs d’ordinador. Divergim en allò que se suposa que més ha d’unir una parella. Tanmateix, la lectura dóna sentit a gran part del nostre imaginari compartit. De fet -algun dia us explicaré el perquè- a “mi Santi” el vaig llegir molt abans d’escoltar-li la veu i de veure-li la cara. El primer regal que em va fer per robar-me el cor va ser un llibre de Paul Auster; el que em va fer per conservar tan escarmentat cor va ser un altre llibre de Paul Auster, i el mataix autor li va servir per cosir la lleu ferida de la primera discusió d’enamorats, i un altre més per celebrar el meu 36 aniversari. Si m’hi posara amb constància i seriositat (qualitats que em falten a grapats), de ben segur que en podria fer una tesi, perquè jo, tot el que em regalen, tard o d’hora, m’ho llig i n’acabe opinant.Què opine de Paul Auster? Doncs, el que n’opina quasi tot el món: que és un dels grans escriptors vius del segle XXI, i que es deu gastar un bon pessic de calers en soles de sabates, perquè, si et creus el que diuen els seus llibres, es passa la vida passejant. Això me l’ha fet proper, perquè jo camine uns 8 Km al dia, si no tinc preocupacions (si en tinc, en són alguns més). Què més me l’ha fet proper? Els quaderns i l’egocentrisme: en totes les novel·les que li he llegit, el motor de la narració és un quadern que emplena un escriptor turmentat. El quadern que, secretament o no, omplim tots, en un intent absurd que la nostra persona passe per aquesta vida amb glòria que penes, amb l’autofascinació personal i literària, que ens espolsa la vida de neguits “d’escribidor” solitari

miércoles, 4 de febrero de 2009

Titulacions vitals

(Publicat al setmanari El Punt, com quasi sempre...)

No sé si alguna vegada us he explicat que jo vinc d’una família de classe mitjana de les tòpiques. Mon pare, un home amb una gran cultura i amb una carpeta plena de títols i indubtables i certificats esforços professionals, era funcionari i tenia unes aspiracions polítiques de les quals, d’alguna manera, vam poder gaudir tots: ell, el nostre poble, i els que havíem de ser en un futur homes i dones de bé. Ma mare… una gran dona, com aquelles que, segons el tòpic, sempre estan darrere d’un gran home. Ma mare… Als nou anys era caixera, no de les que comptem calers, sinó de les que descarreguen caixes als magatzems dels mercats de ben matí. Als nou anys, només com a parèntesi, diré que el Joan C., el meu fill major, només pensa a col·leccionar cromos de Camp Rock i la seua preocupació més important és si aprovarà o no l’examen de coneixement del medi. Als nou anys, a mi, el que em llevava la son era el color del vestit de primera comunió i el bigotet incipient del Luís Alberto. Preocupacions que el pare seguia més o menys de prop mentre ma mare feia de cuinera, infermera, psicòloga, relacions públiques, xica de fer faenes, modista, cangur, secretària… Sabia –sap, encara- fer pràcticament de tot. I això, doncs… què voleu que us diga?, M’alegra una cosa de no dir, perquè ella, sempre havia volgut poder saber molt per ostentar un títol, encara que només fóra per estar a l’altura acadèmica i “titulogràfica” de mon pare; i ara resulta que el govern li convalidaria l’experiència demostrable per algunes assignatures de cicles de formació professional. Vaja des d’ací la meua enhorabona al govern Zapatero! Veig que ella, particularment, pot triar… Espere que li –els- ho posen tan fàcil com es mereixen.
Jo, siga com siga, a partir d’aquesta reflexió, veig que he d’estar agraïda, al meu pare, perquè d’ell, home oficialment titulat, em vénen totes les meues idees “-oides”: intel·lectualoide, feministoide, catalanoide, politicoide… I d’ella, de ma mare, de la que encara espolsa les tombes dels nostres morts cada 31 d’octubre, de la que sap fer saginoses i arròs amb conill i pastissets de moniato, de la que sap quina herba és bona per a cada mal i quin és el temps adequat per a fer tomaca en conserva, de quin cobert has de fer servir per al primer plat, quin vestit t’has de posar per a un cocktel i quin per a una recepció, i quines paraules has de dir per a un dia de dol i quines has de callar en un dia de goig i, quines has de pensar sempre i guardar-te per a tu, li dec el do de ser una dona completa: tradició i modernitat, silenci i clam, raó i intuïció. Les sabran valorar i avaluar com cal, les dones com cal, els homenots que ens governen i donar-los els títols i les facilitats acadèmiques i professionals que es mereixen?

lunes, 2 de febrero de 2009

Absurdes necessitats

(Publicat al setmanari El Punt. Versió íntegra)

Al parc estant, una companya de jocs dels meus fills es queda mirant el Joan C. i li diu: “Saps què és el pitjor que li pot passar a un xiquet?” Ell, fa que no amb el cap, i la xiqueta, d’uns 7 anys, amb mirada perduda i posat llangorós li diu: “Que els seus pares es divorcien. Els meus es van divorciar quan jo tenia tres anys i no sé si ma mare ho podrà superar.” Monstruós! Aquella criatura em va semblar una possessió diabòlica: una dona de més de trenta anys parlant per aquells llavis infantils. El Joan C. (que també és fill de pares divorciats), a qui procure educar amb cert optimisme li va contestar: “Però tu tens pare i mare, no? Doncs ja està!” L’anècdota me’n fa vindre al cap una altra: un dia, el Carles C., el mitjà dels meus cadells, de 5 anys, va eixir d’escola cridant amb desorbitada excitació del qui acaba de fer una descoberta excepcional: “Mama, saps què? Resulta que els pares dels xiquets de la meua classe viuen junts!” Ell no sabia que això era possible, no recorda els anys en què vivíem amb el seu pare i pensa que la seua família som tots els qui compartim temps i alegries amb ell: els seu pare i jo, els seus germans, el meu company, la seua germanastra, els avis (propis i de l’altra…), perquè els responsables de la seua felicitat i del seu benestar vam pensar que aquesta era l’opció més convenient.
Mentre reflexione sobre això, engegue la ràdio i una veu de dona canta: “Sin ti no soy nada, una gota de lluvia…”. S’acaba la cançó i novament una veu femenina es lamenta: “Si tu no estàs aquí, no sé que diablos hago amándote”. No són les úniques. Pense en la xiqueta del parc. En les paraules que li omplien les oïdes, pronunciades voluntàriament o no, quan el que havia d’escoltar eren amoretes de la mare. Paraules que segurament ha escoltat dels llavis de la mare, dels de familiars, potser, de la ràdio, de grups de moda amb vocalista amb cara innocent que s’ofereix com a model de fèmina. Em pregunte si la mare de la xiqueta aquella no deu haver trobat ja una altra parella que li òmpliga el buit que l’home que la va deixar li va fer a la vida i al llit, mentre la seua filla parla com si fóra una dona, amb el pes d’una conversa d’adults caçada al vol marcant-li la visió de la família i la de la vida, limitant-li-la. Em pregunte per què algunes dones continuen creant-se necessitats absurdes. Fins i tot dones amb recursos, com aquelles que bremen, micròfon en mà, “sin ti no soy nada”. Sense un home som el mateix que amb ell: tot. Em sembla que deixar la teua vida, la teua felicitat em mans d’un altre individu és una manera fàcil de defugir responsabilitats i una falta de seny imperdonable. Fer els altres culpables de les nostres misèries és una covardia i translladar als nostres fills les nostres absurdes necessitats emocionals, una mesquinesa intolerable.