lunes, 25 de marzo de 2013

La llengua entre fogons, davantals i pots de crema

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el dia 23 de març)

Sabeu? No recorde que ni ma mare ni les àvies em cantaren moltes cançons de bressol ni em contaren massa històries fantàstiques. Crec que és per això que no m'agrada cantar ni em fan el pes les llegendes i, per contra, m'agrada escriure històries reals i realistes. Si faig un esforç de memòria em ve al cap una cançoneta que, de tant en tant, cantussejava ma mare, que és una dona amb un gran sentit de l'humor: “la muller de don Jeroni porta postisses les dents, la peluca i les pestanyes i un ull de cristall d'augment. Pobre don Jeroni la primera nit, ell que veu la dona i es gita en el llit…” Potser això ha propiciat el fet que les misèries humanes desperten en mi una gran tendresa, una forta solidaritat i un gran compromís, a part del bon humor amb què intente relativitzar-les.
A l'àvia Assumpció, la veritat és que no la vaig sentir cantar mai. Era una dona que duia el silenci i la resignació lligats a les vetes del davantal que li estrenyia la cintura i l'ànima. Si havia de fer conserva de tomaca, s'estacava entre els fogons presa d'un mutisme absolut; si tocava entrecavar el favar, s'aferrava callada a l'aixada i remenava ràbia entre els cavallons i els terrossos; si es ficava a la cuina a fer el pa o els dolços, pastava la resignació amb la farina i les ametles mòltes i després cremava la frustració d'una vida plena de creus i càrregues dins del forn de llenya, enganxada a la lliureta i les coques. Sempre, sempre en silenci.
L'àvia Roser, admetem-ho, era més senyora i més feliç. No duia davantal, ni sabia fer conserva de tomaca, ni coques d'ametla. Vestia de dol rigorós i cada dia es posava crema “Bella Aurora” en les galtes i en les mans. Recorde que tenia una mans d'ungles polides i de pell blanca i finíssima solcada del blau de les venes. Solia seure prop de la llar a fer ganxet mentre em contava històries de la guerra. Històries verídiques, històries dels anys en què l'avi va estar a la presó com molts altres republicans. Mai una rondalla, mai una llegenda. Mai una cançó. Ni tan sols sé si se'n devia saber alguna… Potser no.
Al contrari del que els passa a molts, no puc dir, per tant, que l'afecte i el profundíssim respecte que tinc per la nostra identitat, la nostra història i la nostra cultura em vinga a partir de la literatura de transmissió oral. Tanmateix, en el meu cas, com en el de molts altres, l'interés lingüístic sí que parteix indubtablement de les dones de la meua família. Amb elles vaig aprendre a parlar a la cuina i a la vora del foc, uns dies entre sucre, farina i pasta de moniato, ametles mòltes, pa acabat de fer i remenant l'allioli del giraboix; uns altres dies, entre cabdells de fil de marca “el Egipcio”, agulles de fer ganxet i pots de Bella Aurora que suavitzaven les misèries carceràries de l'avi i la fam de la postguerra. L'escola, la facultat i els bons mestres van fer la resta i em van portar fins aquesta teranyina que m'agrada teixir cada setmana per a no oblidar qui sóc, d'on vinc i on vull anar.