lunes, 16 de julio de 2012

Minera de despatx i biblioteca

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 16 de juliol)

Sabeu? La meua vida transcorre entre un despatx i una biblioteca que gestione tres dies a la setmana, sobretot des que, després de 15 anys fent classe de valencià, ja sabeu que enguany sóc una professora sense llengua (i sense cursos i amb un magre compte corrent...). El cas és que passe el temps sola apegada a un ordinador o entre prestatgeries plenes de llibres.

Em pose a les 10 del matí i acabe ben passat el migdia. Les hores em van passant entre propostes de despesa, conformació de factures, organització d'activitats culturals, lingüístiques, científiques i literàries diverses, catalogació de revistes, prèstec de llibres, ordenació de col·leccions... Per a un especímen com jo, aquesta vida laboral és un regal del destí.

Certament m'agrada estar sola, m'angoixa la multitud i sóc ben poc amiga de la conversa i menys encara dels esdeveniments socials. Això, però, no vol dir que no m'interessen i em preocupen els enderrocs de món en què ens toca viure. M'inquieten. I molt. Una de les qüestions que més m'ha preocupat últimament és la crisi del carbó, perquè crec que els miners són l'últim reducte que teníem que es resistia a aquesta mundialització insensata i mal entesa, que ens obliga a malbaratar els recursos amb què molta gent pot guanyar-se el pa.

Des que començaren els tancaments a les mines i les marxes a peu cap a Madrid vaig seguir amb interès les reivindicacions dels miners i em vaig anar adonant que, malgrat la mala predisposició del govern i les falsedats a què ens té acostumats el PP, els miners no es rendirien amb facilitat perquè són homes i dones amb una gran fortalesa física i psicològica, acostumats a moure's en condicions molt dures i sobretot perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills.

Això és precisament el que va fer que aquesta que us escriu es tirara la manta al coll i se n'anara a Madrid l'11 de juliol a fer suport als miners i a les seues famílies. No podia fer gran cosa: ser-ne una més i donar ànims a la gent que està passant aquest tràngol tan dur. No podia fer gran cosa, però crec que tota pedra fa paret i jo vull poder mirar als meus fills als ulls i mantenir la cara ben alta. Vull poder-los dir que el món que els deixaré és un pur enderroc, però que jo he fet tots els possibles per millorar-lo de la manera que sé: amb paraules, amb solidaritat i amb compromís amb els valors que crec correctes.

Vaig recórrer el Paseo de la Castellana amb miners que venien de Lleó. Vam parlar d'incompliments de pactes, de mentides polítiques, d'una senzilla reivindicació: “volem treball per poder portar endavant la nostra casa i la nostra família, per poder seguir vivint en la nostra terra”. Si tanquen les mines (i les tancaran) i el govern no té prevista una re-industrialització (i no la té prevista), per a què van a quedar-se al Bierzo? A fer què? Un d'ells, d'ulls blavíssims i mirada cansada i una mica trista, amb molta calma, em va dir en un castellà preciós (a aquesta que us escriu, les llengües —totes— li semblen una preciositat, encara que alguns no s'ho creguen): “No hay que tener miedo. Pedimos cosas justas, solo queremos que nos escuchen y nos den soluciones. Pero si no nos quieren escuchar no nos vamos a achantar. Lo que necesitamos es que la gente nos apoye.”

Certament, els hauríem de fer més visibles del que volen fer-los alguns mitjans de comunicació. Hauríem de fer-los molt més suport, sobretot presencial, perquè no demanen res que no demanaria qualsevol de nosaltres: guanyar-se el pa amb el seu treball. Si s'ensorren ells, caurem nosaltres també. Ací va, doncs, el suport d'aquesta minera de despatx i biblioteca.