jueves, 19 de abril de 2012

Una dona sense paraula

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui", dilluns de Pasqua)


Ara que estem acabem de passar
la Setmana Santa i –supose jo- molts creients faran cua a la porta dels
confessionaris per alleugerir les seues conciències, deixeu que aquesta
descreguda que us escriu us faça una confessió: sóc una mentidera i una dona
sense paraula. Sí, sí, com ho escolteu (llegiu)!
Ho pensava fa uns dies, asseguda en
una taula redona (no sé per què es diu així, si són rectangulars...) sobre les
eixides laborals de la filologia catalana, a la qual assistisc des de fa quasi
una dècada per mostrar les excel·lències de la meua professió. Deia jo (dic
sempre) davant un centenar d’estudiants de batxiller, que jo l’únic que he
tingut clar en aquesta vida és que el que més m’agrada és ser escriptora.
Primera mentida. Escriure per a mi és un fet dolorós i de vegades impossible.
De fet, en els últims temps només escric per vergonya. Sí, si, com ho llegiu:
Per vergonya. Escric perquè fa uns mesos vaig dir al meu bon amic Javier Torres
(que, per cert, és un dels pocs que s’interessa per la meua literatura...) que
pensava escriure un llibre de relats. Als pocs dies li’n vaig enviar quatre
(Sóc d’aquelles persones que té arrancada de somera i...) i li vaig comentar
que començava el cinqué: “El Mestre”. I des de llavors, cada dia em pregunta
“Com va el teu mestre?” I em diu que, al final del dia, faces el que faces, el
que compta és el que has escrit. I jo escric per no haver-li de dir que el meu
mestre no va... i que al final del dia he fet ben poques coses literàriament significatives.
Això em porta al cap un altre bon
amic, el Ximo Espinós, que abans que fórem amics (això és important anotar-ho),
va dir en una conferència que jo era una “jove promesa de la nostra
literatura.”. Ja veieu que he deixat de ser jove i que no he escrit res que
salve la nostra literatura de la marginalitat a què ens té sotmesos la situació
sociolingüística que ens ha tocat viure.
Com
us dic: sóc una dona sense paraula i, a més a més, mentidera, perquè fa uns
dies, quan els meus cadells Joan i Carles C. arribaren a casa amb les notes del
segon trimestre em vaig adonar que l’únic que tinc clar que m’interessa de
veritat en la vida són ells: uns xiquets brillants, aplicats, alegres i
obedients (per sort, obedients no ho són sempre). I, sabeu? Vaig començar a
escriure intensíssimament als vint-i-pocs anys quan em vaig adonar que la vida
que m’havia inventat era un pur naufragi. Quan en tenia 28, des de Colòmbia
m’arribà la telefonada que m’anunciava l’existència de Joan, el tauló que em va
fer més fàcil aprendre a nadar. Fou llavors que vaig canviar els meus enormes
blocs de notes per una llibreteta i ja vaig començar a intuir que aquell canvi
faria més lenta la meua escriptura. Un parell d’anys després, quan ja havia
arribat, abraçada al meu tauló, a la calma de la platja, una altra telefonada,
aquesta des de Bolívia, m’anunciava l’existència del meu Carletes i vaig haver
de canviar la llibreteta per simples paperets solts que anava deixant ací i
allà. Llavors la meua escriptura va passar de lenta a quasi telegràfica. I als
34 m’arribà l’Eulàlia G., el meu crisantem tardà, i la meua literatura va es va
convertir en una feble columna de fum teranyinosa. I, sabeu? Els mire a ells i
m’alegre de no haver complit les meues promeses literàries.