jueves, 28 de marzo de 2013

Alumnes "avecrem"

(Columna publicada al diari El Punt/Avui el 28 de març de 2013)

Ho havíeu escoltat alguna vegada? L'expressió no és meua. A mi, no sé si és perquè sóc pre-hipertensa, el concepte en qüestió em fa venir palpitacions i mal de panxa només pensar-hi. La vaig escoltar l'altre dia en el marc de les X Jornades de Portes Obertes de la Universitat d'Alacant, que consisteixen en una sèrie de conferències en les quals un parell de professors de cada departament i diferents professionals formats en aquesta universitat cantem les excel·lències de les nostres carreres davant d'alumnes de l'últim any de batxiller per orientar-los les seues vocacions.
Als de Filologia Catalana al llarg d'aquests deu anys sempre ens ha tocat compartir taula amb les del Grado en español: lengua y literaturas. Són un parell de xiques agradoses i entusiastes amb una gran capacitat per comunicar amb grandíssima il·lusió una vocació que se'ls veu sincera. En el programa, a les de Filologia Catalana, no sé per què, sempre ens fan parlar en primer lloc i a les meues companyes de filologia els agrada remarcar la importància que té el fet de conèixer la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat per a protegir un patrimoni cultural que és de tots i per a fer correctament i digna l'aportació que ens correspon a aquest món de la inevitable globalització (o mundialització, que és com sembla que s'ha de dir) i fer-nos visibles i respectables en aquest món de llops (Això no ho diuen elles exactament així, ho pensa aquesta que us escriu). Totes dues comuniquen aquesta idea amb un cert entusiasme, que als xavals se'ls ha d'encomanar la il·lusió i el gust per l'estudi. Jo, he de reconèixer que no n'hi pose tant, d'entusiasme, no sé si perquè tinc menys vocació o perquè tinc menys fe i veig que el llop de la mundialització se'ns ha d'engolir de manera inevitable. Per això, la veritat és que sempre procure ser molt sintètica, per una banda perquè preferisc que els aspirants a filòlegs o escriptors facen preguntes i per una altra perquè m'agrada molt escoltar les companyes del Grado en español. És estrany el curs que no isc d'aquelles jornades amb una reflexió que enriquisca (deu ser per allò de l'avecrem) el meu bagatge filològic.
L'any passat vaig traure rèdit i teranyina columnística de la principal eixida dels estudis filològics: fer les maletes i escampar el poll. Enguany em quede amb el concepte de “alumno avecrem” que segons van explicar “no es el que cuece, sino el que enriquece”. Això anava en la línia de fer visibles determinades cultures en un món global. Fins aquí estem d'acord: totes les cultures —representades per una llengua determinada— tenim coses a aportar al món. Tanmateix el que més en va sorprendre va ser l'argumentació sobre el que ha d'aportar la “nostra” cultura segons les de la remodelada i “remodernaritzada” filologia hispànica. Us la transcric en espanyol perquè crec que ve al cas i perquè, en fi, veieu que aquesta que us escriu també sap idiomes (que, com molt bé expliquen les meues companyes de taula, “hoy conociendo sólo tu lengua no puedes ni salir de casa): “Alicante —vull remarcar el nom de la ciutat i/o “provincia” i la seua localització geogràfica— ya no es sólo un lugar de campo y playa. Alicante es un lugar donde la gente viene a conocer nuestra lengua y nuestra cultura.” Nuestra? Com que “nuestra”? La de qui? Eeeeooo, que ens veieu? Que estem ací, compartint taula, universitat i ciutat i se suposa que també cultura, o no?
Veieu com, voluntàriament o no, i segurament sense cap mala intenció, alguns porten l'unitarisme a la sang? No els va caldre dir “la gente viene a España”, Alacant és Espanya, tothom ho té clar, no hi caben matisos; i no els va passar pel cap incloure'ns en el turisme cultural amb un “nuestras lenguas y nuestras culturas”, perquè malgrat que busquen alumnes avecrem, no acaben d'assumir la riquesa que aportem les cultures minoritàries al panorama social, polític, històric i lingüístic que ens fan engolir (dissimulat amb additius o no) des de fa segles, ens agrade o no. Tenim (o tenen) tan assumida la unitat inquebrantable d'aquest estat, que molts no s'han plantejat mai la possibilitat d'una convivència equitativa i realment enriquidora. En fi, ja us deia que segurament no em convé l'avecrem, que en puja massa la pressió arterial.

lunes, 25 de marzo de 2013

La llengua entre fogons, davantals i pots de crema

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el dia 23 de març)

Sabeu? No recorde que ni ma mare ni les àvies em cantaren moltes cançons de bressol ni em contaren massa històries fantàstiques. Crec que és per això que no m'agrada cantar ni em fan el pes les llegendes i, per contra, m'agrada escriure històries reals i realistes. Si faig un esforç de memòria em ve al cap una cançoneta que, de tant en tant, cantussejava ma mare, que és una dona amb un gran sentit de l'humor: “la muller de don Jeroni porta postisses les dents, la peluca i les pestanyes i un ull de cristall d'augment. Pobre don Jeroni la primera nit, ell que veu la dona i es gita en el llit…” Potser això ha propiciat el fet que les misèries humanes desperten en mi una gran tendresa, una forta solidaritat i un gran compromís, a part del bon humor amb què intente relativitzar-les.
A l'àvia Assumpció, la veritat és que no la vaig sentir cantar mai. Era una dona que duia el silenci i la resignació lligats a les vetes del davantal que li estrenyia la cintura i l'ànima. Si havia de fer conserva de tomaca, s'estacava entre els fogons presa d'un mutisme absolut; si tocava entrecavar el favar, s'aferrava callada a l'aixada i remenava ràbia entre els cavallons i els terrossos; si es ficava a la cuina a fer el pa o els dolços, pastava la resignació amb la farina i les ametles mòltes i després cremava la frustració d'una vida plena de creus i càrregues dins del forn de llenya, enganxada a la lliureta i les coques. Sempre, sempre en silenci.
L'àvia Roser, admetem-ho, era més senyora i més feliç. No duia davantal, ni sabia fer conserva de tomaca, ni coques d'ametla. Vestia de dol rigorós i cada dia es posava crema “Bella Aurora” en les galtes i en les mans. Recorde que tenia una mans d'ungles polides i de pell blanca i finíssima solcada del blau de les venes. Solia seure prop de la llar a fer ganxet mentre em contava històries de la guerra. Històries verídiques, històries dels anys en què l'avi va estar a la presó com molts altres republicans. Mai una rondalla, mai una llegenda. Mai una cançó. Ni tan sols sé si se'n devia saber alguna… Potser no.
Al contrari del que els passa a molts, no puc dir, per tant, que l'afecte i el profundíssim respecte que tinc per la nostra identitat, la nostra història i la nostra cultura em vinga a partir de la literatura de transmissió oral. Tanmateix, en el meu cas, com en el de molts altres, l'interés lingüístic sí que parteix indubtablement de les dones de la meua família. Amb elles vaig aprendre a parlar a la cuina i a la vora del foc, uns dies entre sucre, farina i pasta de moniato, ametles mòltes, pa acabat de fer i remenant l'allioli del giraboix; uns altres dies, entre cabdells de fil de marca “el Egipcio”, agulles de fer ganxet i pots de Bella Aurora que suavitzaven les misèries carceràries de l'avi i la fam de la postguerra. L'escola, la facultat i els bons mestres van fer la resta i em van portar fins aquesta teranyina que m'agrada teixir cada setmana per a no oblidar qui sóc, d'on vinc i on vull anar.

viernes, 15 de marzo de 2013

Llenya i patxolí

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 15 de març de 2013)

De llenya i de patxolí. De tèmperes i de pintures acríliques. D'això fa olor l'amistat per a mi. Ja us comentava fa unes setmanes que jo sóc una persona de pocs amics. Acostume a quedar ben poc amb l'escassa gent que no m'avorreix i confesse que moltes vegades, quan s'acosta l'hora de la cita comence a pensar en mil excuses viables per a cancel·lar-la, perquè sóc d'aquella mena de persones que en eixir de la rutina se'ls capgira el món; i reconec que després d'haver quedat amb algun amic (o amiga) em quede una mica alterada i em costa concentrar-me.
Només hi ha una persona amb qui no em passa això. Ho pensava un dia que retiràvem una exposició seua i embolicàvem els quadres amb molta cura amb paper de bombolletes i unes mantes que ho perfumaven tot d'olor de fum i naftalina, d'aroma llunyana de mar i de vaixell.
M'agrada l'olor de fum, perquè em recorda a la casa del poble, als llarguíssims capvespres d'hivern torrant castanyes a la vora de la llar amb l'àvia Assumpció i contant històries d'abans de la guerra amb l'àvia Roser. I m'agrada el patxolí, encara que ma mare, que es va criar a Alcoi, sempre diu que el patxolí li recorda aquelles alcoianes “dotores” que només treien l'abric per aparentar quan anaven al cine. Ja ens perdonareu les alcoianes, però és que nosaltres som d'Ibi i ja sabeu com van aquestes coses...
I m'agrada l'olor de pintures acríliques, perquè em porten al nas i a l'ànima les classes de plàstica (llavors crec que es deien “trabajos manuales”) de donya Ovidia, la monja que ens ensenyava a llegir, a escriure i a pintar en el Colegio Nacional Mixto Moreno Espinosa de Cebreros (Ja sabeu que, encara que semble mentida, jo em vaig criar a Castella. Quin desgavell de família viatgera!). L'estufa de llenya en un racó de l'aula, repintada de platejat. L'aiguaneu serpentejant finestra avall. L'olor de fred. Tot això ara se'm barreja a la memòria olfactiva amb l'olor de la Margaritina, la meua companya de pupitre, que sempre berenava un entrepà de cansalada, i amb l'aroma penetrant de la pintura daurada i el vernís del crucifix aquell que férem de regal per al Dia de la Mare quan anàvem a tercer i que semblava perfecte per a un taüt. Recorde ara que el deixàvem secar al voltant del ram de roses marcides que donya Ovidia havia posat sota el quadre de la “Virgen de Valsordo”. “Shissss! No conteis nada en casa, es una sorpresa para vuestra mamá”. Ja podeu comptar la il·lusió que li degué fer la creu mortuòria aquella a ma mare...
La Margaritina era una xiqueta molt solitària, per això era la meua millor amiga, perquè era com jo: transparent. Ningú no la veia quan la miraven. Algunes vesprades anàvem a sa casa a fer els deures, i sa mare, habillada amb un davantalet planxadíssim, perfumat de naftalina, ens parava taula per berenar a la vora de la llar; i el jersei de llana que m'havia teixit l'àvia Assumpció se'm tenyia de fum mentre rosegàvem el pa amb cansalada amb calma, al ritme de l'espetec de les flames.
D'una airada, la manta amb què emboliquem la pintura del meu amic, que deu haver estat a prop d'algun foc, em rebolica els records de les àvies, el de la mare i el de la Margaritina. Els records que em fan ser com i qui sóc. M'agrada molt aquest quadre, li dic mentre acabe d'embolicar-lo amb molta cura amb la manta perfumada de temps i salnitre. El vaig pintar quan navegava, em contesta trencant un mutisme calmós i fraternal, que —potser ni ens n'hem adonat perquè així, junts i en silenci, estem bé—, ens ha amarat durant més de mig matí. Alça el quadre a pes i, sense voler, em frega el nas amb el braç: la pell li fa olor de temps, de llenya i de naftalina, de calma, d'un món que no té preu: el nostre, ple de silencis compartits

miércoles, 13 de marzo de 2013

Contra la misogínia acadèmica i literària

(Columna publicada al Punt-Avui el 10 de març de 2013).


Comence a teixir aquesta teranyina columnística al voltant del Dia de la Dona Treballadora. Els que em coneixeu sabeu que no m’interessen gaire els “dies de”, perquè em considere una persona compromesa els 365 dies de l’any amb les causes que crec justes i necessàries. Tanmateix, ara fa uns dies em telefonaven de La Cívica-Escola Valenciana per proposar-me celebrar el 8 de març participant en la taula redona “La dona com a treballadora de la literatura” i quan m’orientaven sobre què volien que explicara, em suggeriren que comentara si em sent discriminada pels meus companys. Això em sembla que ja m’ho van preguntar fa uns anys en una entrevista que em van fer quan vaig guanyar el premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx i, si no vaig errada, crec que ben ingènuament vaig contestar que no em sentia especialment marginada. En realitat no es tracta de marginació,  potser és només una qüestió de quantitat. Tanmateix, potser caldria preguntar-nos perquè en la nostra literatura actual hi ha més escriptors que escriptores. És que els homes escriuen millor? Deixarem la resposta per a una altra columna.
 La proposta de La Cívica-EV m’arribava pocs dies després que una persona a qui sempre he tingut en gran estima i admiració ( no sé si és rellevant dir que es tracta d’un home) em preguntara per què m’he allunyat de la investigació literària. “Supose –em va dir qui em plantejava la qüestió- que ara t’interessa més dedicar-te al teu home, a les teues criatures i a ta casa.” Vaja per endavant que no pressupose mala fe ni mala intenció a qui em va fer el “l’anotació”. Tot i això, si ens parem a pensar un moment, és fàcil deduir que el comentari pot ratllar la crueltat, sobretot si tenim en compte que, per una banda,  cada dia arribe puntualment al meu treball a la Delegació d’Alacant de l’IEC, on intente fer les meues tasques de manera eficient perquè per a mi és un honor treballar en aquesta institució  (on sovint em demostren que valoren la meua faena i tenen ben considerada la meua persona), a la qual vaig accedir per un currículum acadèmic i professional raonablement digne.  Per una altra banda, als 33 anys havia publicat quatre novel·les (totes elles guardonades)  i ara que en tinc 40, des de fa 3 anys, només en aquest diari he publicat més de 100 columnes, a banda de col·laboracions que he fet per a altres publicacions periòdiques. A part de tot això, efectivament, com moltes altres dones que treballen, tinc per portar endavant  una casa que he pagat amb el fruit del meu esforç laboral, i una família que he creat amb molta estima i amb un gran compromís personal,  però ni la meua família ni ma casa tenen res a veure amb el fet que jo m’interesse més o menys per estudiar l’obra dels altres escriptors.
            No sé si hi ha molta gent que es faça la mateixa pregunta: Per què vaig deixar d’investigar? Segurament la contestació no té la més mínima importància, com tampoc no la tenia la meua aportació als estudis de la nostra literatura. En tot cas, per si a algú li interessa la resposta, he de dir-vos que com a escriptora sovint estic abocada a passar per l’esgotador i frustrant sedàs dels premis literaris i que m´he vist en més d’una ocasió en l’obligació absurda de demostrar la meua suficiència o la meua capacitat literària, davant de jurats formats majoritàriament per homes (i això és estadísticament comprovable). Escriure és com investigar:  per a fer-ho cal una gran inversió de temps, d’esforç i d’energia i implica haver de fer renúncies importants. Per tant, permeteu-me la immodèstia, ara que pense que comence a tenir una obra pròpia, vull completar-la i millorar-la. No tinc ganes de dedicar el meu temps, el meu esforç i la meua energia a les obres dels altres. Vull triar bé les renúncies que faig. Ja us deia que la resposta no tindria la més mínima importància...

jueves, 7 de marzo de 2013

Acostem-nos al "valencià correcte"

(Columna publicada al diari El Punt-Avui l'1 de març de 2013. Pregue als que m'heu escrit perquè heu vist fantasmes "blaus" en els meus escrits que feu el favor de buscar al DIEC el verb "acostar", quan l'hi vegeu, segurament us calmareu una mica. Per als que m'heu preguntat en quin vaixell navegue. He de dir-vos que jo sóc de terra endins: no m'agrada navegar... Menys encara en vaixells de nom"Intolerància" capitanyejats per persones que no permeten que res es pose en qüestió...) Parlar de vaixells a hores d'ara em sembla de riure!


No sé si heu sentit parlar de les Sessions de conversa que la Delegació d'Alacant de l'IEC organitza cada dimecres a la Seu Universitària d'Alacant des de fa un parell d'anys dirigides i coordinades per aquesta que us escriu. De vegades us n'he fet referència, però per a aquells que no ens coneixeu, les nostres sessions de conversa són un fòrum obert per al debat i la participació pública sobre temàtica diversa. S'hi duen a terme lectures i debats sobre diversos textos procedents tant de la premsa diària com del fons bibliogràfic de l'Institut d'Estudis Catalans i del fons bibliogràfic i documental d'Enric Valor, ubicat a la Biblioteca Enric Valor-IEC de la Seu Ciutat d'Alacant; i està adreçat a totes aquelles persones interessades a practicar la conversa i la reflexió en valencià.
Sovint ens telefona gent interessada a assistir-hi i molts ens pregunten: “Però allà parleu valencià correcte?” Valencià correcte? Valencià correcte —els conteste sempre— és qualsevol valencià que es parle, perquè el problema dels valencians no és que la nostra llengua s'use de manera més o menys correcta. El nostre problema és directament que la llengua es deixe d'usar en el registre que siga. He de reconèixer, però, que potser jo, personalment, abuse una mica de la llengua estàndard. Ho vaig començar a pensar quan vaig llegir la ja famosa “cardada” (en el sentit alcoià del terme) que en va pegar el meu company Eugeni Reig en una de les columnes de la seua secció “Clar i en valencià”.
Sempre he pensat que l'estàndard dignifica la llengua, sobretot perquè en facilita l'ensenyament. Ara bé, confesse que durant els anys que vaig tenir l'oportunitat de fer classe (ara ja no em deixen fer-ne, perquè els que ens governen s'entesten a retallar-nos la llengua amb l'absurda excusa de la crisi) vaig oferir als meus alumnes un depuradíssim model de llengua que els permetia superar amb una fluïdesa més que sobrada qualsevol examen de valencià que es proposaren fer, sense parar-me a pensar si realment estava creant nous parlants o, si voleu, consolant-me amb la idea que com a poc estava formant parlants passius... Tanmateix, ara no estic segura d'haver-los ensenyat un bon valencià. Pense que els vaig “apropar” a la gramàtica de la nostra llengua però no els vaig saber “acostar” a la nostra cultura i a la riquesa lingüística que ens caracteritza als catalanoparlants.
Precisament sobre l'arraconament del verb “acostar”(que és el que s'ha usat de maneja majoritària en el nostre àmbit lingüístic) han cridat l'atenció experts com Núria Puyuelo, Salvador Pardo, J. Leonardo Giménez o Abelard Saragossà, que ens adverteixen que l'hem substituït per “apropar”, un verb relativament nou (documentat segons alguns autors cap al 1889), que, com ja deia l'any 2011 el mateix Eugeni Reig, a qui esmentava fa un moment (vegeu el seu article “Ús idoni del lèxic”), “es tracta d'un castellanisme mental. Com que el castellà, de cerca fa acercar, els catalanoparlants, aplicant el mateix raonament, de prop hem fet apropar.” He d'admetre que jo mateixa en alguna ocasió he fet aquest mateix raonament per explicar el verb a castellanoparlants; per una banda per temor que s'embolicaren amb el significat del verb castellà “acostar” (d'això els entesos crec que en diuen “falsos amics”) i per una altra banda, segurament perquè el trobe natural a força d'usar-lo i de veure'l escrit (com em passava amb el famós “cardar”).
Com diuen els que n'entenen, aquesta simplificació afecta altres verbs de significat semblant com “atansar, arrambar, arrimar”, etc de manera que, al meu parer, l'empobriment de la nostra llengua és cada vegada més palés, segurament a les aules més que a cap altre lloc, i és obligació sobretot dels que ensenyen i dels que escrivim protegir i donar a conèixer els nostres termes patrimonials (igual de correctes que els més estesos), que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles. Si no els fem visibles, estarem oferint als nostres alumnes i als nostres lectors una imatge esbiaixada de la nostra realitat, de la nostra cultura i de la nostra riquesa lingüística.