jueves, 14 de julio de 2016

"El poder de la paraula"



Joan Bustos, Paraules de Júlia. Edicions del Bullent, Picanya: 2016. 161 pàgines. 9, 70 €





Joan Bustos (Mataró, 1965), filòleg i professor de secundària, autor de llibres de texts d’ensenyament de llengua i de diversos contes i articles sobre literatura infantil i juvenil, es donà a conèixer com a novel·lista amb l’obra Música amagada (Barcanova, 2011), a la qual seguí la novel·la Pa sucat amb somnis (Animallibres, 2015), ambdues adreçades a un públic infantil i juvenil.
Amb Paraules de Júlia obtingué el 35é Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor de Picanya. Aquesta novel·la, estructurada en quatre parts d’extensió diversa, segons les estacions de l’any, començant per l’estiu, presenta la història de Júlia i Helena que, unides per una llarga i intensa amistat i per l’atracció que desperta en elles el professor d’anglès, es veuen obligades a separar-se acabat el curs, ja que Júlia se’n va als Estats Units. S’acomiaden sota la promesa que res no canviarà entre elles, però quan Júlia retorna al setembre sembla una xica diferent, que no vol saber-se’n res ni d’Helena ni de ningú. Què ha propiciat aquest canvi d’actitud en la protagonista? Això ho anirem descobrint al llarg d’un relat narrat amb un llenguatge aparentment senzill mitjançant el qual la informació se’ns dosifica amb la mesura justa per mantindre la intriga; amb aquest ritme pausat l’autor aprofita per a abordar temes d’una gran duresa com ara els abusos sexuals, que són en definitiva l’eix central de la història, tot i que s’hi entrellacen l’avortament, la maternitat, les relacions entre gèneres, la interculturalitat, etc.
Un gran encert estilístic és també l’equilibri entre la descripció de paisatges i escenaris diversos i la descripció de sentiments amb el qual l’autor escomet una història d’una duresa aclaparadora. De fet, al nostre parer, sense aquest contrapunt, la crueltat dels fets que s’hi denuncien i l’angoixa que provoquen en el lector, farien de Paraules de Júlia una novel·la d’una duresa psicològica difícil de pair. És per això que, al meu parer, tot i que paraules de Júlia s’etiqueta  per diverses qüestions, sota el que entenem com literatura juvenil, el seu interès va molt més enllà d’un públic estrictament adolescent.
Ben notable és, a més, la important càrrega de referències culturals que doten l’obra d’una qualitat literària inqüestionable, com ara el mite del llop que plana sobre la novel·la des de la primera pàgina i al qual acompanyen altres referents com el mite de la bella i la bèstia, Barbablava, vampirs, madratres i herois diversos més o menys recognoscibles com ara l’Ulisses. Tanmateix el referent cultural més potent és, segurament la bíblica “paraula de” que dóna títol a l’obra i que tanca gran part dels capítols. I és que, quan es plantegen preguntes de difícil resposta, l’únic que queda són les paraules i, en aquest sentit, les paraules de Júlia no deixaran indiferent el lector, perquè les paraules de Júlia tenen un poder atuïdor, esborronador, absolutament aclaparador.

"Vestida de lluna" d'Elvira Cambrils, la literatura com a autoreinvenció



Vestida de lluna d’Elvira Cambrils, la literatura com a autoreinvenció.
Elvira Cambrils, Vestida de lluna, Edicions del Bullent, Picanya: 2016. 16 €





Elvira Cambrils (Pego, 1955), catedràtica de batxillerat de filosofia  i autora de novel·les com Mira’m, amor (Premi de Narrativa Blai Belver), Foc a la llar (XXX Premi de narrativa Felipe Ramis, La Vila Joiosa), El bes de l’aigua i Tot el que tinc per ballar amb tu, publica ara en Edicions del Bullent la novel·la Vestida de lluna,  amb la qual va ganyar el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta en el 59é Certamen Literari Castellum Ripae.
En aquesta última novel·la l’autora presenta setze històries encadenades escrites en primera persona, que poden llegir-se en clau de llibre de viatges que s’esdevé per diversos paisatges de llocs com Delos, Troia, Istambul, Amman, Marràqueix, Sousse, la Nova York de principis del segle XX o la Cuba actual, en els quals l’autora mai no se sent estrangera. De fet, en aquest sentit, resulta curiós constatar a partir de la lectura d’alguns fragments que la narradora, com a viatgera mai no s’identifica amb els turistes i sempre se’ls mira de lluny: “La nit va caure. Els turistes van marxar. Asseguda en un banc de fusta a frec dels habitants de la ciutat, amb un plat de cuscús i un bol de harira al davant, vaig sentir la veu de la xiqueta, Truà dirham, madame, i vaig haver de comprar-li el gerro i el got.”
L’afició de l’autora per la fotografia, que apareix reflectida en diversos fragments del llibre, fa de Vestida de lluna un llibre molt visual, una mena d’àlbum de viatges que aconsegueix  que el lector es fonga en cada paisatge i gaudisca al màxim de cada detall descrit amb un llenguatge treballat minuciosament.
Amb la Ilíada com a llibre de capçalera de la primera part de  la novel·la (“La Ilíada que havia viatjat amb nosaltres. La ciutat destruïda, els millors homes morts, qui va guanyar la guerra?”) l’autora aborda temes com la guerra, per exemple a partir de la citació de Simone Weil: “la guerra de Troia es va fer en nom d’una dona, en nom de què es fan les guerres actuals? En nom de paraules buides que no valen la vida d’un ésser humà.” Lligats al tema de la guerra i dels viatges trobem altres motius com, per una banda, l’exili i el racisme i, per una altra, el valor de la memòria i les tradicions com a marca identitària.
Tanmateix, el tema que dóna cos al conjunt de les narracions és el de la literatura com a autoreinvenció: “vaig descobrir en l’escriptura de ficció el vestit de plomes que buscava, un vestit de plomes que em permetia volar, entrellaçar un quadre “fidel al temps que reinventat”, com diu Magrís, els fets que la mirada em proporcionava amb els materials de la imaginació”. Aquesta disfressa literària té el seu origen en la història “La dona del vestit de plomes” que explica l’escriptora Fatema Mernissi en L’harem occidental.

En definitiva, Vestida de lluna, és molt més que un llibre de viatges, en tant que en llegir-lo, ens adonem que Elvira Cambrils ens porta de la mà per itineraris literaris que formen part del seu vastíssim bagatge cultural, com ara la filosofia d’Aristòtil, Estrabó, Nietszsche o la literatura de Goethe citada a través d’un ben nostre Martí Domínguez

martes, 10 de mayo de 2016

Més enllà del crim



Esperança Camps L’illa sense temps, Editorial Meteora, Barcelona: 2016. 224 pàg. 18 €
Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964), en  L’illa sense temps, presenta el personatge de Júlia Casas, periodista i escriptora de novel·la negra, d’una cinquantena d’anys, que viatja a Menorca perquè una coneguda seua, Fina Torres, li ha comunicat que una anciana de Ciutadella ha estat trobada morta a casa seua amb unes tisores estacades al cap i li assegura que ella disposa d’una informació relacionada amb el crim que li pot interessar i que l’afecta directament.
A partir d’aquesta imatge macabra, l’autora pren l’assassinat com a excusa per mostrar-nos, per una part, els canvis urbanístics i paisatgístics que ha patit l’illa al llarg dels últims 50, produïts pels estralls de la bombolla immobiliària derivada d’una explotació turística absolutament insensata i desmesurada; i per una altra part, el crim li serveix també de pretext per evidenciar una societat tancada i hipòcrita que obliga als seus membres a buscar fora de l’illa un espai on realitzar-se personalment. En aquest sentit, L’illa sense temps, és un llibre fonamentalment de denúncia que enfronta amb valentia moltes qüestions aspres que han malmès la nostra societat en els últims anys, com ara la corrupció política, el tancament de mitjans de comunicació emblemàtics, l’èxode a què s’han vist abocats els nostres estudiants universitaris, etc. Camps, a més a més, posa al descobert altres temes delicats que han afectat la nostra societat en els últims anys i dels quals hom té la sensació que no ens hem atrevit a parlar i a denunciar amb la contundència necessària com ara l’adopció de xiquets robats o la criminalització de l’homosexualitat.
Mitjançant un personatge femení que es troba en un moment delicat de la seua existència, en tant que acaba de perdre la seua faena de periodista i es troba també en procés de superació d’un divorci complicat, l’autora aprofita per reflexionar, per una part, sobre la decadència del periodisme i dels mitjans de comunicació i, per una altra, sobre les relacions personals i la superació dels conflictes de parella.
 A força de monòlegs interiors i d’estil indirecte lliure, amb canvis constants de la tercera a la segona persona, i amb una ben original sintaxi trencada farcida de frases inacabades en el punt just, Esperança Camps ofereix un relat ben viu de lectura àgil, que en definitiva té més de crítica social i de denúncia que de novel·la negra.