lunes, 7 de noviembre de 2016

Delicada conversa








Romà de la Calle, Diàleg entre les imatges i les paraules. Estudis al voltant de setze artistes de les comarques del sud del País Valencià. Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. Publicacions de la Universitat d’Alacant. Alacant, 2016. 335 pàgines. 32 €

El passat 26 de setembre, amb motiu de la inauguració oficial de l’espai on s’ubica la recent creada Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, es presentava a la Seu Universitària de Sant Ferran el llibre Diàleg entre les imatges i les paraules del professor Romà de la Calle (Alcoi, 1942), Catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat de València i President de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, Creu Alfons X el Savi i Medalla de Plata al Mèrit Professional del Ministeri d’Educació.
Autor de més d’un centenar d’estudis sobre art i d’una trentena de llibres entre els quals podríem destacar Entorno al Hecho artístico (1981), La concreción del lenguaje plàstico (1983), Paisaje con síntesis (1993), La imatge de les imatges (1998) o A propósito de la crítica i otros ensayos (2004), només per esmentar-ne uns pocs, Romà de la Calle presenta ara en Diàleg entre les imatges i les paraules, un recull de setze estudis sobre l’obra d’alguns dels artistes plàstics més reconeguts de les comarques del sud del País Valencià, que han desenvolupat la seua obra durant la segona meitat del segle XX i els primers anys del segle XXI. En aquesta nòmina d’artistes figuren Sixto Marco, Juana Francés, Arcadi Blasco, Díaz Azorín, Miguel Calatayud, Antoni Miró, Joan Castejón, Curro Canavese, José Fuentes, Dionisio Gázquez, Pérez Carrió, Enric Solbes, Moisés Gil, Silvia Sempere, Mónica Jover i Alvaro Tamarit.
Aquesta obra, que naix amb voluntat d’acostar a la societat la labor plàstica dels nostres artistes més propers des del punt de vista geogràfic, va doblement prologada, per Manuel Palomar, Rector de la Universitat d’Alacant, i per Enric Balaguer, Director de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. Tots dos remarquen la sensibilitat amb la qual s’acosta Romà de la Calle a cadascuna de les obres d’aquests setze artistes. I si bé és cert que ens trobem davant un estudi rigorós i acurat de cada pintura i de cada escultura, l’obra que ens ocupa és un luxe de llibre que comença ja per la coberta, dissenyada pel mateix Antoni Miró. És en definitiva, un volum bellíssim quant a imatge i quant a paraules, com bé indica el títol que aplega tot el material, entre el qual trobem delicades fotografies de les obres dels autors que s’hi estudien, que atorguen al volum un tarannà de visibilització i divulgació d’obres que el lector difícilment podria conèixer si no és fent un llarg pelegrinatge de museu en museu o per sales d’exposicions diverses. De fet,  precisament, tant l’anàlisi, clara, però a l’hora detallada i pulcra, juntament amb les il·lustracions destacades i escollides de manera ben encertada conviden el lector a fer físicament aquest viatge museístic més enllà de les pàgines del llibre que presentem, que és una invitació ben temptadora a conèixer de primera mà cada obra en tota la seua magnitud i bellesa.
Com el mateix Romà de la Calle indica, aquests setze autors que ha antologat en Diàleg entre les imatges i les paraules només són una petita mostra de la gran quantitat d’artistes amb una obra sòlida nascuts o formats a les comarques del Sud, un viatge geogràfic i diacrònic per la història del nostre art més recent. Confiem, doncs, que sota l’aixopluc de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani aquesta col·lecció que presenta Publicacions de la UA anirà creixent i posant a l’abast del públic les obres d’altres dels nostres autors, tant emergents com d’obra ben consolidada, com ara Martín Pérez Ripoll o Carme Jorques, per posar-ne un parell d’exemples.

martes, 11 de octubre de 2016

Lilith contra el patriarcat





Glòria Sabaté, La filla de Lilith, Edicions B, Barcelona: 2016.  275 pàgines. 19 €

Glòria Sabaté (Barcelona), és llicenciada en Filologia Catalana, per la Universitat de Barcelona. Especialista en Literatura Catalana Medieval, en Història de la Ciència i en Cultures Medievals, s’inicià en el món de la literatura l’any 2007 amb el relat Na Brianda, amb el qual va guanyar el Premi Joana Raspall de Relats Breus de Sant Feliu de Llobregat. La filla de Lilith és la seua primera novel·la.
Els lectors interessats tant en la novel·la històrica com en les narracions de misteri, descobriran en La filla de Lilith una obra ambiciosa que no els deixarà indiferents. Amb una prosa àgil, tot i que farcida de descripcions acuradíssimes, Glòria Sabaté, amb la figura de Lilith com a rerefons, fila una història de misteri plena de màgia i intrigues que se situa en la Barcelona de finals del segle XIV, quan una nit d’hivern, al bordell de Viladalls, és brutalment assassinat un dels clients. I no serà l’únic. Els cossos apareixen plens de dentegades i amb els testicles arrancats. El metge-barber, Joan Marçol, serà l’encarregat d’investigar els crims, per a la qual cosa comptarà amb l’ajuda del jove jueu,  Hasday Benvenist, alquimista, de l’estrafolari canonge, en Pelegrí, i de la remeiera Maria, posseïdora d’un do especial. Aquests, però, són només uns pocs dels personatges d’una galeria de figures molt ben perfilades i creïbles que conformen una història documentada fins al més mínim detall, que denota la vasta formació de l’autora en cultura medieval. En aquesta primera novel·la, Glòria Sabaté ens ofereix, a més, una completíssima informació sobre herbes i remeis ancestrals, sobre beuratges i menjars, sobre costums i maneres de vestir de les cultures jueva i cristiana, de rics i de pobres.
La novel·la, s’estructura en 69 capítols, generalment breus, però d’extensió una mica desigual, agrupats en tres parts: “Primera lluna plena”, “Segona lluna plena” i “lluna negra”, que es corresponen amb l’estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç del text narratiu. Cal destacar, en aquest sentit, la presència de la lluna, en tant que l’ambient actua sempre com un actant. Els personatges es mouen majoritàriament entre la nit i la matinada, amb els ossos entumits pel fred i la pluja, elements intensificadors de la por que provoquen les invocacions diabòliques i les ombres malèvoles que s’amaguen als portals dels carrers foscos i humits.
 De trama molt ben resolta, La filla de Lilith, ens trasllada a una ciutat plena de contrastos entre jueus i cristians, entre classes socials,  entre ciència i fetilleria, entre el món femení i el masculí. Un altre dels molts encerts de l’autora, des del punt de vista de la sensibilitat amb que fila la història, és que hi trobem també uns carrers plens d’olors d’espècies i de fems barrejats amb l’olor de la por i de la mort, que persegueixen contínuament els personatges.
En definitiva, Glòria Sabaté ha aconseguit una història molt ferma i molt ben lligada, captivadora des de la primera pàgina. Una història, en definitiva, que encisa des del primer moment amb el rescat d’una figura oblidada: Lilith, la dona que es va revelar contra Déu i contra el seu model de món patriarcal.

jueves, 14 de julio de 2016

"El poder de la paraula"



Joan Bustos, Paraules de Júlia. Edicions del Bullent, Picanya: 2016. 161 pàgines. 9, 70 €





Joan Bustos (Mataró, 1965), filòleg i professor de secundària, autor de llibres de texts d’ensenyament de llengua i de diversos contes i articles sobre literatura infantil i juvenil, es donà a conèixer com a novel·lista amb l’obra Música amagada (Barcanova, 2011), a la qual seguí la novel·la Pa sucat amb somnis (Animallibres, 2015), ambdues adreçades a un públic infantil i juvenil.
Amb Paraules de Júlia obtingué el 35é Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor de Picanya. Aquesta novel·la, estructurada en quatre parts d’extensió diversa, segons les estacions de l’any, començant per l’estiu, presenta la història de Júlia i Helena que, unides per una llarga i intensa amistat i per l’atracció que desperta en elles el professor d’anglès, es veuen obligades a separar-se acabat el curs, ja que Júlia se’n va als Estats Units. S’acomiaden sota la promesa que res no canviarà entre elles, però quan Júlia retorna al setembre sembla una xica diferent, que no vol saber-se’n res ni d’Helena ni de ningú. Què ha propiciat aquest canvi d’actitud en la protagonista? Això ho anirem descobrint al llarg d’un relat narrat amb un llenguatge aparentment senzill mitjançant el qual la informació se’ns dosifica amb la mesura justa per mantindre la intriga; amb aquest ritme pausat l’autor aprofita per a abordar temes d’una gran duresa com ara els abusos sexuals, que són en definitiva l’eix central de la història, tot i que s’hi entrellacen l’avortament, la maternitat, les relacions entre gèneres, la interculturalitat, etc.
Un gran encert estilístic és també l’equilibri entre la descripció de paisatges i escenaris diversos i la descripció de sentiments amb el qual l’autor escomet una història d’una duresa aclaparadora. De fet, al nostre parer, sense aquest contrapunt, la crueltat dels fets que s’hi denuncien i l’angoixa que provoquen en el lector, farien de Paraules de Júlia una novel·la d’una duresa psicològica difícil de pair. És per això que, al meu parer, tot i que paraules de Júlia s’etiqueta  per diverses qüestions, sota el que entenem com literatura juvenil, el seu interès va molt més enllà d’un públic estrictament adolescent.
Ben notable és, a més, la important càrrega de referències culturals que doten l’obra d’una qualitat literària inqüestionable, com ara el mite del llop que plana sobre la novel·la des de la primera pàgina i al qual acompanyen altres referents com el mite de la bella i la bèstia, Barbablava, vampirs, madratres i herois diversos més o menys recognoscibles com ara l’Ulisses. Tanmateix el referent cultural més potent és, segurament la bíblica “paraula de” que dóna títol a l’obra i que tanca gran part dels capítols. I és que, quan es plantegen preguntes de difícil resposta, l’únic que queda són les paraules i, en aquest sentit, les paraules de Júlia no deixaran indiferent el lector, perquè les paraules de Júlia tenen un poder atuïdor, esborronador, absolutament aclaparador.

"Vestida de lluna" d'Elvira Cambrils, la literatura com a autoreinvenció



Vestida de lluna d’Elvira Cambrils, la literatura com a autoreinvenció.
Elvira Cambrils, Vestida de lluna, Edicions del Bullent, Picanya: 2016. 16 €





Elvira Cambrils (Pego, 1955), catedràtica de batxillerat de filosofia  i autora de novel·les com Mira’m, amor (Premi de Narrativa Blai Belver), Foc a la llar (XXX Premi de narrativa Felipe Ramis, La Vila Joiosa), El bes de l’aigua i Tot el que tinc per ballar amb tu, publica ara en Edicions del Bullent la novel·la Vestida de lluna,  amb la qual va ganyar el Premi Soler i Estruch de Narrativa Curta en el 59é Certamen Literari Castellum Ripae.
En aquesta última novel·la l’autora presenta setze històries encadenades escrites en primera persona, que poden llegir-se en clau de llibre de viatges que s’esdevé per diversos paisatges de llocs com Delos, Troia, Istambul, Amman, Marràqueix, Sousse, la Nova York de principis del segle XX o la Cuba actual, en els quals l’autora mai no se sent estrangera. De fet, en aquest sentit, resulta curiós constatar a partir de la lectura d’alguns fragments que la narradora, com a viatgera mai no s’identifica amb els turistes i sempre se’ls mira de lluny: “La nit va caure. Els turistes van marxar. Asseguda en un banc de fusta a frec dels habitants de la ciutat, amb un plat de cuscús i un bol de harira al davant, vaig sentir la veu de la xiqueta, Truà dirham, madame, i vaig haver de comprar-li el gerro i el got.”
L’afició de l’autora per la fotografia, que apareix reflectida en diversos fragments del llibre, fa de Vestida de lluna un llibre molt visual, una mena d’àlbum de viatges que aconsegueix  que el lector es fonga en cada paisatge i gaudisca al màxim de cada detall descrit amb un llenguatge treballat minuciosament.
Amb la Ilíada com a llibre de capçalera de la primera part de  la novel·la (“La Ilíada que havia viatjat amb nosaltres. La ciutat destruïda, els millors homes morts, qui va guanyar la guerra?”) l’autora aborda temes com la guerra, per exemple a partir de la citació de Simone Weil: “la guerra de Troia es va fer en nom d’una dona, en nom de què es fan les guerres actuals? En nom de paraules buides que no valen la vida d’un ésser humà.” Lligats al tema de la guerra i dels viatges trobem altres motius com, per una banda, l’exili i el racisme i, per una altra, el valor de la memòria i les tradicions com a marca identitària.
Tanmateix, el tema que dóna cos al conjunt de les narracions és el de la literatura com a autoreinvenció: “vaig descobrir en l’escriptura de ficció el vestit de plomes que buscava, un vestit de plomes que em permetia volar, entrellaçar un quadre “fidel al temps que reinventat”, com diu Magrís, els fets que la mirada em proporcionava amb els materials de la imaginació”. Aquesta disfressa literària té el seu origen en la història “La dona del vestit de plomes” que explica l’escriptora Fatema Mernissi en L’harem occidental.

En definitiva, Vestida de lluna, és molt més que un llibre de viatges, en tant que en llegir-lo, ens adonem que Elvira Cambrils ens porta de la mà per itineraris literaris que formen part del seu vastíssim bagatge cultural, com ara la filosofia d’Aristòtil, Estrabó, Nietszsche o la literatura de Goethe citada a través d’un ben nostre Martí Domínguez