lunes, 5 de diciembre de 2016

La dona que escrivia novel·les d'amor








Eileen Chang: L’amor que fa caure ciutats (Traducció de Carla Benet). Club editor, Barcelona: 2016. 149 pàgines. 17,95 €
Eileen Chang, pseudònim de Zhang Ailing (1920-1995), escriptora prolífica i exitosa, que va escriure el gruix de les seues narracions al  llarg dels anys 40 del segle XX, entre les quals destaquen El cadenat d’or (1943), La rosa vermella i la rosa blanca (1944) o Bànshēng Yuán (1948), ha estat traduïda per primera vegada al català aquest any 2016 pel Club Editor de la mà de Carla Benet amb un postfaci de Ricard Planas.
Les novel·les de Chang se centren, més que en cap altra cosa, en les relacions entre homes i dones pertanyents a la burgesia de Shangai i Hong Kong de principis del segle XX. La seua obra, tot i haver-se gestat durant la guerra civil del seu país ofereix al públic sobretot històries d’amor, afers de parella aparentment trivials. En el volum que presentem recull dues de les narracions més representatives de l’autora: L’amor que fa caure ciutats i Setge.
En la primera narra la història d’amor entre una jove divorciada pertanyent a la família Bai, que vinguda a menys, busca pretendents per a casar la seua filla fadriana, i Liuyuan, un ric hereu d’ascendència britànica, que tot i haver sigut presentat a la família Bai amb la intenció de ser casat amb la germana petita, s’enamora perdudament de Liusú, que decideix instal·lar-se amb ell a Hong Kong per fugir del jou que suposa per a ella l’ambient familiar. El joc de seducció entre els dos amants en un ambient de luxe i bellesa és el pilar fonamental de la narració. En aquest sentit, la delicadesa i la precisió del llenguatge mostren al lector un festeig subtil, ple de silencis i sentiments sobreentesos que adquiriran una gran cruesa i es tenyiran d’un impactant realisme a partir de l’esclat de la guerra.
En el cas de Setge, la segona de les narracions que presenta el volum, trobem un relat molt més breu que l’anterior i de lectura més àgil, on Eileen Chang descriu l’enamorament entre Cuiyuan, una jove mestra, i Zongzhen, un comercial de trenta-cinc anys, casat i abocat al desamor i al desencís conjugal, que dos desconeguts que es troben en un tramvia aturat al mig del carrer durant un setge.
Tant en un relat com en l’altre podem trobar en  Eileen Chang una escriptora avançada al seu temps, sobretot pel que fa al tractament dels personatges femenins: dones fortes i decidides, que s’enfronten amb valor i rebel·lia al pes d’una cultura tradicional i androcèntrica en la qual la dona és moneda de canvi per als interessos familiars. En aquest sentit resulta interessant també, el fet que les novel·les d’amor de Chang, escrites als anys 40, a més de fer caure ciutats, són capaces d’enderrocar tòpics sobre la cultura femenina xinesa en la ment dels lectors occidentals del segle XXI.

lunes, 7 de noviembre de 2016

Delicada conversa








Romà de la Calle, Diàleg entre les imatges i les paraules. Estudis al voltant de setze artistes de les comarques del sud del País Valencià. Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. Publicacions de la Universitat d’Alacant. Alacant, 2016. 335 pàgines. 32 €

El passat 26 de setembre, amb motiu de la inauguració oficial de l’espai on s’ubica la recent creada Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, es presentava a la Seu Universitària de Sant Ferran el llibre Diàleg entre les imatges i les paraules del professor Romà de la Calle (Alcoi, 1942), Catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat de València i President de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, Creu Alfons X el Savi i Medalla de Plata al Mèrit Professional del Ministeri d’Educació.
Autor de més d’un centenar d’estudis sobre art i d’una trentena de llibres entre els quals podríem destacar Entorno al Hecho artístico (1981), La concreción del lenguaje plàstico (1983), Paisaje con síntesis (1993), La imatge de les imatges (1998) o A propósito de la crítica i otros ensayos (2004), només per esmentar-ne uns pocs, Romà de la Calle presenta ara en Diàleg entre les imatges i les paraules, un recull de setze estudis sobre l’obra d’alguns dels artistes plàstics més reconeguts de les comarques del sud del País Valencià, que han desenvolupat la seua obra durant la segona meitat del segle XX i els primers anys del segle XXI. En aquesta nòmina d’artistes figuren Sixto Marco, Juana Francés, Arcadi Blasco, Díaz Azorín, Miguel Calatayud, Antoni Miró, Joan Castejón, Curro Canavese, José Fuentes, Dionisio Gázquez, Pérez Carrió, Enric Solbes, Moisés Gil, Silvia Sempere, Mónica Jover i Alvaro Tamarit.
Aquesta obra, que naix amb voluntat d’acostar a la societat la labor plàstica dels nostres artistes més propers des del punt de vista geogràfic, va doblement prologada, per Manuel Palomar, Rector de la Universitat d’Alacant, i per Enric Balaguer, Director de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani. Tots dos remarquen la sensibilitat amb la qual s’acosta Romà de la Calle a cadascuna de les obres d’aquests setze artistes. I si bé és cert que ens trobem davant un estudi rigorós i acurat de cada pintura i de cada escultura, l’obra que ens ocupa és un luxe de llibre que comença ja per la coberta, dissenyada pel mateix Antoni Miró. És en definitiva, un volum bellíssim quant a imatge i quant a paraules, com bé indica el títol que aplega tot el material, entre el qual trobem delicades fotografies de les obres dels autors que s’hi estudien, que atorguen al volum un tarannà de visibilització i divulgació d’obres que el lector difícilment podria conèixer si no és fent un llarg pelegrinatge de museu en museu o per sales d’exposicions diverses. De fet,  precisament, tant l’anàlisi, clara, però a l’hora detallada i pulcra, juntament amb les il·lustracions destacades i escollides de manera ben encertada conviden el lector a fer físicament aquest viatge museístic més enllà de les pàgines del llibre que presentem, que és una invitació ben temptadora a conèixer de primera mà cada obra en tota la seua magnitud i bellesa.
Com el mateix Romà de la Calle indica, aquests setze autors que ha antologat en Diàleg entre les imatges i les paraules només són una petita mostra de la gran quantitat d’artistes amb una obra sòlida nascuts o formats a les comarques del Sud, un viatge geogràfic i diacrònic per la història del nostre art més recent. Confiem, doncs, que sota l’aixopluc de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani aquesta col·lecció que presenta Publicacions de la UA anirà creixent i posant a l’abast del públic les obres d’altres dels nostres autors, tant emergents com d’obra ben consolidada, com ara Martín Pérez Ripoll o Carme Jorques, per posar-ne un parell d’exemples.

martes, 11 de octubre de 2016

Lilith contra el patriarcat





Glòria Sabaté, La filla de Lilith, Edicions B, Barcelona: 2016.  275 pàgines. 19 €

Glòria Sabaté (Barcelona), és llicenciada en Filologia Catalana, per la Universitat de Barcelona. Especialista en Literatura Catalana Medieval, en Història de la Ciència i en Cultures Medievals, s’inicià en el món de la literatura l’any 2007 amb el relat Na Brianda, amb el qual va guanyar el Premi Joana Raspall de Relats Breus de Sant Feliu de Llobregat. La filla de Lilith és la seua primera novel·la.
Els lectors interessats tant en la novel·la històrica com en les narracions de misteri, descobriran en La filla de Lilith una obra ambiciosa que no els deixarà indiferents. Amb una prosa àgil, tot i que farcida de descripcions acuradíssimes, Glòria Sabaté, amb la figura de Lilith com a rerefons, fila una història de misteri plena de màgia i intrigues que se situa en la Barcelona de finals del segle XIV, quan una nit d’hivern, al bordell de Viladalls, és brutalment assassinat un dels clients. I no serà l’únic. Els cossos apareixen plens de dentegades i amb els testicles arrancats. El metge-barber, Joan Marçol, serà l’encarregat d’investigar els crims, per a la qual cosa comptarà amb l’ajuda del jove jueu,  Hasday Benvenist, alquimista, de l’estrafolari canonge, en Pelegrí, i de la remeiera Maria, posseïdora d’un do especial. Aquests, però, són només uns pocs dels personatges d’una galeria de figures molt ben perfilades i creïbles que conformen una història documentada fins al més mínim detall, que denota la vasta formació de l’autora en cultura medieval. En aquesta primera novel·la, Glòria Sabaté ens ofereix, a més, una completíssima informació sobre herbes i remeis ancestrals, sobre beuratges i menjars, sobre costums i maneres de vestir de les cultures jueva i cristiana, de rics i de pobres.
La novel·la, s’estructura en 69 capítols, generalment breus, però d’extensió una mica desigual, agrupats en tres parts: “Primera lluna plena”, “Segona lluna plena” i “lluna negra”, que es corresponen amb l’estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç del text narratiu. Cal destacar, en aquest sentit, la presència de la lluna, en tant que l’ambient actua sempre com un actant. Els personatges es mouen majoritàriament entre la nit i la matinada, amb els ossos entumits pel fred i la pluja, elements intensificadors de la por que provoquen les invocacions diabòliques i les ombres malèvoles que s’amaguen als portals dels carrers foscos i humits.
 De trama molt ben resolta, La filla de Lilith, ens trasllada a una ciutat plena de contrastos entre jueus i cristians, entre classes socials,  entre ciència i fetilleria, entre el món femení i el masculí. Un altre dels molts encerts de l’autora, des del punt de vista de la sensibilitat amb que fila la història, és que hi trobem també uns carrers plens d’olors d’espècies i de fems barrejats amb l’olor de la por i de la mort, que persegueixen contínuament els personatges.
En definitiva, Glòria Sabaté ha aconseguit una història molt ferma i molt ben lligada, captivadora des de la primera pàgina. Una història, en definitiva, que encisa des del primer moment amb el rescat d’una figura oblidada: Lilith, la dona que es va revelar contra Déu i contra el seu model de món patriarcal.

jueves, 14 de julio de 2016

"El poder de la paraula"



Joan Bustos, Paraules de Júlia. Edicions del Bullent, Picanya: 2016. 161 pàgines. 9, 70 €





Joan Bustos (Mataró, 1965), filòleg i professor de secundària, autor de llibres de texts d’ensenyament de llengua i de diversos contes i articles sobre literatura infantil i juvenil, es donà a conèixer com a novel·lista amb l’obra Música amagada (Barcanova, 2011), a la qual seguí la novel·la Pa sucat amb somnis (Animallibres, 2015), ambdues adreçades a un públic infantil i juvenil.
Amb Paraules de Júlia obtingué el 35é Premi de Narrativa Juvenil Enric Valor de Picanya. Aquesta novel·la, estructurada en quatre parts d’extensió diversa, segons les estacions de l’any, començant per l’estiu, presenta la història de Júlia i Helena que, unides per una llarga i intensa amistat i per l’atracció que desperta en elles el professor d’anglès, es veuen obligades a separar-se acabat el curs, ja que Júlia se’n va als Estats Units. S’acomiaden sota la promesa que res no canviarà entre elles, però quan Júlia retorna al setembre sembla una xica diferent, que no vol saber-se’n res ni d’Helena ni de ningú. Què ha propiciat aquest canvi d’actitud en la protagonista? Això ho anirem descobrint al llarg d’un relat narrat amb un llenguatge aparentment senzill mitjançant el qual la informació se’ns dosifica amb la mesura justa per mantindre la intriga; amb aquest ritme pausat l’autor aprofita per a abordar temes d’una gran duresa com ara els abusos sexuals, que són en definitiva l’eix central de la història, tot i que s’hi entrellacen l’avortament, la maternitat, les relacions entre gèneres, la interculturalitat, etc.
Un gran encert estilístic és també l’equilibri entre la descripció de paisatges i escenaris diversos i la descripció de sentiments amb el qual l’autor escomet una història d’una duresa aclaparadora. De fet, al nostre parer, sense aquest contrapunt, la crueltat dels fets que s’hi denuncien i l’angoixa que provoquen en el lector, farien de Paraules de Júlia una novel·la d’una duresa psicològica difícil de pair. És per això que, al meu parer, tot i que paraules de Júlia s’etiqueta  per diverses qüestions, sota el que entenem com literatura juvenil, el seu interès va molt més enllà d’un públic estrictament adolescent.
Ben notable és, a més, la important càrrega de referències culturals que doten l’obra d’una qualitat literària inqüestionable, com ara el mite del llop que plana sobre la novel·la des de la primera pàgina i al qual acompanyen altres referents com el mite de la bella i la bèstia, Barbablava, vampirs, madratres i herois diversos més o menys recognoscibles com ara l’Ulisses. Tanmateix el referent cultural més potent és, segurament la bíblica “paraula de” que dóna títol a l’obra i que tanca gran part dels capítols. I és que, quan es plantegen preguntes de difícil resposta, l’únic que queda són les paraules i, en aquest sentit, les paraules de Júlia no deixaran indiferent el lector, perquè les paraules de Júlia tenen un poder atuïdor, esborronador, absolutament aclaparador.