lunes, 18 de febrero de 2013

La mare del vestit de ratlles verd botella

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 15 de febrer)

Fa uns dies l'Eulàlia G., la meua filla petita, arrapada a la meua falda, em preguntava: “Mama, mama, qui és la teua millor amiga?” Reconec que vaig haver de pensar-m'ho una mica, i no precisament perquè tinga un llarguíssim llistat de candidates entre les quals triar. La veritat és que la meua vida social és molt pobra perquè tinc una tendència a buscar la soledat que de vegades frega límits malaltissos. No podia dir-li (com segurament s'esperava) que era ella la meua millor amiga, perquè pense que, almenys de moment, no puc ser amiga seua. L'he de protegir i l'he d'educar i guiar-la de la mà dels valors que més li convinguen fins que ella tinga capacitat d'escollir valors propis. Sóc sa mare; no puc ser, per tant, la seua amiga. Ara no.

Tanmateix, després de pensar uns instants li vaig contestar convençuda: “L'àvia Antònia (ma mare). Sí, ella és la meua millor amiga.”Tot i això, em pense que no sempre ha sigut així. Tinc alguns records que em fan pensar que quan jo tenia quatre o cinc anys, els mateixos que té ara la meua Eulàlia, més que voler-la, devia necessitar-la molt (llavors encara no podíem ser amigues). Per exemple, tinc estacada a l'ànima la imatge del meu primer dia d'escola. Setembre de 1977. Escoletes prefabricades en el Barri de Sant Miquel, d'Ibi. Centenars de xiquets ploraners i mocosos aborregats en un pati polsós, cadascun davant la prefabricada que se suposava que li havia tocat. Les mestres a la porta amb una bata de quadres rojos enormes i un llistat a la mà. Van dient noms. Els batecs del cor em colpegen els timpans: aviat doña Guillermina dirà el meu. Mama jo no vull anar a escola. Hi has d'anar, dona, has d'aprendre a llegir i a escriure. No vull mama, promet-me que et quedaràs a la reixa del pati i et podré veure quan isca a l'esbarjo. Vinga, intentaré fer-ho. Digues a la mestra que em vindràs a buscar si tinc moltes ganes de plorar. Sona el meu nom. M'arrape a les cuixes de ma mare, que a penes pot moure's. Doña Guillermina baixa les escaletes i m'arrossega pel pati polsós fins al meu lloc de la filera. Entre un núvol de llàgrimes veig que ma mare porta un vestit blanc de ratlles verd botella i grans butxaques a la falda. No se m'ha oblidat mai aquell vestit. Sempre que pense en ella la veig amb el vestit aquell, la pell se li va solcant d'arrugues en la imatge, els dits se li deformen una mica, els cabells se li emblanquinen, però sempre porta aquell vestit quan em ve al cap.

Després, sincerament, no sóc capaç de recordar si quan era adolescent m'estimava molt a ma mare. Segurament no molt. Lo justetet, si sóc sincera. No sé si això li passa a tot el món. A mi sí. Avui, però, em costa concebre la meua vida d'ara sense ella; com més major es fa més gran (persona) la veig. Em sembla a mi que ella és l'única persona que no m'ha decebut mai. I fixeu-vos que “mai” es una paraula que pareix molt curta, però realment és molt gran. Mai. Bé, potser el meu primer dia d'escola sí que em va decebre una mica, perquè la veritat és que no va vindre a veure'm a l'hora de l'esbarjo amb el seu vestit de ratlles verdes. Tampoc m'ho havia promés. De totes formes, he d'admetre que aquella petita decepció va ser el meu primer pas cap a l'autonomia i la independència i ella em va fer la primera empenta.

Amb més de 70 anys, és increïble la capacitat que té ma mare d'estirar-se com una goma elàstica en voluntat i alegria i en capacitat de treball. Sempre està disposada a tirar una mà portant els xiquets a escola o per anant-los a buscar; tothora està a punt per fer-nos una tasseta de til·la per a temperar els ànims i sovint es presta a sargir-nos uns pantalons del xiquet que encara tenen bon passar. Gran experta en aritmètica, és capaç d'administrar la seua magra pensió de manera que sempre li quede un sobre (no tan ple com els del PP, tot s'ha de dir) per si de cas a nosaltres la nòmina no ens arriba a fi de mes o per si el Joan vol anar al cine amb els amics o el Carles té una excursió d'escola o per si li pot comprar a l'Eulàlia un vestit d'aquells que la fan semblar una floricol, que a mi em pareixen un horror, però que a elles, a l'àvia i a la néta, els fa l'efecte que és pur glamur.

La veritat és que amigues n'he tingut moltes al llarg del temps i les he anat perdent a força de criar fills i d'anar fent maletes i llibres. Ma mare, però, ha estat al principi de cada un dels meus fills; quan ha calgut, m'ha ensenyat a fer la maleta amb les coses justes i a no mirar enrere, i sempre s'ha quedat fins al final dels llibres. Ma mare sempre, sempre (una paraula molt llarga…) ha sabut fer-me més amables els camins i menys dures les pedres.
Publicar un comentario