miércoles, 7 de julio de 2010

Apàtrides

(Columna publicada al diari "El Punt" el 8 de juny)

Comence a filar aquesta teranyina abans que s'acabe el mundial de Sud-àfrica. Tot i que reconec que el futbol deu tenir coses bones, com per exemple, la possibilitat de treure criatures de la més pura misèria i fer-los guanyar diners a cabassades (tants que fins i tot alguns, després es poden permetre el luxe de comprar-se tot el que volen, inclús fills...), a mi no m'agrada en absolut, m'avorreix sobiranament i no m'interessa qui guanye o qui perda un partit. De fet, quan alguna vegada he vist un partit, sempre he acabat amb una certa sensació de llàstima pel pobre equip que perdia, fóra el que fóra. Deu ser que sempre he sentit una profunda solidaritat amb als perdedors en tots els aspectes de la vida...

És per això que a no sé quantes jornades que s'acabe el famós mundial ja estic farta de futbol i dels efectes col·laterals que ens fa patir als que no ens agrada. No parle solament de l'escàndol que munten dotzena i mitja de veïns aborregats al bar del cantó cada vegada que Villa marca un gol i a ells se'ls ompli la boca d'«España». No parle tampoc dels balcons adornats des de fa setmanes amb les banderes d'Espanya (tinc un veí que no ha tingut cap vergonya de penjar-ne una amb l'aguilot i tot, que es note bé que fer suport a una selecció va molt més enllà d'un simple esport...). Això no té gran importància. De fet, ja ho deia La Polla Rècords: «las banderas no són més que trapos de colores» i ja ho he dit jo en alguna altra ocasió: en el fons, les banderers només serveixen per cobrir els taüts dels que moren en nom d'una pàtria...

Vull referir-me doncs, a la quantitat de ximpleries que he hagut d'escoltar sobre la nostra identitat, aprofitant l'avinentesa del futbol, acompanyada de la sentència del TC sobre l'Estatut. Va haver un que em va fer broma dient-me que els apàtrides no podíem veure el partit de dissabte passat. Ni falta que ens fa! De fet, mira, em van venir ganes d'animar Paraguai, posats a fer suport, els més febles em semblaven una bona opció. Els altres ja han guanyat moltes batalles...

No era més que un partit de futbol, no? Doncs no: era molt més, perquè quan vaig fer la broma que m'alegraria que guanyara Paraguai, algú per qui tinc gran respecte i profunda admiració va dir una cosa així com «S'ha de veure com sou els nacionalistes de merda:» No m'agraden les etiquetes i més si van impregnades de merda. Tanmateix, el comentari en qüestió em fa plantejar-me una pregunta: per què «la merda» ens la mengem els nacionalistes que no anem amb «la roja», els que no estem legitimats per un text constitucional i per una selecció de futbol que va a Sud-àfrica? Potser és que tots som nacionalistes, només és qüestió de saber seleccionar bé l'equip on vols jugar.