lunes, 22 de febrero de 2010

Aquelles coses de dones...

(Columna publicada al diari "El Punt" el 20 de febrer)

Fa dies que, a la faena, estic de trasllat de llibres (ja us explicaré el perquè). Al llarg d’aquestes setmanes he mogut amunt i avall tants volums (i alguns tan pesats), que quan arribava a casa no em veia amb cor d’engegar l’ordinador i filar aquesta teranyina columnística. Avui, però, es veu que m’he vist més animada i ací em teniu, agulla en mà (o en tecla, segons es mire).
No sé quin botonet he premut que ara, cada vegada que pose en marxa la màquina, va i m’apareix a la pantalla el portal de hotmail, i m’he adonat que aquest portal era per a mi una cosa d’aquelles que mai no veus encara que mires. Hi he parat atenció i –com diuen al meu poble- xica, calla! Amb què m’he trobat? Doncs m’he trobat que, com altres portals, té una sèrie d’etiquetes: “deportes, entretenimiento, motor, corazón, el tiempo, etc, etc i… mujer! Busque a veure si hi ha alguna altra etiqueta on pose “hombre”. Però, no la trobe.
Caram! No sé què pensar. Això significa que la pàgina en qúestió fa una d’aquelles manides discriminacions positives i/o compensatòries? O és que totes les altres etiquetes no van amb nosaltres, les dones? O és que se suposa que si ens interessen ja ens les mirarem? Per buscar una mica més la justificació d’aquest apartat especial “mujer”, clique i el desplegue… Jo em pensava que la frivolitat i el poc seny només ens l’atribuïen aquelles revistes suposadament “femenines” de què ja us he parlat en alguna ocasió. Però, no! Resulta que la xarxa, "la creme de la creme" de les noves tecnologies del segle XXI també es pensa que les dones som una mica ximples i que tenim uns interessos limitats a : “moda, belleza, novias, familia, hogar, sexualidad, horóscopo…” no sé si me’n deixe cap, però sí que us puc assegurar que no n’hi havia cap que diguera cultura, ciència, economia, política o literatura, posem per cas.Això sí, igual com passava amb les revistes, els consells no tenen desperdici: “Cómo conquistarle sin palabras: sólo con los movimientos de tu cuerpo.”Com sol dir-se vulgarment: Això sí que em deixa a quadres! Ara comprenc per què sempre m’ha anat tan malament en temes de “conquesta”… Perquè jo parle pels descosits! Però, clar, jo sempre havia pensat que a les xiques com jo: modestestes d’aparença (per no dir directament: ràncies) i maldestres de moviments, l’únic que ens quedava era el do de la paraula. Ara ja veig que no, que dec ser un fracàs en temes de seducció! No tinc consol: hotmail m’ha obert els ulls a les misèries de la meua femineïtat.

miércoles, 10 de febrero de 2010

Les dimensions de la solidaritat

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 10 de febrer)


Fa uns dies llegia en un periòdic que Espanya és el tercer país que més diners ha aportat per a col·laborar en el redreçament de la situació a Haití després del devastador terratrèmol que va patir fa un mes.
Això, si ho mirem bé, és ben xocant, sobretot si tenim en compte que Espanya és un dels països més afectats per la famosa crisi econòmica. Els espanyols, però, malgrat les pròpies desgràcies (o precisament perquè n'hem patit moltes al llarg de la nostra història) som gent solidària i estem sempre disposats a aportar el nostre granet d'arena per minúscul que siga, i n'hem d'estar orgullosos, perquè ja sabeu que tota pedra fa paret.
Queda demostrat, doncs, que davant les grans catàstrofes, els espanyols donem la talla. Tanmateix, crec que en això de la solidaritat som una mica contradictoris.
Veureu: com ja us he explicat alguna vegada, el meu mitjà de transport habitual és l'autobús —font inexhaurible d'inspiració—. La línia que freqüente és la que més utilitzen els estudiants universitaris, les dones que van a netejar cases al centre d'Alacant i els jubilats que van ací i allà. Ací, he vist que hi ha una variable que no canvia pràcticament mai: els joves —la majoria estudiants— sempre van asseguts. Quan entra una persona gran, l'expressió dels ocupants dels seients no té desperdici: aquelles cares esdevenen una màscara de mirada entre buida i hermètica. Es recol·loquen els auriculars de l'ipod (tots en porten), com si això els servira d'excusa per ignorar que un senyor o una senyora que ben passa dels setanta s'ha d'abraçar al pal central del vehicle com si fóra una stripper maldestra per evitar les caigudes en les nombrosíssimes redones que hi ha durant el recorrergut.
Caram! Jo sempre havia pensat que els auriculars afectaven l'oïda i ens podien deixar sords; però no, resulta que el que afecten és la vista. Ningú veu aquella velleta que, a força de frenades, sembla més un pèndol que una persona?
Sense eixir de l'autobús —el trajecte és llarg— escolte que una dona explica a l'altra que neteja una casa de la Plaça dels Estels (viure al centre d'Alacant és car; per tant deu treballar per a una família de possibles). Hi va quatre hores diàries cinc dies a la setmana i cada divendres li paguen 60 euros. Trac comptes: tres euros l'hora? Això no és explotació?
No sé a vosaltres, però a mi, no deixa de sorprendre'm aquesta doble dimensió de la solidaritat. Per una banda som els primers a córrer cap a les guardioles de la Creu Roja, però per una altra, som incapaços de fer-nos els uns als altres la vida una mica més fàcil i més agradable. Per què ens costa menys deixar deu euros en una caixeta que cedir deu minuts el nostre seient? Per què a alguns els costa menys ingressar 60 euros en un compte solidari que pagar un sou digne a la senyora que li neteja la casa de pols i humanitat?
Pot ser és que una cosa no té res a veure amb l'altra o pot ser és que aquests gasius de temps i de respecte pels altres també són gasius i insolidaris a l'hora de col·laborar a solucionar misèries d'una major dimensió?

martes, 2 de febrero de 2010

Fe d'errors

Ai! Ai! que no era Bertolt Brecht qui deia allò dels eescriptors sense talent que comentava en la columna "Vides de ficció". Era Roland Barthes. L'error m'ha vingut al cap a la matinada i ja no he pogut dormir. Això em passa per saberuda!

Vides de ficció

(Columna publicada al diari "El Punt" el 2 de febrer)


Fa uns dies em deia una alumna que se sentia impressionada pel fet que una persona que, com jo, es dedica (millor dit “es dedicava”) a escriure llibres, li fera classe de llengua. No acabe de tindre clara quina és la imatge que la gent té d’un escriptor, tot i que certament sí que em fa l’efecte que despertem una certa curiositat.
No em passa sovint el fet que algú s’interesse per la meua dedicació al saníssim vici de fabular; però la veritat és que no és la primera vegada que m’ocorre. Entre vosaltres i jo: mi Santi, quan a penes sabíem res l’un de l’altre, un dia es va plantar a la porta de ma casa encuriosit de veure com era la dona que s’amagava darrere de l’escriptora. I, ja veieu, es va trobar una dona com moltes altres: amb bons i mals moments, amb síndrome premenstrual, amb aspiracions i frustracions, amb un grapat d’inquietuds i de projectes a la butxaca... Una entre tantes.
A penes hi ha res que em diferencie d’una altra persona, de la meua alumna impressionada, sense anar més lluny: treballe al despatx, a l’aula i a casa, crie els meus fills i a l’estiu vaig de vacances amb la meua família i per Nadal cuine “caldo con pelotas” com a bona alacantina.
Això sí, de tant en tant m’agrada tancar-me al meu despatxet de casa i viure una vida que no és la meua. Aquest és el poder que ens dóna la literatura. Ara que, arran de la famosa pel·lícula, els avatars (clàssics de la ciència ficció) tornen a estar de moda, em ve al cap la idea que els escriptors som preciasament això: l’avatar d’una altra persona.
A més a més som capaços de viure múltiples ficcions, sobretot mitjançant els nostres personatges.
Tanmateix, a banda d’aquesta mena de personalitat múltiple, els escriptors, almenys els que jo conec, som persones bastant normals. Si de cas, en ocasions, una mica massa centrats en la grisor que tenim dintre i massa deixats del món que ens envolta. Solem ser, a més, persones bastant discretes i reservades, poc amigues dels actes públics. Tot i això, no ens hem enganyar: hi ha també els escriptors que treballen més la promoció de la seua imatge pública que les seues novel·les. Aquests, però, segurament, com diria Bertold Bretch, són més escribans que escriptors. Bagasses faranduleres, que diria l’àvia Roser. La llàstima és que tinc la sensació que el sistema social i editorial i fins i tot algunes institucions fomenten més la faràndula que la bona literatura. No sé si això farà que les nostres lletres passen a la història tacades de frivolitat i qualitat qüestionable. El temps dirà, supose.