lunes, 28 de diciembre de 2009

Santa Paga Extra!

(Avui tenim ració doble)

Sabeu? De vegades, quan sé que no em miren, m'agrada observar els meus fills; i amb no poca nostàlgia, m'adone que, almenys els dos majors, s'han fet ja grans.
Fixeu-vos que, no fa molts dies vaig saber que ja no sóc l'actriu principal de la funció del Joan C., que ja té quasi deu anys i l'altra nit em va confessar que li agrada una xica!
Durant tots aquest anys jo era la protagonista de la seua història i ara em toca fer el paper secundari... Déu ens guard dels amors tan prematurs! N'està tan emocionat que no vull ni pensar (ja sabeu que no sóc precisament «la alegría de la huerta») que després del primer amor sempre ve el primer desengany...
El cas és que ara que comencen a no necessitar-me per a tot, em recorde a mi mateixa quan encara no els tenia però sabia del cert que volia ser més mare que cap altra cosa en el món i mentalment em feia una mena de llibre d'instruccions (com qui fa la llista de la compra) sobre com els havia d'educar, perquè a mi m'agrada sentir que controle la meua vida —i entre vosaltres i jo: també la dels altres!—.
Una de les propostes que em feia és que els meus fills no celebrarien allò de Papa Noel; que nosaltres, a casa, celebraríem el dia dels Reis Mags, com tota la vida. Tanmateix, quan va arribar el Joan, sota l'excusa de «com explique jo al meu fill que Papa Noel porta regals per als altres xiquets i per a ell no?», vaig entrar iremeiablement en l'espiral consumista contra la qual havia «despotricat» tant.
Ara que ja té nòvia, ja sap també que els regals els compre jo i que això dels Reis i del pare Noel és un invent (i un despropòsit) i enguany m'ha fet una llista modesta de tot el que vol i, a més, ha alliçonat els germans amb la màxima de «Carles i Eulàlia, feu-me cas: no us demaneu res que coste més de 30 €, perquè els Reis no us ho portaran.» Els altres, però, tenen clar que ni els Reis ni el Pare Noel han de pagar res, perquè els seus servents —Carles C. dixit— fabriquen els joguets.
Bon raonament, sí senyor! Els cas és que ara, quan file aquesta columna encara queden un parell de dies per a Nadal i una dotzena per a Reis i les jogueteries ja estan plenes de prestatgeries buides i de gent boja penjada del telèfon al crit de: «M'havies dit Gormitti o Backugan?» o «Escolta quin és exactament el joc de la Hanna Montana que vol la nena? És que només queda el de...» o «Ha de ser un Nenuco? N'hi ha una altra nina la mar de guapeta que costa la meitat...»
Jo encara no he pogut comprar res, perquè tot i que els joguets que s'han demanat els meus cadells no són molt cars, ells en són molts i jo, modesta treballadoreta d'oficina, encara no he cobrat la paga extra.
Abans d'acabar de filar-vos aquesta columna ja enfile l'agulla per brodar una mentida reeixida per al Carles i l'Eulàlia, que a penes entenen de diners. No sé si els valdrà l'excusa que els «servents» del Pare Noel (perquè per a Reis ja haurem cobrat...) han decidit fer la revolució i s'han posat en vaga per demanar un sou digne perquè construir —sense cobrar— un grapat de joguets estúpids i caríssims per a una manada de xiquets capritxosos, idiotitzats per una tele que els diu quina marca de nina els ha d'agradar i consentits i maleducats per uns pares que els aparquen en el sofà de cara als anuncis i els ho permeten i els ho compren tot... Això... això no és vida ni res, ni tan sols per a un «servent» del Sant Claus aquell, que ja podia treballar un poc més, que amb la panxa que fa un dia li donarà un infart! I la gent en crisi!

Integrats

(Columna publicada al Punt digital el 23 de desembre. La penge ara perquè, com us deveu pensar he passat els dies grans de festa nadalenca entre els fogons i el rentaplats!)

No sé si alguna vegada us he explicat que, a mi, quan estudiava Filologia Catalana el que m'interessava de veres eren els versos. La resta de matèries les anava estudiant i treballant —m'ho confesse!— amb un interés relatiu, més per «salvar els mobles» de la manera més digna possible que per cap altra cosa.
La vida, però, plena de sorpreses i paradoxes, acabada la carrera, em va portar per unes sendes ben allunyades dels versos i ben properes a la llengua que «malvivim» cada dia. Així doncs, és ara quan experimente i recupere idees i coneixements que els meus savis professors del departament de filologia catalana de la Universitat d'Alacant, intentaven fer-me entendre.
Una de les idees (recuperades de l'oblit de qui ha complit amb l'expedient) que he recordat i que he experimentat aquests dies és el fet que la llengua és un element d'integració. Això jo ja ho sabia, perquè, filla de pares valencianoparlants convençuts i «practicants», vaig passar la meua infantesa per terres de Castella...
Tanmateix, aquesta que us escriu, aquest cap de setmana ha fet servir la llengua (la meua llengua, no la majoritària!) per a integrar-se. Això és la bomba! Sobretot per a algú que, com jo, sobreviu (malviu) en valencià en aquestes contrades del turístic i «cosmopolita» Sud.
Com us dic, divendres passat, com el famós Labordeta, em vaig calçar les botes de muntanya, em vaig carregar la motxilla als muscle i bastó en una mà i, en l'altra, mi Santi, vaig recórrer la Vall de Laguard. He de dir-vos que mai no hi havia estat i que, per comentaris que havia escoltat ací i allà, tenia la visió que allò estava ple d'anglesos i alemanys i pensava que l'espanyol devia ser la llengua vehicular comuna de les converses entre els locals i els forasters.
Tanmateix, quina sorpresa quan, a Fleix estant, vam tenir gana i vam anar a l'únic bar del poble a sopar: la carta (faltes d'ortografia a banda) estava en valencià! El «baejo» em robà el cor a cop d'una ben genuïna pèrdua de d intervocàlica i no sé si pèrdua de la a inicial causada per una possible assimilació a l'article (no sé si el doctor Colomina, que em va fer classe de gramàtica històrica, em donaria per vàlid l'argument...).
Qüestions gramaticals a banda, el que de veres va ser un goig va ser la reacció de la gent del bar en veure que mi Santi i jo, gustosos sempre d'esmolar la llengua i compartir cervesetes amb qui tinga ganes de fer-la petar, compartíem amb ells idees i llengua. El rogle del taulell de l'Anouer (així es deia el bar), de manera quasi imperceptible, va anar obrint-se a poc a poc fins que al segon platet de «baejo» hi estàvem totalment integrats. Talment com a casa nostra. Més fins i tot...