martes, 17 de marzo de 2009

CRISI

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 15 de març)

No volia parlar-ne perquè ja sabeu que m’agrada més fugir d’estudi arrossegant per aquests papers íntimes frivolitats que em fan la vida una mica més lleugera. Tanmateix ja se’m fa inevitable perquè al meu voltant tot em fa present la paraula “crisi”, que em recorda, no sé per què, a títol de pel·lícula de terror. Allà on mire, hi veig un senyal del desastre, del món que se’ns ensorra. En els meus 8 quilòmetres de passeig diaris cada vegada trobe més gent demanant pels cantons. Quan ja no em queden diners solts per anar repartint en un pot i en altre, prove d’alçar la vista cap a les façanes de les cases per no veure la pobresa feta persona i tope amb tot de cartells penjats de balcons de pisos que es venen, perquè segurament els amos no poden afrontar-ne la hipoteca. No passa una setmana sense que algú que conec perda la faena, ni passa una nit en què no em preocupe si la perdrà també algú que m’estime. Òbric el periòdic i llig que la crisi econòmica portarà més atur a les dones que als homes. I em ve al cap una conversa que vaig tindre amb una persona, a qui malgrat tot tinc en gran estima, quan la paraula crisi a penes ens sonava: “Prepara’t, xica –em va dir- perquè en temps de crisi els primers a caure sou els que teniu un treball inútil com el teu.” Ai! Caram! Al pas que anem, veig que la inutilitat de la cultura, el món en què treballe, acabarà sent l’únic consol que apaivague una mica els estralls psicològics de la crisi i, serà també, l’únic sustent de la meua família.
Ens assetja tant la paraula crisi, que ompli també el món infantil com si fóra la cosa més natural del món. Avui el meu fill mitjà fa 6 anys i, quan li he dit que anirem junts a comprar-li un regalet, el major, el Joan C. l’ha avisat: “Sí, Carles, però no pots triar una cosa molt cara, que estem en crisi, eh?” Després, mentre l’Aitana G., la meua fillastra, i jo preparàvem el dinar una de cara a l’altra tancades la cuina per enfortir una mica el feble lligam que ens uneix (i que de vegades la crueltat infantil i la “despaciència” adulta fan perillar), m’ha dit: “Hi ha pares d’amigues meues que s’han quedat sense treball perquè es tanquen les fàbriques o perquè són obrers i com que ja no es fan cases... Tu creus que hi haurà diners per pagar l’atur de tots? Què ens passarà si la gent ja no vol llegir i tu has de deixar d’escriure? I si ja no volen aprendre valencià i no pots fer més classes? I si no volen escoltar les conferències que organitzes? Com viurem?” No ho sé, Aitana, sobreviurem en crisi, una mica més pobres (i més avorrits sense cultura), com tots, supose. I una altra vegada em buscaré un treball menys inútil!

miércoles, 4 de marzo de 2009

Josep-Lluís Rico: un perifèric discret

(Publicat al setmanari El Punt diumenge 1 de març)

Tinc una d’aquelles curioses existències marcades per afortunades casualitats. La més cridanera és que després d’un grapadet (seré modesta) de fracasos sentimentals vaig acabar compartint vida, fills i misèries amb el germà major del qui havia sigut el meu noviet del parvulari. Amb els escriptors em passa com amb l’amor: la vida me’ls posa en el camí en el moment que menys m’ho espere. Així em va anar de més jove amb Gaspar Jaén, Joaquim Espinós, Vicent Salvador o Emili Rodríguez-Bernabeu.Anava coneixent-los personalment de manera casual a mesura que els coneixia literàriament amb més o menys profunditat. No fa molts anys, havent llegit El Geòmetra vaig emprendre un viatge de cap de setmana i allà, al mateix autobús, em vaig trobar l’autor, Josep-Lluís Rico i des d’aleshores mantenim una amistat “moderada”, però constant, i de tant en tant compartim viatges literaris i reals.
Josep-Lluís és un d’aquells homes discrets, que va fent. Difícilment el trobes als periòdics, amb somriure “profident” promocionant el seu treball, però el cas és que al llarg d’aquests anys, al marge del món viciat dels premis literaris, s’ha forjat una obra ben diversa, que abarca quasi tots els subgèneres narratius i que l’apunta com a un dels escriptors de referència en aquesta malaguanyada literatura perifèrica. Ara acabe de llegir La llegenda de Nikté, l’última obra d’aquest autor castellut, i la lectura m’ha fet pensar una vegada més en la inevitabilitat de lligar vida i obra d’un escriptor. Al principi, només tancar la novel·leta vaig pensar que era un llibre simpàtic que m’havia fet més lleuger el camí diari de retorn a casa amb autobús. Tanmateix, després d’aquests anys de compartir amb Josep-Lluís bona taula i tranquils passejos campestres, veig que en 156 pàgines ha sabut condensar essencialment el que és ell com a persona i com a escriptor, i ho ha fet de forma divertida i amena. En La llegenda de Nikté ens mostra un món d’adolescents inquiets i àvids d’aprendre coses del món immediat que els envolta (com n’hi ha molts, encara que ens semble mentida), que emprenen un viatge de cap de setmana entre Castalla. De la mà d’un dels personatges adults, Lluís, tant la colla d’adolescents, com el mateix lector, van aprenent història, arquitectura, gastronomia, tradicions i costums populars, qüestions lingüístiques... I ho fan de manera natural, com només podria plantejar un “mestre”, un home amb vocació docent, com és Josep-Lluís Rico; un home, a més, amb una vastíssima cultura i un bon domini del resgistre literari, que ha sabut transmetre de manera molt divertida i amb molta tendresa en aquesta darrera obra la profunda estima que sent per la nostra terra, els nostres espais naturals i les nostres tradicions.