sábado, 17 de abril de 2010

SOTA EL PES DE LES ALES

(Columna publicada al diari "El Punt" el 17 d'abril)

Tinc la sensació que d'uns anys ençà, això dels Clubs de lectura s'està posant molt de moda com a mitjà d'animació lectora. Em sembla també que fins i tot, en ocasions, arriba a guanyar terreny a la típica presentació de llibre. De fet, els escriptors «de galliner»; és a dir, els que no som autors de «primera filera», no tenim fàcil això de les presentacions de llibres (com tampoc no tenim fàcil la publicació), bé perquè tenim pocs i mals contactes, bé perquè no acabem d'encaixar en el món de la faràndula literària, bé perquè —qui sap— no tenim qualitat ni estil…

Jo personalment, dels quatre llibres que he publicat (previ filtre de premi literari, com no podia ser d'altra manera…), només recorde haver-ne presentat un: Les ales de la memòria. Els altres tres la veritat és que no he trobat ni ocasió ni voluntaris per fer el numeret. Ni me n'he preocupat en excés, tot s'ha de dir. Tot i això, he de reconéixer que en els últims deu anys, no ha passat un curs acadèmic sense que algun professor em convidara a visitar la seua classe o algun llibreter m'organitzara una tertúlia. Enguany, des de la Cívica d'Alacant i la llibreria 80 Mundos, també d'Alacant, m'han convocat a participar, el 29 d'abril, en el seu Club de lectura i, la veritat és que n'estic contenta perquè veig que compartisc cartellera amb autors de primera filera, com Carme Riera, Àngels Moreno o Carles Cortés.

En aquest tipus d'actes et pots trobar amb situacions insòlites que van des del fet que no càpiga una agulla en el local a l'absoluta decepció que no hi assistisquen més de dues o tres persones. Ja m'han passat a mi les dues coses. Tanmateix, en el fons, he de reconéixer que aquestes tertúlies m'agraden bastant, sobretot perquè veig que els del galliner també tenim lectors, pocs i segurament obligats pels esforçats professors que posen els nostres llibres com a lectura «recomanada», però en definitiva són lectors amb rostres. I, a mi, m'agrada veure la cara de qui llig (i per tant, comparteix amb mi) les meues misèries i les meues alegries.

El que no m'agrada, però, és que després de quatre llibres, que potser no us ho creureu, però no són poca cosa des del punt de vista de l'esforç que suposen, encara continuen convidant-me a parlar de Les ales de la memòria. Aquest és un llibre que té la seua gràcia, no ho negaré. Tanmateix, no sé si sabeu que he crescut com a persona i com a escriptora, que a mesura que escrivia llibres, creixia el text de la solapa i millorava l'estil i la tècnica. Tot i això, Helena: un record sempre és mentida, L'olor dels crisantems i Claus de serp, romanen esclafades sota el pes d'unes ales que, de cara als lectors, tinc la sensació que fan de mi una escriptora incapaç d'alçar el vol.