lunes, 24 de septiembre de 2012

La paleta de la Fini

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" dissabte 21 de setembre)

No em malinterpreteu: la Fini no és cap paleta. És una xica del camp d'Elx, que parla valencià amb un preciosíssim accent del Baix Vinalopó. La vaig “coneixtre” a les Sessions de conversa que celebrem a la Delegació d'Alacant de l'Institut d'Estudis Catalans (use a consciència el verb “celebrar”). La Fini, com us dic, va començar a assistir a les sessions perquè és esteticista i professora d'estètica i tenia ganes d'assolir una certa fluïdesa lingüística per poder fer les seues classes en “bon valencià”. A ella, com a tots els que hi vénen, li vam explicar que allà no fem classes de llengua, que les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC són un fòrum de reflexió i debat obert a tots aquells que tinguen ganes de vindre-hi a interpretar en la nostra llengua la realitat que ens envolta i, per tant, a matisar-la o fins i tot a convertir-la en una realitat diferent. I, la Fini, malgrat tot, s'hi va voler quedar.

Ara que encetem el tercer any de converses compartides al voltant de la taula de la Biblioteca Enric Valor-IEC, a la Seu Universitària d'Alacant, veig que les nostres Sessions de Conversa són molt més que un fòrum de debat. Al llarg d'aquests mesos hem esdevingut un punt de trobada per a molta gent valencianoparlant que té ganes de sentir-se normal usant la seua llengua en aquestes contrades del Sud, i hem sigut també un lloc d'acollida per a tots aquells castellanoparlants que han volgut veure la vida amb els nostres ulls i escoltar-la en la nostra llengua per saber qui som, com som i què ens fa diferents, què ens allunya i que ens apropa.

El que més ens ha apropat, indubtablement, ha estat la llengua. A través d'ella hem après moltes coses els uns dels altres. En aquest sentit, he de dir-vos que el dia que més ens apropa és el divendres. Els divendres, de 10 a 12, la Sessió de Conversa parla en femení: no sé per quina estranya raó només hi vénen dones. Dones de diverses edats amb moltes ganes de parlar i compartir experiències. Ara la Maria José vol saber com es planten els magraners, perquè en les terres de la sogra que li han tocat en herència n'hi havia tres que s'han quedat en les fites de la part del cunyat. Divendres que ve farem un escorcoll entre els llibres de la Secció de Ciències Biològiques per a veure què hi podem fer.

Sabeu? Fou també un divendres de finals de desembre de l'any passat, en una Sessió en què llegíem un article de la revista Mètode sobre la maternitat, que la Carmen va pensar el seu fill, que naixerà aquesta mateixa setmana i es dirà Hèctor, així, amb l'accent obert, malgrat que els seus pares són castellanoparlants de Virgen del Remedio.

Divendres passat la Fini va aparèixer per la Sessió de conversa carregada amb una paleta de colors d'ombres d'ulls i un pot de pinzells, jo hi vaig posar el DIEC sobre la taula i totes van aprendre que els polvos que ens posem a la cara s'han de dir pólvores en “bon valencià” i que el coloret s'ha de pintar des dels pòmuls fins a les temples, no fins a les siens i que ens hem de fer la ratlla de l'ull per fora i no per dins i amb un pinzell esbiaixat, no sesgat i la Fini amb la seua paleta ens va acolorir una mica el matí del divendres.

Com veieu, la llengua, cada sessió de conversa que passa, ens apropa un poc més malgrat les nostres diferències culturals i lingüístiques i ens fa la vida una mica més amable; perquè com us he dit: les Sessions de Conversa de la Delegació d'Alacant de l'IEC, de vegades, són molt més que un simple fòrum de debat i la gent que hi ve comença a saber que “coneixtre” una llengua va molt més enllà d'aprovar un examen, fer una bona classe o expressar una simple opinió més o menys sostenible.

miércoles, 12 de septiembre de 2012

De la crisi al genocidi cultural

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui el 12 de setembre)

Després d'unes vacances crítiques reprenc la faena i aquesta teranyina amb la sensació que aquest any haurem d'exercitar molt la llengua. Això de vacances crítiques no ho dic perquè des del punt de vista personal m'hagen anat malament (de fet, com quasi tots els mortals, aquesta que us escriu com millor es troba és de vacances). Ho dic perquè em fa l'efecte que la paraula crisi és el mot més pronunciat per l'espanyolet corrent. La llegim cada dia a les portades dels diaris, l'escoltem a la televisió, a l'autobús, a la cua de la carnisseria i als actes de festes: “És una suerte —deia la presentadora de l'Exaltació festera del meu poble (Ibi) no fa molts dies— que este año a pesar de la crisis ninguna comparsa se haya quedado sin abanderada.”. Sí que és una suerte, sí, perquè mira que passem penes i angoixes en nom d'aquesta parauleta: suportem, per exemple, governants que, sota la disfressa de la incompetència, duen a terme de manera implacable un molt ben estudiat pla de destrucció de tots els avanços socials que havíem assolit en aquestes dècades de democràcia amb no pocs esforços.

D'aquest tipus de reculades en sabem molt els valencians, només cal veure quines institucions han deixat de ser prioritàries a causa de la crisi per al nostre govern: el Síndic de Greuges, L'Acadèmia Valenciana de la Llengua... Això sí, ja ho deia Alberto Fabra fa uns mesos: les retallades en algunes de les nostres institucions més emblemàtiques “no supodrá que perdamos ni un ápice de nuestras señas de identidad”. Clar que no! De sus señas de identidad no, que per a oferir noves glòries a España tampoc en necessiten tantes. Ara bé, la nostra identitat comença a estar ben tèrbola per a una part important de la població. Però d'això es tracta en definitiva, no?

Un pas important per a fer cada vegada més difusa la identitat dels valencians és la destralada que suposa per a la nostra llengua i per a la nostra cultura el famós Decret del Plurilingüisme, aprovat (amb premeditació i traïdoria) i anunciat pel govern valencià durant un cap de setmana del mes passat. I no us penseu que això és casual: el PP és amic del silenci i ja sabien bé ells que durant les vacances l'aprovació del decret tindria una repercussió mediàtica discreta.

Les vacances, però, s'han acabat. No sé a què esperen per protestar seriosament els pares d'aquests 45.000 xiquets de 3 anys que enguany faran de rates de laboratori d'uns polítics que ens desgovernen a cop de despropòsits i d'insensatesa. No sé a què esperen els mestres per a rebel·lar-se contra l'estupidesa política i treure la llengua als carrers o ficar-la a les aules com toca, segons com es mire.

Amb tot, no hem de caure en la ingenuïtat de pensar que la culpa del nostre retrocés lingüístic i cultural és de la crisi i dels polítics. La culpa és de tots els que es deixen tapar la boca, de tots els que callen, dels que deixen de parlar una llengua que ha superat l'abolició dels furs borbònica i els cops de culata franquistes. Quan he començat a filar aquesta teranyina he esmentat l'acte de l'Exaltació Festera d'Ibi, un dels més importants de les festes de setembre i, sabeu? L'únic sintagma que va sonar en valencià al llarg de dues hores i mitja de parlaments va ser “les nostres festes”. Això sí, en acabar, tot el món es va alçar i, mà en el pit, con loscorazoneshenchíos de patriotisme, van cantar l'himne d'Ibi, que -aquest sí- és en valencià, i per als que no ens el sabem (perquè els himnes i les banderes i la gent que s'hi ompli la boca ens reboliquen la panxa) l'Ajuntament ens va donar un paperet amb la lletra: quatre faltes gramaticals gravíssimes i un colofó amb ortografia secessionista: “Vixca Ibi”. Això, això: “vixca” Ibi i el respecte (i el coneixement) que el seu Ajuntament té per la llengua que ens identifica!