viernes, 29 de octubre de 2010

CAMINAR AMB JOAN SOLÀ SOTA LA PLUJA

No sé si aquesta setmana uns arribaran els fils d’aquesta teranyina, perquè supose que les pàgines d’aquest diari s’ompliran d’homenatges a Joan Solà i segurament aniran rubricats per homes i dones que en saben més que jo, que només sóc una més de les treballadores d’oficina de l’Institut d’Estudis Catalans, la treballadora que hi ha més al Sud. Imagine que, com no pot ser d’altra manera, s’haurà de fer una sel·lecció pràctica i assenyada de columnes que volen parlar d’aquest gran senyor de les nostres lletres, i ara mateix possiblement les meues paraules van camí del fons d’algun calaix.
Tot i això, jo no me’n puc estar de dedicar-li un moment al record, perquè, sabeu?, ara fa a penes un any Joan Solà i jo anàvem sota el mateix paraigua camí de l’autobús que havia de portar la Secció Filològica des d’Alacant a Guardamar del Segura. Era migdia a la Seu Universitària i eren molts els membres de la Secció Filològica els que ens havien vingut a visitar. Plovia a bots i barrals i teníem pocs paraigües. Joan Solà i jo ens arreceràrem davall d’un dels paraigües “oficials” de la Seu i, després de felicitar-me per l’organització de l’acte, em va preguntar què era el que més m’agradava del meu treball. Jo li vaig contestar: “Caminar amb Joan Solà sota la pluja.” Uns dies després em va enviar una amable nota per agrair-me l’aixopluc.
Tanmateix, per a mi, com per a molts de la meua generació, Joan Solà era molt més que un home amable: era l’home que va fer que la sintaxi catalana deixara de sonar-nos a física quàntica. Era l’home que ens va fer accessibles conceptes de vegades massa abstractes. Era l’home que sabia posar les paraules justes al que molts pensàvem. Era l’home que ens regalava arguments clars i concisos que ens encoratjaven a sobreviure en un medi siciolingüístic no sempre favorable.
Quan dimecres passat vaig arribar al despatx i em vaig assabentar de la seua mort, mentre penjava a la porta el comunicat que ens havien enviat, les mans em tremolaven i em venia al cap aquell dia de pluja, el seu caminar pausat, la seua conversa mesurada i vaig tindre la certesa que els que ens dediquem per vocació –i convicció- a l’estudi i la normalització de la nostra llengua i hem tingut la sort de créixer i fer camí sota l’aixopluc de les paraules i les idees de Joan Solà, en certa manera, ens acabem de quedar orfes.

domingo, 24 de octubre de 2010

Ja no em sona a xinés...

(Columna publicada al diari "El Punt-Avui" el 23 d'octubre)

Els que em coneixeu bé sabeu que l'únic dogma en què he cregut mitjanament al llarg d'aquests anys és la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Des que tinc consciència d'identitat he aspirat a assolir la normalitat que té qualsevol ciutadà de bé... Vaja, vull dir qualsevol ciutadà com jo, que paga impostos, va a votar, participa en les associacions de pares i mares etc.
Deu fer ja uns vint anys que maltracte la meua paciència i la meua bona voluntat maldant per ser com els altres. Com els altres que només parlen una llengua. Com aquells que parlen l'altra llengua, la que no és la meua.
Sempre he confiat que si algun dia s'arribara a aplicar com toca la LUEV arribaríem a l'anhelada igualtat; tots seríem ciutadans normals. Tanmateix, aquests dies tinc la sensació que el meu acte de fe comença a fallar. Veig que només fem que anormalitats: llegesc al periòdic “El Consell repartirà 5.000 guías de conversación chino-valenciano a través de las oficinas Tourist Info para promocionar este idioma entre los 14.250 orientales que viven en la Comunitat”. He de felicitar els autors de la guia, la realització de la qual deu haver costat un esforç titànic i felicite també i els ideòlegs i promotors de la iniciativa, perquè està clar que en un món que tendeix a la globalització està molt bé que 14.250 orientals sàpiguen que a la Comunitat es parla una altra llengua que no és l'espanyol. Respectar els nostres signes d'identitat és una bona manera de muntar al carro de la mundialització amb la cara ben alta i en condicions d'igualtat amb les majories.
Tanmateix no puc deixar de plantejar-me un parell de qüestions: els immigrants orientals que ja viuen a la Comunitat van a la Tourist Info? No ho sé, jo sempre he tingut la idea que la cultura oriental, almenys els nostres veïns de barri, se centra més en el treball que en el lleure...
D'altra banda, com volem fer que els nostres veïns xinesos es creguen les guies de conversa si nosaltres, almenys els pacients habitants del Sud, a penes podem sobreviure parlant valencià? I, sobretot, com volem que creguen que parlar valencià és profitós per a res si posem la televisió i, per exemple, als Serveis Territorials moltes les les notícies (sobretot les d'Alacant) es fan directament en castellà? Per cert, això em recorda que quan feia classe de llengua a centre de producció de Canal 9 d'Alacant a penes tenia un parell d'alumnes que foren competents des del punt de vista lingüístic i, a més a més, em consta que per a treballar en aquest ens no cal acreditar cap tipus de coneixement lingüístic...
M'heu de creure si us dic que vull tindre una visió global de la normalització lingüística, però no puc deixar de pensar que no podem construir-se edificis de qualitat sobre fonaments plens d'escletxes: mentre queden mestres per reciclar i adquirir una bona competència lingüística, mentre hi haja zeladors, metges i infermers als centres de salut i als hospitals que no poden entendre ni atendre els pacients en valencià, mentre continue resultant-nos incòmode intervindre en la nostra llengua en una reunió de veïns perquè la majoria no parla com nosaltres, mentre no hi haja premsa en valencià en el nostre quiosc habitual, mentre continuem sense tindre un servei o un gabinet de promoció del valencià en molts dels nostres ajuntaments, mentre no tinguem tot el que tenen els que parlen l'altra llengua, de què ens serveixen les 5000 guies de conversa valencià-xinés?

lunes, 11 de octubre de 2010

Premis de consolació

(Ací us deixe la columna d'El Punt d'aquesta setmana)

He de dir-vos que sóc una persona acostumada a no guanyar. Confesse que cada any em presente a dos o tres premis literaris i, ja veieu, des d’octubre de 2004, en què vaig aconseguir l’Antoni Bru de Narrativa dels Premis Ciutat d’Elx, no he tornat a veure cap dels títols de les meues obres en paper couché. Tot i això ho porte amb resignació perquè sóc conscient que, en una cultura on existeixen bases de dades que asseguren que hi ha més 2500 escriptors en català, és molt difícil reeixir: som massa gallines per a tan poc galliner.
També estic acostumada a ser la segona en quasi tot. Aquest lloc ja me’l marcava el meu naixement: vaig ser la segona filla, he sigut durant anys la segona de la classe, m’ha tocat també ser la segona esposa dues vegades… I fins ara també he portat amb resignació aquest títol d’actriu secundària.
Tanmateix, aquest 9 d’octubre me’n va passar una que m’ha fet encaixar molt malament el segon lloc. Resulta que em vaig presentar a un premi literari. Uns dies abans de l’entrega em van telefonar els organitzadors per recomanar-me que estiguera a la sala durant el lliurament. Com que hi havia un primer premi i un segon, jo, ben prudent, vaig voler pensar que el segon ja era una bona opció, sobretot si tenim en compte el temps que fa que no publique res de pes i que em dedique més a la vida laboral que a la literària. Efectivament va ser el segon (entre unes 40 obres presentades) i jo me n’hauria alegrat ni que fóra moderadament si no hagués parlat el president del jurat. Podeu pensar la cara que se’m va quedar quan anava entre les butaques per recollir la meua placa (i els meus dinerets) i vaig sentir com aquell senyor encorbatat que no sé qui és ni que llig ni què (i com) escriu en valencià, deia que la meua obra “Amb D de dona” havia estat selecionada per al premi molt a pesar d’ell, perquè per al seu gust era una obra massa feminista i llengint-la pareixia que tots els homes són uns “cabronets” (sic). Feminista? Cabronets? Us puc ben assegurar que és una obra que només pretén reflectir les realitats ben divereses. 26 contes amb noms de dona ordenats alfabèticament que mostren dones que pateixen anorèxia, bulímia, mals tractaments, dones que han d’emigrar per mantenir la família, dones que enganyen els marits, dones enganyades per aquests…
Jo recorria ja el corredor i no podia tornar enrere, l’única opció era tirar-li la placa al cap a l’home aquell, però potser fóra un poc violent; l’altra ocpció era deixar d’escriure perquè amb tanta gallina al galliner no té sentit maldar durant tants anys per fer bon caldo a canvi de silenci i premis de consolació…
Amb el meidocre segon lloc aconseguit malgrat l’opinió del president del jurat vaig tornar al meu lloc i de sobte tothom es va plantar. Jo em vaig abraçar molt fort a la meua Eulàlia G. pensant-me que en passava una de grossa. Però no, resulta que s’havia acabat l’acte i tots arrancaven a cantar “Per ofrenaaaaaar nove glòooooories a Espanya….” Algú em va fer saber que s’havien percatat que jo no em posava dempeus per cantar l’himne i és que, sabeu?, jo mai no m’he agenollat davant cap Déu, ni he besat cap bandera i no hi ha himne que em faça plantar-me, ni home encorbatat amb la boca plena de misogínia emverinada que em faça callar, perquè la paraula és l’única arma que tenim els més febles contra la supèrbia i els abusos.

lunes, 4 de octubre de 2010

Qüestió de temps

(Columna publicada al diari "El Punt/Avui" el 4 d'octubre)

Sabeu? Ma mare sempre diu que el pas del temps és inevitable i que hem d'acceptar que els anys passen i el cos ens canvia. No sé si ella ha arribat a aquest punt de resignació precisament amb el pas del temps. Jo, però, veig l'acceptació molt complicada. Deu ser perquè estic en plena crisi tardoral..
L'altre dia ho pensava perquè em vaig sorprendre a mi mateixa abraçada a una revista de moda. Allà vaig veure que a les dones se'ns divideix més o menys en quatre edats a l'hora d'assignar-nos un estil: dels 20 als 30, dels 30 als 40, dels 40 als 50 i a partir dels 50. Jo estic a punt de passar a la tercera etapa... El reportatge en qüestió m'aconsellava vestir amb bruses amples, cinturons grans i ajustats per dissimular corbes i amb «escote imperio» per amagar un pit massa generós (per dir-ho amb un eufemisme). Així doncs, em vaig abocar a l'espill habillada seguint aquests consells i vaig descobrir, horroritzada, que si m'ajuste el cinturó semble més un «chupa-chup» que una dona i... ai,las! Allò de l'»escote imperio»! Jo necessite tres imperis -incloent el Romà en la seua època d'esplendor- per dissimular la generositat davantera amb què la naturalesa em va condemnar! Ja no em vaig veure amb cor de passar als consells per dissimular arrugues i imperfeccions de la pell...
Amague la revista per no tornar a caure en l'autodestructiva temptació de les comparacions i, sobretot, perquè mi Santi no veja que m'he comprat una d'aquelles revistes que sovint titlle de frívoles. Tanmateix, no deixe de preguntar-me si aquesta preocupació pels efectes devastadors del pas del temps és només cosa de dones. Isc de dubtes quan, als pocs dies, rep el correu d'un bon amic al qual fa tres anys que no veig, tot i que mantenim un contacte virtual freqüent i regular. De fet moltes de les coses que he escrit últimament no haurien estat possibles sense els seus consells i el seu suport. Ara ens hem de veure per qüestions de faena i, abans de fixar la data, entrelínies, em recorda que frega la seixantena i que ha patit un envelliment remarcable. Em sorprén que precisament, una persona com ell, que té tantes coses a aportar-nos als altres des del punt de vista de l'experiència i el coneixement en les disciplines més diverses (des de la navegació a la literatura, passant per la pintura, la lexicografia i fins i tot la física i química) es preocupe perquè els anys han deixat petjada en el seu aspecte.
Jo, quan pense en ell, el recorde com una persona d'expressió viva i paraula inquieta, després, si de cas, em ve al cap la imatge d'un home molt alt, amb sandàlies i periòdic sota el braç. I això em consola, perquè, potser, si penseu en mi, recordareu una dona dinàmica i disposta sempre a una bona conversa, i segurament no deveu haver caigut que necessite imperis per a dissimular les males passades de la naturalesa...