(Columna publicada el 29 de setembre al diari El Punt-Avui)
Fa uns dies us comentava que jo, quan era xicoteta, volia ser
escriptora per posar paraules a les lluites i les passes cansades dels
meus. Ara m'adone, de sobte, fins a quin punt paraules com “lluita” o
“guerra” formen part de la meua vida, del meu dia a dia. Em pensava jo
que la culpa de tan terrible presència lèxica la tenien els tres homes
(l'home i els dos homenets) de ma casa, que passen hores i hores apegats
a la pantalla d'un ordinador destruint tancs i avions en virtuals i
lúdiques batalles. De fet, no fa molt, em vaig enfadar ben seriosament
perquè vaig descobrir l'Eulàlia G., la meua princesa preciosa, en braços
del seu germà gran conduint un tanc embarcada en la frenètica
persecució d'un objectiu enemic. No eduque jo els meus tres fills en la
igualtat? Ací la tinc jo la igualtat en forma de tanc i de batalla.
Tanmateix,
anit mateix, el meu fill Carletes amb aquella sort de clarividència
infantil que el caracteritza, em va fer veure que no havia de
preocupar-me per l'assumpte perquè “les nostres, mama, són guerres
normals, ningú pren mal, no passa res, no com en les altres.” Ai, caram!
I quines són les guerres “anormals”, on les trobem? Siria, Afganistan,
la Franja de Gaza... Quants conflictes bèl·lics us vénen al cap? En
veiem tants cada dia que hem convertit la anormalitat de matar-nos els
uns als altres en la cosa més habitual i casolana del món.
Amb
tot, les guerres obertes no són l'única forma que tenim de destruir-nos
els uns als altres; en tenim d'altres que de tan subtils que són ens
passen pràcticament desapercebudes. En aquest sentit no cal anar molt
lluny. Mireu el principal titular dels periòdics del dia que comence a
filar aquesta columna (reproduïsc el del diari El País: “Modificación clave: el español serà vehicular en toda España”.
És que hi ha llocs d'Espanya en què l'espanyol no és vehicular? La
manipulació és evident. Modificació clau per a què? La resposta, ja la
sabeu, és molt simple: clau per arraconar les llengües minoritàries i
atemptar a colp de decret contra els drets lingüístics i educatius de
les comunitats autònomes. No sé si és casualitat, a més, que el titular
en qüestió vinga atzarosament acompanyat d'una fotografia del príncep
Felip que, tot i que il·lustra la notícia de l'operació del rei, fixa
inevitablement en la retina del lector la idea d'unitat que representa
la monàrquica figura. Vaja, no vull ser suspicaç, però ja sabeu allò que
diu que una imatge val més que mil paraules...
No cal dir que
lluitar contra aquests despropòsits és ben difícil perquè es tracta de
mesures populistes preses a consciència i imposades amb una vehemència i
una insistència de tal calibre, que el calat de la idea d'unitat d'España
a través de la llengua en els cervells dels ciutadans es implacable.
D'aquesta manera, aprofitant la ignorància i el desconeixement de la
gent reviscolen amb mala fe l'enfrontament entre els ciutadans i fan que
aquesta lluita per la supervivència lingüística esdevinga per a
nosaltres una guerra totalment anormal, després de tots els avanços que havíem fet en els darrers trenta anys. Una més. Una de tantes.
