miércoles, 22 de mayo de 2013

La mudesa de la lletra hac

(Columna publicada en el diari "El Punt/Avui" el 22 de maig)


Heu tingut mai la sensació que malgrat que parleu una llengua sou completament muts perquè quan parleu no us entenen, no us senten o no us escolten? Deixeu-me que us conte. Avui he portat l'Eulàlia G., la meua filla xicoteta a fer la revisió dels cinc anys i mig. Ja sabeu com van aquestes coses: una infermera, amabilíssima amb mi i molt atenta i afectuosa amb la meua filla, me l'ha feta despullar per pesar-la, vacunar-la, etc. L'últim “etc” era la revisió de la vista. Així doncs tenim l'Eulàlia palplantada sobre un suapel, despullada, amb la pell moradeta de tant temps que duia exposada a l'ambient fresquet de la consulta, les manetes plegadetes sobre les bragues de la Barbie (que ha estrenat avui expressament per a l'ocasió), una mica tremolosa, per la frescor i per la vulnerabilitat d'estar sense roba davant d'unes desconegudes. “¿Qué letra es?” li pregunta amablement la senyoreta assenyalant una H com un cigró amb el dit. “És una hac” contesta l'Eulàlia. La dona em mira amb els ulls esbarrallats i amb expressió de pensar “La nena es tonta o está miope perdía”… Torna a assenyalar la immensa H. “Mira bien —li diu—¿Qué letrita ves?”. L'Eulàlia s'hi concentra: “veig una hac”. “¿Cómo que una A?!” Exclama la infermera, incrèdula. “No, no, no ha dicho A —em sent a mi mateixa com si estiguera posseïda per una veu, per una llengua, que no és la meua— Ha dicho haccccc”. Li insistesc en la “c” final amb una elevació del to de veu que no m'és habitual, com si la infermera, que continua mirant-me incrèdula, fóra sorda. “Eso es hache en valenciano”, li aclarisc (no sé si més avergonyida per la seua ignorància o per haver de traduir la meua filla i que l'Eulàlia pense que, malgrat tot el que li explique, la llengua que parlem es veu que no és apta per a segons què) i sembla que la dona respira alleujada.
Quan torne a casa, esclava del Facebook com sóc, se m'ocorre explicar l'anècdota. I què em trobe? El típic comentari del qui em demana sentit comú i em diu que si “todos habláramos español según en qué situaciones nos evitaríamos malos entendidos y situaciones incómodas.” Amén! M'explica que ja en l'educació ens entestem a separa els xiquets entre “castellanos y valencianos” i que provoquem debats perillosos i penosos. No us sembla flipant? Jo és que es veu que sóc una ingènua, però per molt que li pegue voltes no veig on està el debat. No em canse de dir-ho: no hi ha debat possible. Al País Valencià (País… quin mal els fa a l'orella a alguns la parauleta) hi ha dues llengües cooficials. Cooficial no vol dir “segona llengua”. Vol dir que les dues són iguals. Vol dir que jo tinc el dret constitucional i'obligació moral i històrica de parlar valencià i els altres tenen l'obligació ètica i constitucional d'entendre'm (parlar, ja parlaran com els vinga de gust o com els permeta la seua capacitat lingüística). A més a més, mai he tingut la sensació que en el sistema educatiu valencià els xiquets estigueren separats per procedència lingüística, sinó per voluntat d'aprendre les dues llengües amb més o menys efectivitat, per exemple. On és la polèmica i la perillositat del debat?
Si ho pensem fredament determinades situacions lingüístiques són incòmodes (com bé diu el senyor que m'ha fet l'inflamat i inflamable comentari) però no ho són per als valencianoparlants, ho són per als que no els dóna la gana sentir-nos parlar valencià, per als que voldrien que fórem com la lletra “hac”: muts. A mi el que m'incomoda no és parlar la meua llengua, sinó que la intolerància, la prepotència i la ineptitud lingüística dels ignorants pretenga que en parle una altra.
Publicar un comentario