miércoles, 19 de enero de 2011

Payopony

PAYOPONY...

Els que em coneixeu des de fa temps sabeu que tinc un grapat de vicis malsans. Els que a penes fa un parell d’anys que em coneixeu, ja deveu haver intuït que d’entre tots aquells vicis, en tinc un especialment perniciós per a la salut psicològica: l’insà costum d’escoltar les converses dels altres! Digue-me tafanera... Tot i que, en fi, ben mirat, escoltar és una manera d’observar les coses petites i senzilles (o no tan senzilles...) que fan que la nostra vida siga com és.
Bé doncs, l’altre dia, a la porta del col·legi dels meus fills, m’acomiadava jo de les meues belles criatures, beneït regal que les terres de Sudamèrica em van fer (ja sabau que són adoptats), quan un home, darrere meu va comentar en un to de veu certament elevat: “¡mucho payopony es lo que hay!”.
En tancar-se les portes del col·legi, aquell home, acompanyat d’un altre, i jo vam començar a caminar en la mateixa direcció. I veges, tu! Ja anava jo tota capficada en la parauleta aquella: payopony. No l’havia escoltada mai i pensava buscar-la al diccionari. Anava, per tant, fent hipòtesis sobre la possible ortografia quan l’home aquell digué: “Por lo menos estaré dos años tranquilo: cobro mi paro y ya veremos. Pero desde luego si no fuera por lo cabrones estos que trabajan por cuatro perras y nos quitan el trabajo a los españoles...” Es veu que “los cabrones” eren els esmentats payoponys, no els empresaris que havien enviat a l’atur l’individu en qüestió.
A l’hora de l’esmorzar em connecte a internet i “sant Google”, en un lloc que s’anuncia sota el títol de “Jergas de habla hispana”, m’informa: Payopony: (sust. Inv. en género despectivo) latinoamericano de aspecto amerindio. Ai! Una onada d’indignació em puja a les galtes: els meus xiquets d’ulls ametllats, pell morena i cabells negríssims son això: Payoponys.
Però no havíem quedat que els espanyols no som racistes (considerar ciutadans de segona els que parlen una llengua minoritària no compta...)? És o no, que els espanyols som tolerants i hospitalaris?
Mire de calmar-me i compadir-me del pobre home que ha perdut la faena. Intente buscar una justificació a les seues paraules: en temps de crisi tots necessitem buscar un culpable... Però per què el color de pell és un estigma? Per què estigmatitza més l’ètnia que, posem per cas, la corbata o la roba cara? Per què no diu “el cabrón de la corbata me paga cuatro perras y encima me echa a la calle”?
Sabeu? Aquell dia, camí de l’escola els meus fills m’explicaven què volíen ser de majors. L’un vol tindre una tenda d’animals i l’altre vol ser cuiner. Supose que aquell home estava a la porta del col·legi perquè hi deu tindre algun fill i em pregunte si aquest xiquet, quan cresca, entrarà en la tenda d’un “sudaca” a comprar el pinso per al gos o si voldrà treballar de cambrer en un restaurant sota les ordres d’un “chef” payopony...

viernes, 7 de enero de 2011

L'ànima per una mica de calma

Fa uns anys, en la presentació de no recorde quin llibre, escoltava que Isabel-Clara Simó deia que ella esquinça molts papers perquè no pot evitar escriure cada dia. Fa unes setmanes, a la biblioteca estant, llegia en l'Autorretrat de Mercè Rodoreda una cosa així: "No entenc la gent que diu que escriu cada dia. Jo puc passar mesos sense escriure absolutament res, només mirant els núvols" (cite de memòria). Fa uns dies, el setmanari del diari "El País" publicava entrevistes a un grapat d'escriptors, alguns dels quals (confesse la meua ignorància) no sé ni qui són. La pregunta era única: "¿Por qué escribo?". Les respostes eren molt diverses. La que més em va cridar l'atenció, però, era la de Juan José Millás: "escribo por lo mismo que leo: porque no me encuentro bien."
Hi pense i crec que jo haguera contestat una cosa molt semblant: "Escric per la mateixa raó que llig: perquè no puc dormir..." Tanmateix, com ja deveu haver notat, fa setmanes que no agafe paper i boli ni per a fer la llista de la compra, i l'ordinador tampoc no l'he tocat més que per a mantenir mínimament al dia els assumptes del despatx mentre duraven les vacances. Sabeu què he estat fent? Doncs he plantat llentilles i cigrons amb el Carles C, el meu petit, per estrenar un joc de botànica que va aparéixer sota l'arbre el dia de Nadal. He jugat a les nines amb l'Eulàlia G., i he acompanyat el meu fill major, el Joan C., a passejar el nostre gos Narcís, recuperant així l'amable plaer de caminar sense un rumb determinat, sense cap lloc concret on anar. I, amb "mi Santi" he compartit breus converses sobre política, videojocs i coses de casa i llargs matins de lectura i silencis. Hem aprofitat també per fer plans, no fóra el cas que un dia, per alguna casualitat, aconseguim estalviar i ens poguem permetre aquella lluna de mel que no vam poder fer quan era el moment.
La quotidianitat, en fi, m'ha fet preguntar-me quants anys he passat buscant una mica de normalitat. Pot ser des que tinc ús de raó... Quants anys fa que no escric amb fèrria disciplina com feia abans? Crec que des que va nàixer l'Eulàlia G. i va començar a venir-me més de gust jugar a les nines...
Tinc la sensació que, potser arriba un moment en la vida d'alguns escriptors que ens venem el talent -com qui ven l'ànima al diable- a canvi d'una mica de calma. I, segurament, la nostra venda no té la més mínima importància.