viernes, 26 de junio de 2009

DRETS I PREJUDICIS D'ALUMNES ESFORÇATS

(Publicat al setmanari "El Punt" diumenge 21 de juny)

Darrer dia de classe abans de l’examen de nivell mitjà de valencià. He organitzat el curs de manera que els alumnes disposen de les últimes hores de classe per exposar els dubtes i les inquietuds lingüístiques que els neguitegen en aquestes hores “crítiques” abans de passar l’angoixa del temut examen. Dubtes, certament, en plantegen ben pocs, perquè, malgrat la constància en l’assistència a classe, són gent treballadora amb càrregues familiars que dediquen més aviat poc temps a l’estudi, almenys de la matèria que ens ocupa... Inquietuds, però, sí que en volen plantejar. Hi ha una alumna, ben esforçada, per cert, -els punts de l’aprovat li fan molta falta per a l’oposició- que no vol deixar córrer l’ocasió d’exposar el seu desacord amb qualsevol programa que implique l’educació bilingüe en valencià. Li semblen molt malament els PIL, els PIP, els PEV i fins i tot que s’estudie la nostra llengua com a matèria obligatòria, ni que siga només en una assignatura. Quin és l’argument amb què fonamenta el seu desacord? “Els pares tenim dret a triar quines assignatures i en quina llengua volem educar els nostres fills. I per què hem d’escolaritzar-los en valencià quan podríem fer-ho en una llegua que els fóra més profitosa?” La deixe desfogar-se mentre pense en la trista paradoxa que suposa que una alumna que s’ha esforçat tant com ella a aprendre valencià (i que si tot va com crec, segurament superarà la prova de mitjà), prive els seus fills de la possibilitat d’aprendre una llengua que, si les coses no canvien, els serà profitosa si més no, com a ella, per aconseguir els anhelats punts que els faciliten un lloc en el “paradís” del funcionariat. L’argument, però, a més de tòpic, és falaç i mira de disfressar de manera absurda els prejudicis d’una parlant de llengua majoritària. Li conteste que, almenys ací a Alacant, té una escola europea on l’ensenyament és bilingüe en espanyol i en anglés, i que hi ha també el Liceu francés. “Ja –em diu ella-, però són col·legis privats i jo vull que l’ensenyament públic s’ajuste a les meues necessitats perquè per a això pague impostos!” I jo! Jo també en pague, d’impostos, i també vull que s’ajuste a les necessitats dels meus fills i que es complesquen els compromissos que van adquirir els polítics fa més de 25 anys i que encara no s’acaben d’aplicar amb encert.
I el més lamentable de tot? Que en el fons de l’argument de l’esforçada alumna hi ha els drets dels pares. Prova irrefutable del prejudici lingüístic. I els drets dels fills a no passar en edat adulta pel calvari d’un curs de llengua quan la seua vida estarà ja plena de càrregues laborals i familiars? I el dret dels fills de conéixer la realitat social i lingüística que els envolta? I el dret dels fills de gaudir dels avantatges educatius que els aporten els programes d’ensenyament bilingüe? És més del de sempre: purs prejudicis.

jueves, 4 de junio de 2009

ingènua comparseta de botiflers

Què no farà una mare per un fill! Conte: fa uns dies em va sobtar una telefonada del col·legi dels meus fills. Resulta que el Joan C., el meu cadell primogènit, havia quedat entre els 40 finalistes del concurs nacional “¿Qué es para ti un Rey?”, organitzat per FIES (Fundación Institucional Española) i patrocinat per Orange i la Conselleria d’Educació. L’espant va ser doble. Primer perquè el meu cadellet havia fet una cosa d’amagat i no havia gosat confiar-me les seues monàrquiques i estètiques aspiracions (això em fa replantejar-me certs aspectes de la nostra relació materno-filial). Però sobretot… Horror! Malgrat els valors en què intente educar-los, va i la criatura m’ix monàrquica!
Molt a contracor, el porte a València perquè la secretària de no sé què o de no sé qui, en representació del Conseller (ocupat en altres menesters), li done un diplometa i els 40 sel·leccionats es facen la foto amb el president de FIES. A aquesta comparseta innocent, el patrocinador, Orange, que també es fa la foto amb 39 caretes decebudes i una careta emocionada i pletòrica (malgrat que segurament la notícia que li havia tocat anar a veure el Rei, no li ve de nou…), els regala un baló desinflat (com els seus semblats després de l’acte) amb l’anagrama de l’empresa estampat, perquè aprofiten el dia de “festa”per fer-ne propaganda.
En acabar l’acte, els xiquets “comparseta” corren a despenjar els seus dibuixets dels expositors per emportar-se’ls a casa, mentre les càmeres disparen flaixos sobre les galtetes atordides del cap de la comparseta. Després, dibuix en mà, sota un sol de justícia, el Joan C., la seua esforçada mestra i una servidora recorren València en busca d’un lloc on prendre un refrigeri, perquè el xiquet està a punt del desmai, cansat, afamat i assedegat; i resulta que segons ens ha dit l’organització del reial esdeveniment, ni la Conselleria d’Educació, ni FIES, ni Orange tenen pressupost per donar a les criatures un refresquet i un entrepà. Això sí: ens han regalat formidable discurs sobre el rey de todos los españoles, que ha sabut crear i mantindre una família com cal, de les de debò, debò (malgrat aquell ingrat i insignificant “cese temporal de la convivencia” dels ducs de Lugo. Això, però, no ho diuen…). Destaquen també l’honorabilitat i l’humiltat amb què su Majestad el Rey representa la Carta Magna.
El cap de la comparseta, enlluernat pels flaixos i el premi, per la fugisera fama, fa cara de no acabar de tindre clar què és allò de la Carta Magna (només té dotze anys i no ha arribat a la unitat didàctica en qüestió), però para atenció al missatge que la secretària de no sé què li diu que ha de transmetre al rei quan el veja: “Que en la Comunidad Valenciana cuidamos muy mucho de la educació.” AMEN!