miércoles, 3 de marzo de 2010

Javier Torres: lletra i pinzell

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 3 de març)

Els que us deixeu entaranyinar cada setmana per aquest fil d'aranya, ja sabeu que sóc una gran admiradora de les coses i de les persones senzilles. Sabeu també que sempre m'ha meravellat aquella manera que tenen algunes persones d'anar fent discretament i modestament, sobretot pel que fa a aquest món de l'art i la literatura, aclaparat i aixafat, de vegades per una mena de «submón» que, com us deia fa unes setmanes, més té a veure amb la faràndula i la pura superficialitat, que amb l'art ben fet, amb la lletra ben escrita i amb el talent.
Recorde això, perquè fa uns dies em van arribar per correu unes lletres de l'artista i escriptor Javier Torres Ribelles, a qui des de fa anys tinc en gran estima i admiració. M'informava que acaba de celebrar una exposició d'alguns dels seus quadres en una galeria de Salou i que té previstes quatre exposicions més.
Sabeu? Jo tinc un quadre seu: una figura «(in)humana» daurada sobre fons negre. Recorde que me'l va regalar en una època que, per a mi, va ser molt fosca i que aquella figura daurada plena d'extremitats que fan la sensació de moviment imparable, em feia pensar que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum, que el moviment incessant del temps i de la vida fan volar l'ànima enllà de l'obscuritat.
He fet una ullada als nous quadres (els podeu veure en www.rafael-salou.com) i he tingut la sensació de trobar-m'hi una visió de la vida més acolorida que la que es pot veure en el vell quadre que m'ha acompanyat, despatx a despatx, al llarg d'aquests deu anys de canvis de casa i d'humor. La intuïció (no podria definir-ho exactament, perquè no sóc entesa en pintura, ni en quasi res...) d'aquest canvi m'ha fet rescatar els llibres de poemes de Javier, que vaig llegir també ja fa alguns anys i m'hi he topat amb un jo poètic i amb un estil literari que s'acosten molt a aquestes pintures: rics en matisos, colors i llenguatges.
Com veieu, podríem definir —si les definicions tingueren un sentit pràctic...— Javier Torres com un d'aquells artistes renaixentistes capaç de fer un poema amb la mateixa agilitat amb què escampa l'oli sobre el llenç amb un pinzell destre. La llàstima és que, almenys en poesia, és un d'aquells autors «d'edició limitada»: Sense anar més lluny, l'edició de Siete sonetos y una luna, un dels seus últims poemaris —si mal no recorde— consta de 150 exemplars i 300 en té La història del mundo, el llibre en què vaig descobrir l'any 1995 que aquell discret professor d'anglés de la Universitat d'Alacant amagava sota la modèstia i el silenci un home d'un bagatge cultural bastíssim, amb un domini lingüístic formidable, tant per la quantitat de llengües en què es capaç de fer versos (anglés, català, francés, espanyol...) com per la qualitat lírica amb què basteix els seus textos, plens moltes vegades d'imatges i metàfores caracteritzades per una força i una voluntat d'innovació que no deixen indiferent cap lector.
Aquesta limitació d'edicions, però, al meu entendre, tenen un trist inconvenient: converteixen els seus llibres en petites joies ben difícils de trobar i priven els amants de la poesia de conéixer un dels poetes més solvents i més sorprenents que, almenys jo, he llegit en els últims anys.