martes, 19 de enero de 2010

L'home del carro

(Columna publicada en el diari "El Punt" el 19 de gener)

Sabeu? Volia fer un homenatge a Enric Valor amb motiu del desé aniversari de la seua mort. Però fa dies que llig la premsa i veig que jo no podria aportar res nou ni valuós. És per això que us parlaré d'una qüestió més insignificant i prosaica.

No sé si us he explicat alguna vegada que visc en una població de més de 60.000 habitants i que tot i això, passe el dia pràcticament sola, perquè a penes conec ningú. Els meus menesters diaris i el meu caràcter —digem-ne— «reservat» m'impedeixen conrear el sa luxe de l'amistat.

Tot i això, m'adone que tinc uns pocs coneguts als quals professe un gran afecte, encara que a penes els conega. Són gent del meu barri, que és per a mi com una petita pàtria on tothom coneix el meu nom. La fornera sap quin és el pa que m'ha de reservar sense que l'avise, el carnisser em guarda talls de vedella especials per als brous dels meus fills i, a la fruiteria, si un dia no porte diners, em fien la compra sense cap problema.

El meu és un barri petit, però hi tenim de tot, des de restaurants de luxe a centre de salut passant per bars de tapes, perruqueria i botiga de roba per a xiquets. Hi tenim també un venedor de loteria que cada matí em recorda «A usted también le puede tocar, señora» i quan jo li conteste «A mi no em toca ni mi Santi», ell sempre riu i em diu: «Si le toca la loteria verà como la toca su Santi también». Sempre igual cada vegada que ens creuem, com un ritual. Hi tenim també una xica que —per dir-ho elegantment— no és gaire llesta i cada vegada que em veu travessar el carrer brama el meu nom i corre cap a mi per fer-me un bes. Mentre em saliveja les galtes em conta que té un nuvi de 30 anys i que li diu que té bones cuixes, la qual cosa em té amb l'ai al cor perquè de vegades pense que potser hi ha algú que s'aprofita de la seua innocència.

I, sabeu? Al meu barri, també hi teníem un captaire. Un pobre que arrossegava un carro de supermercat ple d'andròmines i cartons de vi diversos, uns buits i altres per encetar. Em sembla que era alemany, però no sabria dir-ho exactament, perquè a penes li distingia els sons que li eixien de la boca embriagada i desdentada, només sabia que em veure'm em demanaria un euro i que ell també sabia del cert que jo li'l donaria perquè sempre era així.

L'home del carro espantava una mica als meus fills, perquè no l'entenien quan els parlava entre rialles i salivera i també perquè tenia una cama molt inflada, amoratada i plena de nafres. Jo m'havia acostumat a veure'l assegut en un banc del parc, com si fos un element més del paisatge, un altre joc per a infants. M'havia acostumat a veure la seua mà renegrida i d'ungles llargues elevar-se en un gest suau per dir-me un adéu llarguíssim cada vegada que les meues criatures i jo abandonàvem el parc.

I sabeu? Anit quan vam anar a tirar la brossa al contenidor, l'Eulàlia G. va dir: «Mama, el carro.» I el Joan va exclamar una mica angoixat: «Ai, mama! Que li ha passat alguna cosa al teu pobre!». I el Carles C., impressionat de veure tan de prop el sac de dormir llefardós cobrint els cartons de vi barat i una bossa que deixava entreveure roba bruta i vella, va dir en un sospir: «Se'ns ha mort l'home del carro!» I, a ell, ningú li farà homenatges.

miércoles, 13 de enero de 2010

Nosaltres que vivim del catalanisme...

(Columna publicada al diari "El Punt" el 12 de gener)

Com que no sóc massa creient ni practicant, i per tant, ben poc assídua als confessionaris, posaré fil a l'agulla literària per confessar-vos des d'aquesta teranyina que aquestes festes nadalenques, durant un brevíssim moment d'ociositat i presa d'un arravat de frívola vanitat i imperdonable egocentrisme… vaig buscar el meu nom en google!
La veritat és que les primeres entrades deien ben poca cosa: «Nascuda a… l'any…», «llicenciada en…» «Treballa a…», «Ha publicat…» Referències més o menys oficials i desproveïdes d'adjectius (de no ser que les haja escrit jo mateixa: vegeu el meu blog o el meu perfil d'alguna xarxa social…). Tot i això, de sobte, en una de les primeres entrades em trobe etiquetada com «joia cul de got nascuda a Ibi que viu del catalanisme» (sic) i definida més o menys com a «exégeta de poetes maricons».
Ja sabeu que sóc una xica de casa bona, educada en la mesura, la discreció i el respecte a les canes, per tant no esmentaré el nom de l'articulista prolífic en premsa valenciana i espanyola que signa tan magnífic article sobre estudiosos de la llengua com Jordi Colomina o Eugeni Reig (als quals tinc en gran consideració, encara que discrepe en algunes de les seues tesis), poetes de l'alçada de Gaspar Jaén (la poesia del qual he tingut el privilegi d'estudiar durant una dècada) i —caram!— aquesta humil curranta que us escriu, que d'estudiosa de la llengua té ja ben poc.
Aprofitant que ara estem en rebaixes, sabeu quin era el preu de la nostra etiqueta? Doncs que vivim del catalanisme! (jo, que es veu que sóc una mica «de saldo» tenia més lletra a l'etiqueta: segons aquest bon senyor, sóc «vomitiva i mentirosa»).
Si us dic la veritat, a mi, les etiquetes em fan una mica de nosa, no valen per a res (si les arranquem dels vestits abans d'estrenar-los, per què ens les hem de penjar de coll per a poder treballar?) i, d'altre costat, això dels «ismes»… L'únic que em desperta una mica d'interés, a banda del surrealisme, és l'expressionisme, per allò dels quadres de Munch. En cap moment, doncs, he dit que jo combregue o no en allò del catalanisme, i si ho faig —no cal que ho diga— és cosa meua.
Sí que és cert, però, que la llengua i la literatura sempre han despertat en mi un interés especial com a mitjà per entendre i explicar el món i la realitat que m'envolten. Sí que és cert també que en més d'una ocasió m'he manifestat orgullosa de poder guanyar-me la vida amb els estudis que m'he procurat amb moltes renúncies i no poc esforç, i sí que és cert també que m'honra poder desenvolupar correctament el meu treball en una institució que des del punt de vista científic es preocupa i s'ocupa de l'estudi d'una gran part del nostre patrimoni cultural en general, i que des del punt de vista laboral tracta els seus treballadors amb respecte i consideració.
Això vol dir que jo visc del meu presumpte catalanisme? Doncs, no: jo visc del meu treball, del meu esforç i dels meus coneixements; perquè, les meues inquietuds culturals (pancatalanistes) no passen de manifestar-se —si ho fan— en unes poques ratlles de les meues novel·les, d'aquesta mateixa columna o de la meua modesta intervenció en un també modest programa de ràdio de poble (pels quals —tot s'ha de dir— no cobre un duro). Com bé diu aquest il·lustre «articuliste» que avui ens regala tema de columna: les meues aspiracions lingüístiques i literàries «no em donen ni per a tramussos»; i poc que això m'importa, que jo, com sabeu, ja em guanye la vida amb altres menesters més prosaics. Això sí, mira, no me'n puc estar de dir, que, en fi, ja em faria a mi una mica de vergonya, amb «certa» edat, no saber interpretar una cosa tan literària com el recurs de la ironia i, sobretot, amb canes a la barba, necessitar de l'insult i el desprestigi per tindre un parell de moments de glòria que no van més enllà de la «premsa (i les editorials)» del valencianisme (i el secessionisme i l'anacronisme) més casposos.

lunes, 4 de enero de 2010

Vells costums

(Columna publicada al diari "El Punt" el 3 de gener)

Com ja us deveu pensar, passe aquests dies de festa nadalenca entre els fogons, la vaixella de l’àvia i la preocupació per evitar amb la major elegància i dignitat possibles els compromissos que m’ixen al pas. Enguany, no sé ben bé per què, estic més cansada que mai i cada vegada tinc menys ganes de veure gent. Es veu que m’estic fent gran i… esquerpa i ni l’esperit nadalenc és capaç de traure’m d’aquesta mena de closca que els anys i les circumstàncies van fent més i més gruixuda.
El millor d’aquestes vacances, però, és que com que sóc de mal dormir i les nits se’m fan molt llargues, he decidit quedar-me al llit fins a més tard que de costum. Quan toquen les nou cride els meus cadells i els tres corren cap al meu llit, com si fóra el moment més grat del dia, com feia jo justament quan tenia la seua edat i escoltava la veu del meu pare pel corredor, que els dies de festa, ens portava la llet al llit, a ma mare i a mi, que llegíem la Corin Tellado entre glop i glop. Les passes descalcetes dels meus fills, que corren lleugeres cap als meus llençols, em fan pensar que tot el que m’interessa en el món cap en 135 centímetres. Tot just en un grapat de caracters que ompliran un breu buit de la secció de societat.
Un altre dels costums que he recuperat aquestes vacances d’hivern és el de veure dibuixos animats. Recorde que quan era xicoteta m’agradava molt veure la tele, segurament perquè me la devien deixar veure ben poc. Durant les vacances de Nadal, amb la mare ocupada feinejant per la cuina, m’hi estacava hores i hores, igual com pretenen fer ara els meus fills quan es pensen que els he perdut de vista. Jo, que ja estic més a prop dels quaranta que dels trenta, recorde amb un punt de nostàlgia la Heidi, l’abella Maya, Viky el Víquing i les panxades de plorar que em pegava amb el Marco. Aquests dies, però, mentre feia el berenar dels meus cadells hem vist les Winx, una sort de fades acolorides la mar de feministes, que lluiten contra els caçadors de fades (tots homes) i que maltracten la pantalla amb uns pólvores màgiques tan acolorides també com les seues ales i les seues melenes impossibles.
A mitjan entrepà arriba l’hora dels Gormitti, una mena de bestioles, les unes de foc, les altres d’aire, de terra o d’aigua, que habiten la dita illa de Gorm, sota la protecció d’uns tals senyors de la natura o del bosc, ara no ho acabe de tindre clar… El cas és que passats els minuts de tranquil·litat dels crèdits, tot esdevé estressant: tots lluiten, corren, criden, salten, acompanyats de llumades cegadores i d’una música que a poc que tingues l’aperell una mica pujat de volum, t’acompassa els batecs del cor a ritme d’infart.
Amb tot, a les postres, sembla que la cosa es calma una mica amb l’arribada d’El Zorro. Per fi! –pense jo alleujada- El Zorro, un clàssic, tu! Els dolents, els bons, la lluita del bé contra el mal, talment com les “megachulis” i “hiper-pijas” Winx i com els “machotes” dels Gormitti, però més com sempre, d’home a home, lluites cos a cos. Però quina no serà la meua sorpresa quan veig per primera vegada que –ai las!- el Zorro del segle XXI lluita amb espasa làser! Renovar-se o morir!