domingo, 23 de mayo de 2010

Temps de qualitat vs pares de qualitat

(Columna publicada al diari el Punt el 21 de maig)

De vegades tinc la sensació que vivim immersos en un món de mentides que ens diem a nosaltres mateixos (i als altres) per no veure la quantitat de temps que perdem en coses estúpides, les hores i hores que dediquem a guanyar diners per a invertir-los després en els objectes més absurds i les activitats més insensates. Ens les diem mirant a la cara als nostres fills. Mirant-los sense veure'ls.

Moltes de les persones de la meua generació (una generació —no cal dir-ho— la mar de preparada, competent i competitiva), quan arriben a casa a la nit (sobretot els homes, encara...) ja no veuen els fills desperts, no saben què han dinat al menjador del col·legi, ni quins cromos han canviat durant l'hora del pati amb els amics, ni que ara és època de jugar a la trompa i que aviat arribarà la de jugar a la goma.

No saben, potser, que el seu fill ahir no va acabar el deure i que avui la mestra l'ha deixat sense esbarjo. I que això ja fa temps que passa. I si ho saben, segurament, demanaran al fill que mantinguen una conversa (perquè ens agrada pensar que parlem amb els fills): «Vine ací que hem de parlar...» Com si els xiquets foren capaços de mantindre converses adultes! Després de la conversa arribaran a un tracte: tu fas el deure i després jo... I el fill, que no és idiota, sabrà que l'única manera que té que el papa o la mama recorden que existeix i que tenen un compromís amb ell és no fer el deure, encara que després parlem amb ell o fins i tot el castiguem.

Els aparquem amb els avis, amb les tietes, amb les mares de l'amigueta, amb una veïna si cal, perquè hem d'assistir a un congrés, perquè és clar, ens hem de reciclar per poder ser més competents i més competitius, els deixem amb qui siga, perquè hem d'anar a la piscina, al gimnàs o a fer un curs de feng-shui o del que siga, perquè, clar, nosaltres també ens hem de cuidar i hem de dedicar-nos temps; els busquem una bona cangur perquè els cuide mentre nosaltres treballem més per a guanyar més diners...

I encara tenim la barra de dir-los que ho fem per ells, que si el papa o la mama treballen i, a més es cuiden, tot anirà bé: podrem anar de vacances, podrem comprar més coses... I ens diem a nosaltres mateixos que el que importa és que els dediquem «temps de qualitat». Val més una hora... Mentida!

Sabeu una cosa? Els xiquets no entenen de temps. Els xiquets necessiten temps per a expressar-se. No ens diran en una hora de circ, de parc, de cine o de futbol (per molta qualitat que tinga) que estan molestos amb nosaltres perquè no ens ocupem d'ells o que estan preocupats perquè un dels companys es burla d'ells o que els angoixen les divisions de dues xifres...

No podem decidir quin serà el temps de qualitat que els dedicarem quan a nosaltres ens vaja bé i esperar que justament en aquell moment el nostre fill ens diga que no li agrada la classe de ball, que només hi va perquè va Meritxell i que resulta que Meritxell està enamorada d'Andreu. Són ells els que decidiran quin és el moment adequat per a dir-nos que no acaben els deures perquè no els agrada fer-los amb l'àvia mentre veuen la telenovel·la de torn. No ens diran el que és evident: que ells amb qui volen estar és amb nosaltres.

La mentida del «temps de qualitat», però, ens va molt bé com a bena que ens impedeix veure que nosaltres som uns pares d'una qualitat més que discutible... I cecs com estem, som incapaços de canviar les coses que ens impedeixen dedicar-los el temps que necessiten: si no tot, sí com més millor.

jueves, 13 de mayo de 2010

La butaca 004200

(Columna publicada al diari "El Punt" el 13 de maig)


Potser alguns de vosaltres, llegint entre els fils d'aquesta teranyina, heu endevinat que m'agraden les persones grans. No tinc cap amic que tinga menys de 46 anys i, de fet, alguns dels amics que més aprecie i més valore freguen ja la seixatena. Potser això em passa perquè, en el fons, jo sóc més gran que aquella imatge que em retorna l'espill cada matí.
O, potser, això em passa perquè tenir-los a ells a prop em fa la sensació de viure una mica més, de viure una altra vida a través del seu passat. De fet, crec que a les persones, en el fons, les estimem per tot el que han viscut, per tot allò que els ha fet ser com i qui són, perquè el seu temps viscut sense nosaltres ens aporta experiències que mai no tindrem; i quan el futur és l'únic que tenim i ens adonem que va fent-se una mica més curt cada dia que passa, tenir amics grans, arrapar-te al seu passat i a la seua experiència, et fa sentir que tens una vida llarga.
També deveu haver endevinat que m'agraden els llibres vells, perquè la pols acumulada i la grogor del pas del temps em donen calma, perquè l'olor dels anys se'm fica narius endins i em fa tenir la certesa que malgrat que ens pensem que res no és per sempre, hi ha coses, hi ha històries, que duren molt.
I com les persones grans i els llibres de pàgines grogoses, m'agraden també les cases velles. Al centre de Sant Vicent del Raspeig n'hi ha dues o tres que no me'n puc estar d'admirar cada vegada que isc de casa a passejar. De vegades, fins i tot, si he d'anar a un lloc o a un altre, force el recorregut per passar per davant d'alguna d'elles. Dilluns passat, per exemple, quan anava a la Ràdio a gravar un dels meus «Moments Literaris», vaig passar per una que hi ha al Carrer «Ancha de Castelar».
Aquell dia, que ens va eixir, per cert, plujós i amb un vent glaçat, malgrat la primavera, la casa estava envoltada de màquines que envestien les parets sense compassió. N'havien arrancat les finestres i amb una pala treien «brossa» a cabassades i la tiraven en un contenidor. El vent va segrestar del contenidor una pàgina d'algun llibre esgarrat que devia haver entre tot el que tiraven.
Hi vaig córrer al darrere per veure de quin llibre procedia, però el vent la va arrossegar carretera enllà i no la vaig poder agafar. Quan girava cua, en va vindre als peus una entrada de cinema: la butaca 004200 del Cine Principal, un cine, que segons m'han dit, va tancar fa quasi cinquanta anys. La vaig agafar i la vaig ficar entre les pàgines de La Rosa Quotidiana de Joan Valls, que era el llibre que pensava presentar en aquells «Moments Literaris» de Ràdio Sant Vicent.
Ara mire aquella entrada i veig que qui la va comprar no va anar a veure cap pel·lícula perquè està sencera. Potser penseu que aquella persona va arribar tard a la sessió i no la va gastar. Jo, però, crec que l'entrada guarda algun desencís, perquè el cas és que qui la va comparar (que ara, si és viu, serà segurament una persona molt gran) la va voler conservar.
Potser, amb l'entrada, va amagar alguna pena aixafada entre les pàgines d'un llibre -ara esguerrat-, que unes màquines han llançat a la brossa. Ara, però, jo guarde aquella pena secreta entre els versos de Joan Valls; i la pena i el secret del desconegut propietari de la casa vella encara han de durar uns anys més.

sábado, 1 de mayo de 2010

Sobreviure a la crisi: Qüestió d'arrels i de gènere...

(Columna publicada al diari "El Punt" l'1 de maig)

Sabeu? Quan tinc un moment entre faena i faena, m'agrada acostar-me a la Plaça dels Estels a escoltar un violinista que es posa al cantó del Banc. Quan m'hi estic una estona m'adone que em sent una mica menys alienada, perquè el que em sura pel cap no són regles gramaticals ni models de facturació o programes d'activitats; el que m'ompli són els meus propis pensaments en plena harmonia amb les notes del violí ofegades pel soroll de les obres de l'avinguda d'Alfons El Savi.

Un dels pensaments que em rondinava ahir pel cap, asseguda allà, en un banquet prop del violinista, és que ja fa un any que us vaig escriure que tenia la sensació que amb la manida crisi el meu món començava a ensorrar-se, que veia com la gent que estime anava perdent la faena i que els balcons del meu barri començaven a omplir-se de cartells que anunciaven pisos en venda; i allà continuen els cartells i els meus coneguts i estimats desocupats, com si el temps no haguera passat, com si tres-cents seixanta-cinc dies no hagueren soterrat aquelles paraules meues sobre la crisi incipient.

Ara, a més a més, l'aula se m'ha omplit de petits empresaris que han hagut de tancar el negoci i que pensen provar sort amb qualsevol oposició i vénen a la meua classe amb l'esperança que la llengua els reserve una plaça. Són gent que ben passa els 50 anys, una edat difícil, com l'adolescència...

Això a banda, m'he adonat també, sobretot quan visite el meu violinista, que les Avingudes del Doctor Gadea, Maisonave i Alfons El Savi estan plenes de pobres que demanen almoina. Alguns donen explicacions verbals quan se t'acosten, altres les posen en un cartell i m'he fixat que en molts d'aquests cartells hi ha un denominador comú : «Soy español». En aquest sentit, quan vaig a fer classe, també he vist que a prop de l'Hospital General, els fanals s'han omplit d'anuncis en els quals algunes persones s'ofereixen per tindre cura de malalts, ancians, etc. També hi ha un denominador comú en aquests anuncis de fanal, que d'alguna manera és un fil d'unió amb els cartells de l'almoina: «Mujer española». De fet, quasi totes les persones que s'hi ofereixen són dones...

Això m'ha fet fixar-me en el fet que cada vegada hi ha més homes que passegen xiquets pel carrer i em pregunte dues coses: Què ens fa pensar que ser espanyol ens dóna més drets? No havíem quedat que tots eren iguals? I, és que per una vegada, les dones tindrem més oportunitats laborals que els homes? Clar, que parlem de faena segurament mal i poc remunerada i sobretot ben inestable.