jueves, 7 de febrero de 2013

Guanyar-se el pa

(Columna publicada en el diari El Punt Avui el 7 de febrer de 2013)

Deixeu-me que us conte més coses del meu barri (ja sabeu que jo sóc una dona, més que de poble, de barri): fa uns dies, en anar a pel pa em trobe la Maribel, la fornera, fora de sí, quasi a punt d'una crisi nerviosa. Què tens, dona? Fas mala cara. Que què tinc? —Em diu mentre es venta amb una blonda per a pastissets— Mira! I m'allarga un paper de publicitat d'una carnisseria d'un barri veí del nostre que et regala tres barres de pa si compres un quilo de cuixes de pollastre. Els carrers estan empaperats de publicitat de la carnisseria aquella. Les bústies en van plenes. “Pan gratis para todos!!!”, resa el fullet. I per a què vol la gent tant de pa? —És el primer pensament que em ve al cap— si amb un quilo de cuixes no hi ha prou pollastre per a mullar tantes barres!
Mire fixament la fornera, una dona baixeta, d'aspecte amable, ulls vius, somriure atent i tracte afectuós. Maribel es passa una mà per les galtes acalorades d'indignació mentre amb l'altra busca la barra que li he demanat i que em costarà 80 cèntims. Me l'embolica, com sempre, amb un paperet de color indefinit i si no tinc monedes soltes per a pagar-li-la avui, em dirà que ja li la pagaré quan puga. Em consta que ens fia el pa a més d'una veïna (i segurament més d'una vegada s'ha quedat esperant que li paguen…) Ja dic que Maribel és una dona amable i és, a més, la fornera del barri de tota la vida. La qüestió és que ara ser un comerciant de barri comença a ser un problema, sobretot si el que vens és pa.
Sant Vicent del Raspeig és un poble amb una gran tradició de forns i de pastisseries, però a moltes, com la del nostre barri, mantenir-se obertes els costa molt a causa de la competència deslleial que pateixen des de fa uns anys, sobretot per part de grans superfícies i gasolineres que obrin tots els dies i oferixen pa a totes hores mentre els forns de tota la vida, comerços normalment familiars, només obrin fins al diumenge a migdia i tanquen els dissabtes de vesprada (i amb gran esforços) i ara també pateixen l'assetjament per part d'altres comerços que pretenen fer negoci amb el pa dels altres.
Pan gratis para todos!!!” No us sembla una manera indignant de frivolitzar una de les coses més importants de la vida? Això no pot ser, el pa s'ha de pagar. En principi, una barra de pa pot parèixer un objecte insignificant, però en el fons és el símbol de la dignitat de les persones. Representa la resignació humana al castic bíblic del treball: “et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, va dir Déu a Adam i des d'aquell moment hi ha alguna cosa més humiliant per a una persona que no poder guanyar el pa per als seus fills?
Entenc jo que, en els temps que corren, cadascú s'ha de buscar la millor manera de guanyar-se el pa, però em sembla que anem malament si el que fem és convertir la nostra societat en un món de llops a canvi de vendre un quilo de cuixes de pollastre amunt o avall. Em fa l'efecte que frivolitats del tipus “pan gratis para todos”, a més de ser innecessàriament perjudicial per als forners del poble, trau la part més fosca, més depredadora i, en definitiva, més “cutre” del veïnat. Us imagineu alguns veïns comprant cuixes de pollastre a cabassos total per a acabar tenint tones de pa dur per a ratllar?
Crec que hi ha maneres molt més dignes i molt menys danyoses d'atraure i conservar la clientela. Al nostre barri, per exemple, també tenim carnisseria: la de l'Encarni, de cal Rosendo, un establiment senzill, discret i net, on normalment no regalen res, però en el qual pots tindre la seguretat que compraràs gènere de qualitat a un preu raonable (encara que no tan barat com el que regala pa), mentre la carnissera et pregunta què et sembla la reforma escolar o com està el teu home o si als teus fills els va bé a l'escola i t'explica que la seua filla s'aplica molt en aquesta o en aquella assignatura i, quan vages a pagar, si mires el preu de la bàscula i compares amb el que et cobren, veuràs que sempre et lleven els cèntims del “pico”. A més a més, si l'Encarni no pot fer funcionar el datàfon (ja us vaig contar que de vegades es fa un embolic) o no tens diners per a pagar, et dirà com la Maribel : ja em pagaràs quan pugues!