martes, 7 de abril de 2009

ESPÈCIES PROTEGIDES

(Publicat -o no- al setmanari "El Punt" no tinc clar quin dels dos últims diumenges. Però no volia que se'm caduraca el tema. Coses que passen!)

Espere que Ferran Torrent em permeta usurpar-li el títol de la novel·la per aixoplugar les quatre paraules que ara vessaré sobre el polèmic cartell publicitari del xiquet i el linx ibèric que la conferència episcopal ha fet servir per manifestar-se en contra de l’avortament; i que els mitjans de comunicació han difòs a tort i a dret gratuïtament a costa dels diners de tots com a excusa de tertúlies insubstancials que no ens han portat enlloc.

Fa uns dies, durant un sopar en què vaig coincidir amb el doctor Salvador Giner i amb alguns gestors culturals i professors de la Universitat d’Alacant, l’eminent sociòleg deia –molt encertadament, com no podia ser d’altra manera- que fer servir el suport publicitari per a posicionar-se sobre qüestions que afecten la societat era un acte terriblement agressiu i inadequat, sobretot, perquè no permet el diàleg. I dic jo: des de quan l’església catòlica permet o propicia el diàleg? A poc que fem una mica de memòria ens adonarem que l’església no dialoga. L’església sermoneja, adoctrina i alliçona i, si és necessari, s’imposa a colps; perquè la gent sermonejada, adoctrinada, alliçonada i espantada és més fàcil de controlar i de manipular. Així doncs, no em sorprén gens el famós cartell: fa molt per una església que intenta deseperadament mirar d’ajustar-se d’alguna manera a una societat que –Deo Gratias!- cada dia té menys ganes d’escoltar lliçons i té més interès pel pensament independent i els arguments meditats i consensuats.
Sí que m’ha copsat, però, una carta al director que llegia aquest matí en un periòdic. Era d’una xica que no passava dels trenta, secretària de professió, que deia que li sembla increïble que una xiqueta de 16 anys que té prohibit comprar tabac puga decidir avortar, ja que –deia la secretària- un avortament marca la vida d’una dona. I, dic jo, un fill als setze anys no deixa cap senyal? Cap esgarrapadeta al cor i al futur? Sabeu una cosa? Jo, als setze anys vaig començar a fumar i ma mare no em deixava, però les meues amigues i jo féiem torns per anar cada setmana una a l’estanc i comprar-nos el paquet de tabac amb l’excusa ximple que era per al pare. Estava prohibit i fumàvem. Si ens haguérem vist en una situació compromesa i haguérem volgut avortar, ens hauríem buscat la vida, com amb els cigarrets. La clau no està en la prohibició, que en el fons atorga una certa emoció a la tranqressió d’allò que no és pot fer. La clau rau segurament en protegir les nostres filles d’un mal tràngol com l’avortament amb una bona educació sexual i amb un suport incondicional. Només cal complir el compromís que adquirim quan les parim, a elles. Així de simple.