viernes, 16 de octubre de 2015

Gegants de gel de Joan Benesiu: homes al límit.




Un lloc buscat a consciència per evitar les multituds i poder provar la sensació de frontera. El territori on la humanitat limita amb la naturalesa per un dels extrems es diu Ushuaia...”

A Ushuaia situa Joan Benesiu (Beneixama 1971) una galeria de personatges d’arreu del món  que viatgen fins a aquesta ciutat fronterera a passar els darrers dies de l’any. Al voltant d’una taula del bar Katowice s’hi apleguen cada nit el mateix escriptor, un mexicà, un xilè, un francès, un anglès i una polonesa, l’ama del bar, que van explicant quines són les circumstàncies que els han empentat a fer el seu particular viatge.  Es tracta de personatges que a penes tenen res a veure els uns amb els altres, però que tots comparteixen la necessitat de fugir del pes del passat. En aquest sentit cal destacar l’encert de l’autor en situar personatges que estan al límit psicològic en una data límit, l’acabament de l’any, en un espai geogràfic límit i dotar-los d’una gran capacitat per a la confessió i la conversa transcendent. Sorprèn veure amb quina facilitat personatges en un estat límit són capaços d’estretir lligams de manera tan intensa, i l’autor ho aconsegueix de manera ben reeixida.
            Benesiu aprofita el fil de les històries que van desgranant els protagonistes per introduir pinzellades d’assaig, en ocasions excessives, sobre moments claus de la història contemporània com ara la Guerra de les Malvines, la Segona Guerra Mundial o la situació del narcotràfic a Mèxic. Així mateix, són constants també les referències literàries, cinematogràfiques i filosòfiques, que actuen com a contrapunt d’un fil narratiu molt intens i profund.
            Des del nostre punt de vista, però, una de les qüestions que més crida l’atenció de Gegants de gel és el fet que predominen absolutament els protagonistes masculins. Així, tot i que a la novel·la hi pareixen dones, aquestes són personatges molt secundaris i en algun cas, bastant neutres, que actuen de falca de les històries masculines. Fins i tot, la història personal de la polonesa, que és l’única dona que explica la seua vida, importa ben poc. De fet, aquest personatge no conta la seua pròpia història sinó la del seu pare i resol la seua en unes poques línies al final.
            Amb tot, Gegants de gel és un trencaclosques d’històries que sedueix pel joc entre ficció i realitat, la barreja entre narració i assaig i la invitació constant a la reflexió sobre els límits de la naturalesa humana.

lunes, 5 de octubre de 2015

I de sobte, el diable als peus del llit...

EL DIABLE I L'HOME JUST, Jordi Coca.


"Et podria demostrar que el diable no significa cap mena de perversió i que únicament expressa això que et dic: la incapacitat de sentir."

Incapaç de sentir es mostra el protagonista de la darrera novel.la de Jordi Coca, Víctor Marçal-Büngeler, un psiquiatre retirat en una casa de vidre a la vora del mar que adreça cartes a diversos interlocutors: a la seua dona Paula, que suposa que és a Nova York, a l'amant d'aquesta, a dos antics col.legues, a la parella del fill mort, a la filla d'una antiga amant...

Enmig de la solitud i el silenci, Víctor Marçal-Bürgeler, que es troba en un estat físic i psicològic molt degradat, reflexiona sobre si ha arribat injustament a tal punt de decadència o, pel contrari, la degeneració vital que ha patit és merescuda i provocada per decisions equivocades que ha pres al llarg de la seua existència.

Jordi Coca ens presenta en aquesta novel·la un personatge pertorbador que mira de commoure'ns en un primer moment presentant-se com una víctima del destí i de la gent que l'envolta, però que acabem desemmascarant a les poques pàgines com un gran impostor buit de sentiments, egoista i incapaç d'empatitzar amb les persones que l'envolten. En definitiva un personatge sinistre i diabòlic que no ens deixarà indiferents.

Crida l'atenció especialmente també, l'estructura de la novel.la en forma d'epistolari només d'anada (els interlocutors no li contesten mai) que, d'una banda enfronta l'autor al repte narratiu difícil i poc freqüent de desenvolupar un argument mínim en segona persona i, d'una altra, permet el protagonista de mostrar la seua personalitat victimista i egocèntrica.

Cal destacar, a més a més, el llenguatge potent i filat en justíssima mesura que basteix un discurs ple de referències literàries, filosòfiques, musicals, etc que conviden el lector a una reflexió constant.

En conclusió podem dir que El diable i l'home just és un llibre que permet i propicia una lectura recurrent i reflexiva que ens pertorbarà i a l'hora ens farà reflexionar sobre el puntal més inquietant de la consciència humana: la contadicció dels propis sentiments. En definitiva, la lluita entre el bé i el mal.


(Publicat al blog de la Llibreria Libros28 de Sant Vicent del Raspeig el 15 de setembre de 2015)