miércoles, 22 de mayo de 2013

La mudesa de la lletra hac

(Columna publicada en el diari "El Punt/Avui" el 22 de maig)


Heu tingut mai la sensació que malgrat que parleu una llengua sou completament muts perquè quan parleu no us entenen, no us senten o no us escolten? Deixeu-me que us conte. Avui he portat l'Eulàlia G., la meua filla xicoteta a fer la revisió dels cinc anys i mig. Ja sabeu com van aquestes coses: una infermera, amabilíssima amb mi i molt atenta i afectuosa amb la meua filla, me l'ha feta despullar per pesar-la, vacunar-la, etc. L'últim “etc” era la revisió de la vista. Així doncs tenim l'Eulàlia palplantada sobre un suapel, despullada, amb la pell moradeta de tant temps que duia exposada a l'ambient fresquet de la consulta, les manetes plegadetes sobre les bragues de la Barbie (que ha estrenat avui expressament per a l'ocasió), una mica tremolosa, per la frescor i per la vulnerabilitat d'estar sense roba davant d'unes desconegudes. “¿Qué letra es?” li pregunta amablement la senyoreta assenyalant una H com un cigró amb el dit. “És una hac” contesta l'Eulàlia. La dona em mira amb els ulls esbarrallats i amb expressió de pensar “La nena es tonta o está miope perdía”… Torna a assenyalar la immensa H. “Mira bien —li diu—¿Qué letrita ves?”. L'Eulàlia s'hi concentra: “veig una hac”. “¿Cómo que una A?!” Exclama la infermera, incrèdula. “No, no, no ha dicho A —em sent a mi mateixa com si estiguera posseïda per una veu, per una llengua, que no és la meua— Ha dicho haccccc”. Li insistesc en la “c” final amb una elevació del to de veu que no m'és habitual, com si la infermera, que continua mirant-me incrèdula, fóra sorda. “Eso es hache en valenciano”, li aclarisc (no sé si més avergonyida per la seua ignorància o per haver de traduir la meua filla i que l'Eulàlia pense que, malgrat tot el que li explique, la llengua que parlem es veu que no és apta per a segons què) i sembla que la dona respira alleujada.
Quan torne a casa, esclava del Facebook com sóc, se m'ocorre explicar l'anècdota. I què em trobe? El típic comentari del qui em demana sentit comú i em diu que si “todos habláramos español según en qué situaciones nos evitaríamos malos entendidos y situaciones incómodas.” Amén! M'explica que ja en l'educació ens entestem a separa els xiquets entre “castellanos y valencianos” i que provoquem debats perillosos i penosos. No us sembla flipant? Jo és que es veu que sóc una ingènua, però per molt que li pegue voltes no veig on està el debat. No em canse de dir-ho: no hi ha debat possible. Al País Valencià (País… quin mal els fa a l'orella a alguns la parauleta) hi ha dues llengües cooficials. Cooficial no vol dir “segona llengua”. Vol dir que les dues són iguals. Vol dir que jo tinc el dret constitucional i'obligació moral i històrica de parlar valencià i els altres tenen l'obligació ètica i constitucional d'entendre'm (parlar, ja parlaran com els vinga de gust o com els permeta la seua capacitat lingüística). A més a més, mai he tingut la sensació que en el sistema educatiu valencià els xiquets estigueren separats per procedència lingüística, sinó per voluntat d'aprendre les dues llengües amb més o menys efectivitat, per exemple. On és la polèmica i la perillositat del debat?
Si ho pensem fredament determinades situacions lingüístiques són incòmodes (com bé diu el senyor que m'ha fet l'inflamat i inflamable comentari) però no ho són per als valencianoparlants, ho són per als que no els dóna la gana sentir-nos parlar valencià, per als que voldrien que fórem com la lletra “hac”: muts. A mi el que m'incomoda no és parlar la meua llengua, sinó que la intolerància, la prepotència i la ineptitud lingüística dels ignorants pretenga que en parle una altra.

viernes, 10 de mayo de 2013

La ineptitud lingüística: una altra forma (més) de violència contra els valencianoparlants

(Columna publicada al diari El Punt-Avui el 8 de maig)

Quan comence a filar aquesta teranyina columnística, corre per les xarxes socials una notícia de Vilaweb que té per títol “Vuit països superen Espanya en nombre d'estudiants universitaris en català”. Unes hores abans, corria una altra notícia relacionada amb la llengua: “El català i l'aragonés deixaran de ser reconeguts a l'Aragó aquesta setmana”. I què esperàvem? Què ens ha fet pensar que els nacionalistes espanyols i els polítics espanyolistes han tingut en algun moment cap respecte per la nostra llengua i pels que la parlem? Siguem realistes: no ens respecten. Com a molt, ens toleren perquè encara no han trobat una manera discreta, legal (temps al temps…) i poc sanguinolenta per desfer-se de nosaltres; però fa segles que ens tracten amb una violència flagrant, per molt que ja no ho facen amb canonades o amb colps de culata. Ara usen armes més subtils, com la manipulació social i política i el rentat dels cervells dels més ignorants.
Penseu-ho bé: fa trenta anys molts dels pares dels que ara en tenim de 40 en amunt hagueren de fer un esforç psicològic titànic —i ben honest i valent— en admetre que per molt formats acadèmicament que estigueren, per molt títol universitari o no que tingueren, eren uns autèntics analfabets en la seua llengua. És o no? Els 50 anys de dictadura franquista els havia negat la possibilitat d'actualitzar correctament per escrit els seus sentiments, els seus pensaments, i en definitiva, la seua realitat.
De fet, als nostres pares d'alguna manera els van mutilar la realitat no solament negant-los la possibilitat de saber escriure la seua llengua, sinó, amagant-los tot el que l'aprenentatge de la llengua comportava: la literatura, la història…Com deia Raimon “ens han robat la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells”; i ara amb la LOMQE anem per un camí semblant, que Wert ja va dir que no podem seguir formant xiquets com si haguérem de competir amb “los de l'aldea de al lado” (Això som les cultures minoritàries per a ells: simples “aldeas”, molestes i impossibles d'encaixar en el monstre de la globalització, que es veu que tant li convé econòmicament a la seua Espanya).
Els nostres pares, però, mal que bé, miraren d'evitar l'analfabetisme dels seus fills i molts feren els possibles per educar-nos en la nostra llengua i ensenyar-nos a estimar-la i a respectar-la; a estimar-nos i a respectar-nos, en definitiva. Fa trenta anys que nosaltres, els hereus d'aquells analfabets, fem també un treball psicològic important per mantenir i protegir la nostra autoestima lingüística cada dia en un ambient que no sempre ens és favorable i propici. Us explique tot això, perquè ahir mateix, després de llegir les notícies que us he esmentat, casualment em vaig trobar la mare d'una companya de classe del meu fill (matriculat, com sabeu, en un programa d'ensenyament en valencià) i em va amollar allò de “es que a mi, eso de que hableis en valenciano cuando otro os habla en castellano me parece como de mala educación”. Torna-li la trompa al xic! Encara estem així? La meua edat, més o menys, té la senyora que fa aprendre la seua filla en una llengua de maleducats. La meua edat, la dels hereus dels maltractats per la violència lingüística del franquisme.
Em fa la punyeta que a hores d'ara encara hi haja gent que no haja fet l'esforç mínim d'entendre'ns i que no tinguen la valentia que van tindre els nostres pares en assumir la seua mancança lingüística. No hi ha arguments que valguen per a dissimular la ignorància i la ineptitud lingüística. I això són els que ens diuen maleducats: uns ineptes lingüístics. I són la seua comoditat, la seua desídia i el seu menyspreu els que fan cada vegada més necessari el terme “independència”, perquè quan un inepte lingüístic ens maltracta l'autoestima, no és que ens vinguen ganes d'apartar-nos d'ells, és que directament volem que se'n vagen a la merda (ara sí que passe de la meua educació exquisida), que ja hi ha prou d'acotar el cap davant els maltractaments. No sé si m'explique.